Marià Grandia i Fígols

Marià Grandia i Soler
(Vallcebre, Berguedà, 1864 — Madrid, 24 de febrer de 1929)

Eclesiàstic i filòleg.

Conegut pel nom de Marià Grandia i Fígols, en realitat es deia Marià Grandia i Soler. Fou catedràtic de l’Institut de Còrdova. Participà en el Primer Congrés de la Llengua Catalana. És autor d’una Gramàtica etimològica catalana (1901), de Fonètica semítico-catalana (1903), de Gramàtica preceptiva catalana (1905) i de Formació de la paraula catalana (1906). Tot i la seva gran erudició (publicà una quinzena de gramàtiques, entre d'altres, una d'hebrea), les seves propostes en qüestions normatives foren considerades extravagants, cosa que el distancià del nucli dels lingüistes que constituïren el català normatiu, format a l'entorn de Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover. El 2014 hom recuperà una Monografia lingüística de Vallcebre del 1907, d'interès dialectològic.