Vida i obra
De família rural, de tradició carlina, es traslladà a 15 anys a Palma per tal de seguir-hi els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Sant Pere. Fou ordenat prevere el 1886, coadjutor de la parròquia de Manacor, i es llicencià en teologia (1890) i dret canònic (1893). El bisbe Jacint M. Cervera el nomenà catedràtic del seminari de Palma, on ensenyà successivament història eclesiàstica, oratòria sagrada, llengua i literatura mallorquines i història de Mallorca. S’interessà igualment pel dibuix, per l’arqueologia i per la història de l’art, fins al punt que va intervenir en la construcció d’alguns oratoris i d’algun monument. Ocupà diversos càrrecs de responsabilitat al si de l’Església de Mallorca: fou nomenat vicari general de la diòcesi (1898-1916) pel bisbe Campins, un càrrec que l’obligà a nombroses activitats, des de dirigir la construcció d’esglésies dins un estil neoromànic (Son Carrió, Calonge, etc.), fins a promoure la premsa catòlica (La Aurora). Posteriorment fou canonge magistral de la Seu (1905), vicari capitular sede vacante (1915-16) i degà del Capítol (1921).
De bon començament, s’interessà també per la literatura i la llengua catalanes i des del 1880 col·laborà en el setmanari popular La Ignorància. El 1880 i el 1881 obtingué els primers premis literaris i, a partir del 1884, va començar a la premsa local les campanyes que li donaren una fama de polemista terrible i incansable. Fins al 1886 es donà a conèixer com a defensor d’un integrisme extremat de tradició carlina —que només matisà cap al final de la seva vida—. Des del diari La Aurora (1906), i amb el pseudònim d’En Revenjolí, intervingué en les qüestions politicoreligioses del moment, amb escrits apologètics i doctrinals, en contra de la premsa republicana, liberal i obrerista, i polemitzà amb Gabriel Alomar. Durant la Primera Guerra Mundial, es destacà per la seva germanofília.
Alhora es despertà la seva vocació literària, primer en castellà, i a partir del 1879 decididament en català. Gràcies al seu origen pagès, aviat descobrí la riquesa de la literatura i de la llengua popular de Mallorca i, estimulat per Tomàs Forteza i per Marià Aguiló, recollí cançons populars i redactà, amb el pseudònim de Jordi des Racó, unes narracions dialectals que publicà a Contarelles (primera edició, 1885; segona edició refosa i ampliada, 1915) i en el llibre Aplec de Rondaies Mallorquines (24 volums d’ençà del 1896), un recull de contes populars, de gran riquesa lingüística i cultural, il·lustrats per Francesc de Borja Moll i, posteriorment, per Ramon Cavaller. Aquesta obra ha esdevingut una fita cabdal en moments de nul·la activitat editorial en català i és un testimoni escrit de les tradicions mallorquines. Es convertí en el llibre més llegit a Mallorca i amb el qual moltes generacions d’infants aprengueren a llegir en català.
El càrrec de vicari general li proporcionà una autoritat moral i una projecció sobre el sector catòlic a l’hora d’emprendre l’obra del Diccionari català-valencià-balear, que pretenia recuperar el tresor lèxic de tots els dialectes catalans tant en forma antiga com moderna. Les primeres reunions tingueren lloc el 1900 al palau episcopal, on el 5 de novembre llegí la Lletra de convit, una invitació pública a col·laborar en un diccionari exhaustiu de la llengua, invitació que publicà i difongué l’any següent. Mostra de l’acceptació que la idea tingué entre l’estament religiós de l’illa, és l’elevat percentatge de clergues mallorquins que hi col·laboraren i que, uns anys després, participaren en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Per a tirar endavant el Diccionari, intensificà els viatges pels Països Catalans tot alternant les “eixides filològiques” o recerques lexicogràfiques, amb la labor de propaganda de la necessitat de tenir el Diccionari. Gràcies als viatges propagandístics i a l’ambient patriòtic del principi de segle XX, l’obra tingué un ressò que ultrapassà l’àmbit insular. Això, i la conveniència d’establir un mitjà de comunicació entre els col·laboradors, feu sorgir el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-36), la primera revista lingüística de l’Estat espanyol.
Al Bolletí a més d’articles sobre la llengua, publicà escrits en un to polèmic: "Qüestions de llengua i literatura catalana" (1903), en contra d’un escrit de Menéndez Pidal en el qual aquest havia qualificat el català de dialecte del castellà; o "El català devant els filòlecs estranjers. Una mica de dialectologia catalana" (1908), en contra d’escrits d’A. Morel-Fatio i J.J. Saroïhandy.
La incansable dedicació a l’enaltiment i a la purificació de la llengua catalana el dugué també a promoure el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el qual presidí. Se celebrà a Barcelona l’octubre del 1906, en un ambient tens. S’hi inscriviren 3.000 congressistes i entre les adhesions hi figurava la major part dels romanistes del moment.
Havent-se adonat que era autodidacte i que li mancava de la preparació lingüística necessària, decidí, amb un gran esforç de voluntat (tenia més de 45 anys), d’iniciar-s’hi. D’aquí els seus sojorns a l’estranger, sobretot a Alemanya, però també a França, Anglaterra, Suïssa i Bèlgica, i els seus treballs de recerca dialectològica.
La celebració del Congrés, juntament amb les seves eixides constants arreu dels Països Catalans, el convertiren en un home popular, fins al punt que, quan Enric Prat de la Riba creà la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, n’esdevingué president nat (1911). En aquesta època de la seva vida, abandonant l’integrisme inicial, fou un defensor a ultrança del pancatalanisme, de la Solidaritat Catalana, de la Lliga Regionalista, de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de totes les institucions que treballaven arreu dels Països Catalans. Un cop mort Prat de la Riba, que li servia d’element de moderació, es posaren de manifest les seves discrepàncies metodològiques i ortogràfiques amb Pompeu Fabra, amb Josep Carner i amb la major part dels membres de la Secció Filològica, i el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, no sabé evitar que Alcover, ressentit, es girés contra el catalanisme polític i contra els homes d’Església catalans. Se’n separà el 1918 i publicà un manifest molt violent, seguit aviat de quatre o cinc documents més, plens de queixes, d’insults i d’ironies, amb tots els detalls.
Aquestes divergències foren aprofitades pels enemics del catalanisme i el govern de Madrid li atorgà, a partir del 1920, una important subvenció que li permeté de continuar el Diccionari, malgrat el buit i també l’oposició declarada de la majoria dels seus antics amics i admiradors. Fins i tot, retornà a una ortografia anterior al 1913, en les seves publicacions. El 1926 la dictadura de Primo de Rivera suprimí aquesta subvenció —malgrat l’adhesió que Alcover li havia manifestat— i hagué d’emprar tots els seus recursos i endeutar-se per assegurar la continuïtat de l’obra.
El primer volum del Diccionari aparegué, per fascicles, entre el 1926 i el 1930, amb articles signats per Alcover i Francesc de Borja Moll, el seu fidel col·laborador. Paral·lelament, i com a conseqüència del constant to polèmic d’Alcover, l’obra perdé popularitat, sobretot al Principat.
L’any 1928, dos anys després d’haver-se reconciliat amb Pompeu Fabra, la seva salut començà a flaquejar, i hagué de reduir el seu ritme de treball. Francesc de B. Moll es feu càrrec de la redacció del Diccionari. Malgrat això, encara participà en els actes del VII centenari de la conquesta catalana de Mallorca. Amb motiu de la publicació del Diccionari s’editaren dos escrits d’homenatge que es recolliren a la Miscelánea Filológica dedicada à D. Antonio Mª Alcover, con motivo de la publicación del Diccionari català-valencià-balear (1932) i la Miscelánea Balear (1933).
A més de la seva faceta de folklorista, lingüista i historiador, també és autor de vides de sants i d’obres ascètiques, de poemes —durant els seus primers anys—, rondalles i de dietaris dels nombrosos viatges que va emprendre arreu dels Països Catalans i per Europa. Entre les seves obres destaquen: Estudios sobre la historia de Mallorca antes del siglo XIII (1894), A la bona memòria d’en Tomàs Forteza (1898), Vida del Rdm. i Ilm. Sr. D. Pere Juan Campins i Barceló, Bisbe de Mallorca (1915), D. Josep M. Quadrado. Sa vida i ses obres amb motiu del primer centenari del seu naixament (14 de juny de 1819/6 de juliol de 1896) (1919), Las fuentes históricas de la reconquista de Mallorca (1930), Vida abreujada de Santa Catalina Tomassa, 1931, L’Inquisició d’Espanya (1934), Algo sobre la extinción de la Compañía de Jesús y una obra del P. Nonell (1935), Per la llengua (1983), Diari de viatges (1988) i Diccionari Català-Valencià-Balear (9a ed., Mallorca 1993, 10 vol.). L’any 2008 en fou publicat (en suport digital), l’Epistolari complet.
També fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, mantenidor dels Jocs Florals (1905), vicepresident de la Societat Arqueològica Lul·liana i president de la Comissió Editora Lul·liana. El 1924 ocupà la càtedra de català de la Universitat Industrial de Barcelona, només durant un curs a causa de l’actitud hostil cap al seu antecessor, Pompeu Fabra.
El 1996 Josep A. Grimalt i Jaume Guiscafrè començaren una edició crítica de l’Aplec de rondaies mallorquines i el 2001 se celebrà el centenari de la publicació de la Lletra de convit, que donà origen a l’Obra del Diccionari, amb un congrés internacional sobre la figura i l’obra d’Alcover i amb la publicació d’una bona colla de treballs que posen en relleu la transcendència de la seva aportació al camp del folklore, de la literatura i de la llengua. També s’han editat Dietaris de les eixides (1900-1902) (2001-02) i Dietari de l’excursió filològica 1906 (2006).
Figura cabdal per a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, durant tota la seva vida, fou un fervorós defensor de la unitat de la llengua i de la igualtat dels seus dialectes. Participà amb ponències i discursos en congressos d’arreu dels Països Catalans, per defensar amb convicció que el Principat, les Balears i el País Valencià parlaven la mateixa llengua del Rosselló i de l’Alguer, i, seguint les petjades de Marià Aguiló, tingué ben clar el concepte d’una llengua literària més o menys unificada i en propugnà la depuració i la modernització. I no es pot oblidar la seva aportació a l’estudi de la cultura popular mallorquina, de la qual ha estat un dels màxims exponents; els reculls de festes religioses, tradicions i costums constitueixen una eina destacada per a conèixer la realitat mallorquina del segle XIX.
És germà seu l’historiador i arqueòleg Miquel Alcover i Sureda.
Bibliografia
- Alcover-Sureda, A.M.: Epistolari familiar 1896-1911, Caixa de Balears, Palma 2000 (“Tià de sa Real”, 57) [a cura de G. Barceló Bover].
- Carsalade, J.: Epistolari del bisbe Carsalade a Mossèn Alcover, Moll, Mallorca 1964.
- Giscafrè, J. i Picornell, A. (2003): Actes del Congrés Internacional Antoni M. Alcover. Barcelona, Universitat de Barcelona.
- Julià i Muné, J. (1986): Mossèn Antoni M. Alcover i l’obra del diccionari: a la llum dels epistolaris de Barnils, Griera i Montoliu. Tarragona, Diputació Provincial de Tarragona.
- March Noguera, J. (1998): “Les influències literàries del jove Antoni M. Alcover”. Estudis Baleàrics, 58/59, p. 101-117.
- March Noguera, J. (2001): Mossèn Alcover i el món de la ciència. La creació del llenguatge científic català modern. Palma, Lleonard Muntaner.
- Massot i Muntaner, J.: “Antoni Maura Alcover deixeble de Fèlix Sardà i Salvany”, Randa, 15, 1983, p. 85-104.
- Massot i Muntaner, J.: “Antoni Alcover amic i deixeble de Marià Aguiló”, Randa, 14, 1983, p. 93-107.
- Massot i Muntaner, J.: Antoni M. Alcover i la llengua catalana, PAM, Barcelona 1985.
- Massot i Muntaner, J.: Escriptors i erudits contemporanis. Tercera sèrie. Barcelona, PAM, 2003, p. 165-196.
- Mesquida, G.: Mallorquins a Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1980.
- MIR, G.: El mallorquinisme polític. Del regionalisme al nacionalisme (1840-1936), 2a ed., Moll, Mallorca 1989 (“Els Treballs i els Dies”, 34-35).
- Moll, F. de B. : Un home de combat (mossèn Alcover), Moll, Mallorca 1962 (“Les Illes d’Or”, 79-80).
- Moll, F. de B.: Aspectes marginals d’un home de combat (Mossèn Antoni M. Alcover), Curial Edicions Catalanes i PAM, Barcelona 1983 (“Textos i Estudis de Cultura Catalana”, 6).
- Moll, F. de B.: “Epistolari de Miquel Costa i Llobera a Antoni Alcover”, Randa, 12, 1981, p. 125-184.
- Perea, M.P. (2001): “Cap a una bibliografia d’Antoni M. Alcover”. Randa, 47, p. 35-118.
- Perea, M.P. (2002): “Antoni M. Alcover, poeta”, dins Diversos Autors: Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història. Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 791-827.
- Perea, M.P. (2003): “Les ‘notes arqueològiques’ d’Antoni M. Alcover”. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LXXIX, p. 21-55.
- Perea, M.P. (2007): Tomàs Forteza i Antoni M. Alcover. Història d’una amistat (1880-1898). Palma, Moll, p. 11-58.
- Pons i Marqués, J.: Crítica literària, Gràfiques Miramar, Palma 1975-76.
- Soberanas, A.: “Lletres del Bisbe Campins i de Mossèn Alcover a Tomàs Costa i Formaguera”, Randa, 11, 1981, p. 145-158.
- Veny i Clar, J. (2000): Antoni M. Alcover i Sureda. Semblança biogràfica. Barcelona, IEC.