Afirma, doncs, no sols la independència del real respecte al pensament humà, que n'és reflex, com fa el realisme en oposició a l'idealisme, sinó també la matèria com a substrat darrer de l’univers, en la qual cosa s’oposa a l'espiritualisme. En establir la prioritat de l’ésser sobre el pensar i de la natura sobre l’esperit, fa d’aquest pensament i del mateix esperit formes específiques d’existència de la matèria, al caràcter d’immanents a la qual resten, per tant, reduïdes. Bé que el terme sorgí molt tardanament, el materialisme tingué elaboracions sistemàtiques des de l’antigor, com foren la de l’escola chārvāka, al món oriental, o la de l'atomisme grec, a l’Occident. Representat per Leucip, Demòcrit i Epicur i continuat a Roma per Lucreci, el materialisme antic fou objecte de descrèdit i persecució per part de la cultura oficial i de la ideologia dominant a cada època, la qual era determinada per una concepció sobrenatural i religiosa del món, radicalment incompatible amb el principi materialista d’explicar tota la realitat basant-se en causes immanents a la natura i a la societat. El racionalisme i la secularització, iniciats durant el Renaixement i desenvolupats amb la modernitat, possibilitaren el sorgiment, a partir dels s. XVI i XVII, d’un nou corrent materialista, de caràcter mecanicista ( materialisme mecanicista), que no féu, però, sinó donar encara més força a les posicions idealista i espiritualista en el camp filosòfic. A partir de Hegel la reinterpretació marxista de la dialèctica recollí la tradició materialista i alhora la modificà radicalment: d’una banda, establí el materialisme dialèctic com a doctrina sobre la realitat total; de l’altra, assegurà una nova comprensió de la història humana mitjançant el materialisme històric. Les ciències, tal com han estat desenvolupades als darrers segles, pressuposen que tots llurs objectes són susceptibles d’ésser explicats fonamentalment en factors immanents a les diferents formes de manifestació de la realitat material (ateisme metodològic de la ciència); els espectaculars resultats que han assolit, d’altra banda, han refermat la convicció que una filosofia, en sentit estricte, o, en sentit ampli, una concepció del món materialistes són també pertinents. El mateix desenvolupament científic, tanmateix, ha anat reduint el contingut d’aquesta filosofia materialista fins al punt que pràcticament l’ha deixada limitada al camp de la teoria del coneixement, sigui en el sentit del positivisme o bé en el del materialisme dialèctic.
m
Filosofia