materialisme dialèctic

m
Filosofia

Doctrina filosòfica establerta per Marx i Engels que, tot prenent les tesis fonamentals del materialisme, i alhora oposant-se al seu plantejament mecanicista, suposa un desenvolupament de la doctrina materialista segons una concepció dialèctica de la realitat.

Per a la dialèctica marxista, arrelada fonamentalment en la mateixa dialèctica de Hegel, el món —segons paraules d’Engels mateix— no pot ésser concebut com un conjunt d’objectes acabats, ans ho ha d’ésser com un conjunt de processos en què les coses —aparentment estables— i llur reflex mental en el cervell humà, els conceptes, resten sotmesos a un canvi ininterromput, a un procés constant d’esdevenir i de desaparèixer. El materialisme dialèctic és, doncs, una concepció general del món —la base científica de la qual està en el materialisme històric i en les ciències naturals— i alhora comporta una peculiar teoria del coneixement. Aquesta darrera, elaborada principalment per Lenin, sosté que el coneixement humà és reflex de la realitat, les dades d’observació del qual constitueixen la mediació bàsica; no es tracta, però, d’un reflex especular, passiu i fotogràfic, sinó d’un reflex aproximatiu i actiu: la realitat no és constituïda per uns elements últims, definitius i estables —com entén el materialisme mecanicista—, ans per una infinitat de nivells que s’integren en una totalitat en moviment constant. El procés de coneixement ha d’ésser, doncs, progressiu, com més va més complet, però sempre incomplet i aproximatiu, i, tot basant-se en l’observació, ha d’elaborar les dades d’aquesta teòricament —és a dir, activament— per tal de poder anar reconstruint cognoscitivament la totalitat en moviment —el concret real—, inaprehensible empíricament. Segons això, doncs, no té sentit per al materialisme dialèctic jutjar el coneixement en termes de veritat o de falsedat absolutes ni cercar garanties intrateòriques de correcció del reflex: el criteri de veritat és el de la pràctica social, és a dir, l’experiència històrica de la capacitat que un coneixement dóna per a dominar i transformar la realitat coneguda; així mateix, pel seu caràcter aproximatiu, tot coneixement, bé que com més va més exacte, serà sempre relatiu quant al grau de la seva veritat, la qual, però, és també objectiva, com a reflex aproximat que aquell és de la mateixa realitat.