Max Born

(Breslau, Silèsia, 11 de desembre de 1882 — Göttingen, Baixa Saxònia, 5 de gener de 1970)

Físic alemany, naturalitzat britànic.

Professor de física teòrica a les universitats de Berlín (1916) i Frankfurt (1919) i director de l’Institut de Física Teòrica de Göttingen (1921). Exiliat d’Alemanya (1933), ensenyà a les universitats de Cambridge i d’Edimburg, fins al final del règim nazi. Els seus primers treballs foren contribucions bàsiques a la teoria de les calors específiques (1912) i a l’estudi de les forces de cohesió en els sòlids (1919) a partir de la demostració que l’afinitat química és d’origen elèctric. Basant-se en les idees de Werner Heisenberg desenvolupà, en col·laboració amb Pascual Jordan, l’anomenada mecànica de les matrius, mètode de treball adoptat per l’equip de científics agrupat al seu entorn a Göttingen per a estudiar la mecànica quàntica (terme que ell mateix encunyà el 1924). El 1926, poc després que Schrödinger presentés la seva mecànica ondulatòria, proposà l’anomenada interpretació probabilística de la mecànica quàntica, segons la qual el mòdul al quadrat de la funció d’ona d’un quantó, /υ/2, pot ésser interpretat com la densitat de probabilitat de detecció del quantó en un punt determinat de l’espai. Per aquesta interpretació fou guardonat amb el premi Nobel de física del 1954, que compartí amb W.W. Bothe. Ideà mètodes de càlcul específics de la mecànica quàntica (aproximació de Born). Treballà també en l’elaboració d’una teoria quàntica del camp electromagnètic (1943), que desenvolupà en col·laboració amb W. Peng, la qual continuava un anterior treball realitzat amb L. Infeld el 1934, en el qual era formulada l’estadística del fotó. Paral·lelament a les seves contribucions estrictament científiques, Born s’interessà d’una manera constant pels aspectes filosòfics de la física moderna i en particular per la responsabilitat del científic envers la societat. Entre les seves obres destaquen Die Relativitätstheorie Einsteins (1920), Elementare Quantenmechanik (1930), en col·laboració amb Jordan, Atomic Physics (1935), Natural Philosophy of cause and chance (1949), Physics in My Generation (1956), Physics and Politics (1962).