És un constructor capacitat per a contractar o realitzar la construcció d’edificis i altres obres. Fins a la fi de l’Antic Règim pertangueren a l’estament menestral. Al segle XVI els mestres de cases de Barcelona es constituïren independents i reberen privilegis de Carles V, de Felip II (1585) i de Felip III (1599); eren governats per tres cònsols. Generalment, però, llur nombre era escàs i s’agruparen amb els altres oficis de la construcció (Manresa i Vilafranca al segle XIV, posteriorment Alacant, Tarragona el 1773, Tremp el 1774 i Vic el 1778). Molt sovint es trobaven units amb els fusters (Lleida el 1605, Tortosa abans del 1778, Reus el 1773), amb els quals formaven petites companyies. Era un ofici ben considerat. L’organització laboral, ultrapassant els límits corporatius, assolia formes properes a la lliure contractació laboral: existència, ultra de mestres, fadrins i aprenents, de les categories de manobre i de minyó; treball dels fadrins dits aflorinats per compte propi, etc. A València rebien el nom de mestre d’obres i ocasionalment el d'obrer de vila. Esmentats per primer cop el 1415, reberen diferents ordinacions durant el segle XVIII (1743, 1762, 1796). A Barcelona l’Acadèmia de Belles Arts creà el 1850 l’Escola de Mestres d’Obra, que funcionà fins el 1871. La creació de la categoria oficial d’ arquitecte significà un descens de categoria per als mestres de cases. El 1834 els mestres de cases de Barcelona organitzaren una Associació Gremial, que demanà la conservació d’una classe intermèdia entre l’arquitecte i l’obrer facultada per a construir edificis senzills.
m
Construcció i obres públiques