Des de l’edat moderna, ha restat dividida en metafísica general, o ontologia, i metafísica especial, integrada per la teodicea, la psicologia i la cosmologia. El terme metafísica correspon al nom donat al conjunt de catorze llibres atribuïts a Aristòtil i que en l’edició d’Andrònic de Rodes (sI dC) foren col·locats darrere els llibres dedicats als temes de física (és a dir, de la natura): μετà τà φνσικά. Aquests catorze llibres contenen texts escrits en èpoques diferents, i potser per diferents autors, on es tracta de la saviesa: d’una certa “filosofia primera” que ha de tenir per objecte “l’ens en tant que ens” i on és atès també, entre altres temes, l’estudi de les “coses divines”. Els intèrprets posteriors, donant per suposat que aquell conjunt de texts pertanyia a un sol autor i que, per tant, devien reflectir una concepció unitària, entengueren per metafísica el saber filosòfic més fonamental (filosofia primera), que convindria anomenar “saviesa” pel fet d’ésser precisament “primer”, és a dir, fonamentat en ell mateix i fonamentador dels altres modes de saber. La metafísica ha d’ésser, doncs, en primer lloc, un estudi de l’ens (tot allò que és) i dels seus principis (de no-contradicció, per exemple); ha d’ésser també, per tant, una ontologia, i continua en un segon tractat, també metafísic, sobre la divinitat (teodicea), perquè Déu és el principi real de tota entitat. Aquesta interpretació, a despit de matisos propis de les diferents escoles, s’imposà i donà lloc als tractats escolàstics de metafísica, que dominaren la filosofia occidental fins a l’edat moderna; les Disputationes metaphysicae de Francisco Suárez en són un dels darrers i més vigorosos exemples. La cosa, si no el nom, tenia, doncs, arrels aristotèliques, i més enrere encara hom pot trobar antecedents clars en Parmènides i en Plató com a mínim. En la filosofia moderna, però, aquesta concepció fou radicalment transformada. Descartes estrena una visió de la metafísica que, tot i mantenir el seu caràcter de saber fonamental, cerca la fonamentació resistent a tot dubte en el subjecte autoconscient. Això comporta transferir el tema de l’ànima des de la psicologia a la metafísica, la qual també absorbeix el tema del món en general, car aquest és constituït per coses extenses, i la idea d’extensió, per a Descartes, és purament intel·ligible. La nova metafísica, per tant, no sols ha d’estudiar Déu, sinó també l’ànima i el món, i així Wolff divideix la metafísica en general (ontologia) i especial (teodicea, psicologia i cosmologia). Com a conseqüència dels atacs de l’empirisme anglès contra l’innatisme de les idees, fonament epistemològic de la nova metafísica, i també en virtut de les seves dificultats internes, el racionalisme metafísic modern esdevé l’objecte de la dura crítica de Kant. Aquest considera que la metafísica, bé que respon a una disposició natural de l’home, el qual no pot evitar la qüestió per l’incondicionat, com a saber teorètic cert (ciència) és impossible: l’home no gaudeix de cap mena d’intuïció intel·lectual que li permeti d’accedir a realitats situades més enllà dels fenòmens sensibles. Malgrat la seva actitud crítica envers la metafísica, Kant deixà subsistir dins la seva filosofia molts elements pròpiament metafísics implicats en l’acció moral (raó pràctica), els quals determinaren una nova floració de la metafísica en el moviment conegut com a idealisme alemany: Fichte, Schelling i, sobretot, Hegel. Sota una concepció dialèctica, aquest darrer reelabora tots els materials metafísics de la tradició filosòfica (i àdhuc teològica) anterior; així, dins la Lògica hegeliana hom retroba no sols tots els temes estudiats dins la lògica clàssica, sinó també aquells que pertanyien a l’ontologia i la teodicea. Hegel, però, no pretén ja de resoldre cap qüestió referent a un “més enllà”, sinó més aviat d’esbrinar l’estructura dialèctica del moviment que constitueix la natura i el món històric dels homes. La metafísica hegeliana no s’alliberà, tanmateix, d’ésser generalment rebutjada, malgrat el seu caràcter decididament mundanal i històric. Tant el marxisme com el positivisme de Comte, tant Kierkegaard com Nietzsche, contribuïren igualment a desfer el sistema hegelià i a sembrar el descrèdit de qualsevol metafísica. Els atacs del vell empirisme anglès i del positivisme són avui repetits i actualitzats pel positivisme lògic, i els intents contemporanis de refer una metafísica no poden vèncer aquell descrèdit. Això val també per al més vigorós d’aquests intents, el de Heidegger, que volgué trobar un nou accés a la metafísica considerant que l’original meditació dels presocràtics es degradà, precisament, en convertir-se en ontologia o tractat general sobre l’ens, però, en realitat correspon a la metafísica de desvetllar l’ésser com a arrel de tot ens.
f
Filosofia