Aquesta definició, decidida per la 17a Conferència General de Pesos i Mesures (octubre del 1983), substitueix totes les donades anteriorment. El Comitè Internacional de Pesos i Mesures recomana diferents mètodes de posar en pràctica aquesta definició (mitjançant làsers). L’origen del metre es remunta a la decisió presa el 1790 per l’Assemblea Nacional Francesa, a París, d’establir una norma pràctica i segura per a les longituds i els pesos. Per tal de relacionar la unitat de longitud amb alguna magnitud característica i invariable pròpia de la natura, fou decidit de fixar-la igual a la deu milionèsima part d’un quadrant de meridià terrestre. La mesura fou feta, entre el 1792 i el 1798, sobre el meridià de París, entre Dunkerque i Barcelona, per J.B. Delambre (sector Dunkerque-Rodez) i per P.F. Méchain fins a Barcelona, on tingué la col·laboració de científics catalans, com F. Salvà i Campillo. Tot i la interrupció que suposà la Guerra Gran (1793-95), Méchain i el seu equip completaren el mesurament, i el 1799 fou establerta oficialment la longitud exacta del metre. Hom decidí, però, de calcular la continuació del meridià fins a Mallorca; Méchain tornà a Catalunya (1803), on col·laborà amb Agustí Canelles i Carreres i Antoni Martí i Franquès. Mort Méchain de la febre groga (1804), continuaren la mesura Francesc Aragó i J.B. Biot.
La 1a Conferència General de Pesos i Mesures (1889) establí una norma internacional, segons la qual el metre era la distància, a 0°C, entre dues marques traçades en una barra de platí-iridiat (90% de platí i 10% d’iridi), conservada encara actualment a la seu del Bureau International des Poids et Mesures a Sèvres (França), i anomenada metre patró o metre prototip internacional.
L’11a Conferència (1960) definí el metre com la longitud igual a 1.650.763,73 vegades la longitud d’ona, en el buit, de la radiació corresponent a la transició entre els nivells 2p10 i 5d5 de l’àtom de criptó 86, definició ja abolida.