Vida i Obra
Acabà els estudis d’enginyer tèxtil a l’Escola Industrial de Terrassa el 1925 i exercí la seva professió en diverses empreses tèxtils (1928-69).
Aviat inicià la seva activitat d’historiador sota el mestratge de Jordi Rubió i Ferran Soldevila, dels quals fou alumne (1925-27) als Estudis Universitaris Catalans. Després de la guerra civil, amb Ramon Aramon (1942) reorganitzà els EUC i tornà a les classes de Jordi Rubió (1942-45) i de Ferran Soldevila (1944-48).
El 1943 fundà, també amb Ramon Aramon, la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (refet l’any anterior), de la qual fou el primer secretari general fins al 1949.
Es convertí en especialista molt destacat de la historiografia catalana, sobretot de la medieval, però també de la dels segles posteriors.
Centrat en l’estudi del període medieval, publicà Historiografia de Catalunya en el període primitiu, i edità la Crònica de Desclot i d’altres cronicons catalans: el de Sant Cugat (1962), el de Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970).
Es dedicà a desbrossar la part d’història i de llegenda en personatges com Guifré el Pelós, Guillem Ramon de Montcada, el fabulós Otger Cataló i el cas polèmic de Bernat Boades entorn de la falsificació del Llibre dels feits d’armes de Catalunya; feu estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses.
En articles i conferències tractà temes històrics, des de l’època visigòtica (sobre l’intrusisme reial en l’elecció de bisbes de Barcelona al segle VII i entorn del regnat dels fills de Vítiza) fins a personatges contemporanis.
Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans —adjunt el 1961 i numerari el 1970—, delegat de l’IEC a la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics (1970); tresorer (1968-72) de la junta de govern de l’Institut i president de la Secció Historicoarqueològica (1978-87).
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1958, no n’esdevingué membre numerari fins al 1971, quan llegí el seu discurs d’ingrés que tractà dels successors de Vítiza a la zona nord-est del domini visigòtic—, membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1946) i de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1951).
També formà part de la junta consultiva d’Òmnium Cultural des del 1963 i més tard esdevingué l’assessor principal de la Fundació Jaume I, que assegurà la supervivència de l’Editorial Barcino, protagonista d’una tasca fonamental d’edició de clàssics catalans medievals i de publicació de breviaris de temes cabdals. El 1974 fou nomenat membre corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.
Durant quaranta-sis anys (1941-87) impartí cursos d’història de Catalunya de diversos nivells i extensions. El 1967, succeí Ferran Soldevila com a professor d’història de Catalunya, fou professor no numerari de la Universitat de Barcelona (1969-77) i de l’Escola de Biblioteconomia (1972-80).
L’any 1984 es publicà Miquel Coll i Alentorn. Miscel·lània d’homenatge en el seu vuitantè aniversari, amb treballs de Carme Illa, Hilari Raguer, Josep M. Salrach i M. Montserrat Martí. L’Abadia de Montserrat també ha publicat en cinc volums les seves obres (1991-93).
Coll i Alentorn i la historiografia
Deixeble de Rubió i Lluch i continuador de les pautes de la generació del 1917 o generació de l’Institut, Coll i Alentorn mostrà en els seus treballs l’esperit crític i el rigor erudit de la historiografia de la segona generació noucentista.
De la seva producció durant els seus anys més creatius –els quaranta i els cinquanta– destaquen cinc treballs: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons (1949), El problema de l’autenticitat del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948), La historiografia de Catalunya en el període primitiu —que rebé el premi Milà i Fontanals de l’IEC l’any 1950 i es publicà el 1954—, l’edició crítica de la Crònica de Bernat Desclot (1949-51) —que guanyà el premi Enric Larratea de l’IEC el 1954 i que alguns consideren el seu treball més important— i finalment La llegenda de Guillem Ramon de Montcada (1957).
El seguiment de l’elaboració de la llegenda d’Otger Cataló el portà a la demostració que el prestigiós Llibre dels feits d’armes de Catalunya, de Bernat Boades, no era del 1420 sinó una falsificació de la segona meitat del segle XVII, feta pel descobridor del manuscrit, el frare Roig i Jalpí. El fet que aquesta obra fos una anella important en la cadena de la historiografia patriòtica catalana no aturà la tasca crítica de Coll. Els cercles acadèmics —Vicens i Vives, Riquer, Soldevila— elogiaren el sensacional descobriment, i fins i tot s’hi afegí Josep Pla. Però Vicenç Coma i Soley defensà l’autenticitat de l’obra de Boades, ja que considerava que Roig i Jalpí únicament hi havia introduït algunes modificacions i interpolacions.
Des del 1953 treballà en una obra que no s’edità fins al 1990: Guifré el Pilós en la historiografia i en la llegenda. També ajudà Ferran Soldevila en l’edició de les quatre grans cròniques (1971), redactà el darrer capítol de l’últim volum que aquest escriví sobre el regnat de Pere el Gran, i publicà una nova edició augmentada del manual Resum d’Història de Catalunya, que Ferran Soldevila publicà el 1956, que porta per títol Resum d’història dels Països Catalans (1974).
Vida política
Fou un dels organitzadors de Palestra i dirigent de la joventut d’Acció Catalana Republicana (1931-32). El 1932 ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, fundada l’any anterior, i n’ocupà diversos càrrecs fins a la Guerra Civil Espanyola. Fou l’únic membre del consell de govern d’UDC que romangué a Barcelona el 1939. Posteriorment exercí els càrrecs de secretari general, membre del comitè de govern i president del consell nacional (1963-86).
Coll i Alentorn patí cinc detencions a causa de la seva militància a UDC en la clandestinitat: les dues primeres el 1952 i les altres tres el 1960, 1967 i 1969. Donà suport a la constitució de l’Equip Democratacristià de l’Estat espanyol (1963), entitat confederal reconeguda el 1965 per la Unió Europea Democratacristiana. Fou confirmat com a president del consell nacional d’UDC el 1976, en el primer congrés públic del partit després de la Guerra Civil Espanyola.
President del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu el 1976, des del 1977 en fou president honorari.
El 1978 signà amb Jordi Pujol l’aliança permanent de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya amb la qual es creà Convergència i Unió (CiU).
Elegit diputat del Parlament de Catalunya, el 1980 formà part de l’executiu de la Generalitat com a conseller adjunt a la Presidència. Reelegit diputat el 1984, ocupà la presidència del Parlament fins al 1988, any que també deixà la presidència d’Unió Democràtica de Catalunya
Entre altres distincions, rebé la Medalla d’Or de la Generalitat i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona el 1988 i la Legió d’Honor el 1990.
Bibliografia
- Balcells, A.: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia,1904-1990, Proa, Barcelona 1999.