L’edifici
Situat en un bell paratge, del que va ser el conjunt monàstic només podem contemplar l’església. Aquesta s’ha considerat una obra rural del segle XII, influïda encara pels models de l’arquitectura llombarda. Es troba al costat oriental del conjunt i té una planta gairebé en forma de creu grega. Consta d’una nau coronada a llevant per un transsepte i tres absis. Els absis laterals s’obren a la nau mitjançant un simple plec, mentre que el central, més gran, va precedit per un presbiteri, delimitat per un arc i el plec que obre l’absis. La nau i els braços del transsepte són coberts amb volta de canó, i en la seva intersecció hi ha una cúpula sobre trompes que es projecta exteriorment en un cimbori octagonal.
A l’exterior, els absis apareixen decorats amb un fris continu d’arcuacions cegues, d’estil llombard, que han estat molt restaurades. Les absidioles, més petites, queden centrades per una finestra de doble esqueixada, mentre que a l’absis principal n’hi ha tres.
Al mur que tanca el transsepte al costat sud hi ha una petita porta que devia ser el principal accés exterior. A la façana oest de l’església s’obre una altra porta, més gran i molt reconstruïda, que devia comunicar amb el recinte monàstic, si bé ara és l’accés principal. Al braç nord del transsepte, al mur occidental, hi ha una tercera porta que devia connectar amb el cementiri.
Les restes de l’antiga casa monàstica estudiades en les excavacions es troben al costat oest de l’actual església. La part més antiga (segle X) era un gran edifici rectangular, que tenia accés al costat meridional, on es formava un vestíbul i una estança amb entrada exterior, destinada segurament a estable o dependència agrícola auxiliar. La resta de l’edifici era ocupada per una sala, molt modificada vers el segle XI, que constituïa l’estança dels monjos, amb llar de foc i un banc. Entre aquest edifici principal i l’església hi ha un àmbit rectangular, el qual devia estar almenys en part al descobert; hi connecta la porta d’entrada de ponent de l’església. Al costat sud d’aquest àmbit, probablement en època tardana, s’hi va construir una habitació rectangular, amb una porta que donava al pati monacal i una altra que donava a l’exterior.
El conjunt és força interessant, ja que il·lustra el que eren els monestirs rurals altmedievals pobres, amb una estructura arquitectònica molt diferent dels grans conjunts monàstics claustrals.
La història
A l’inici del segle X el prevere Magnulf, que potser era el rector del lloc de la Móra, va erigir la primitiva església de Sant Pere i la va dotar amb terres i béns per tal que esdevingués un monestir benedictí. El 3 de desembre de l’any 913 la va consagrar el bisbe d’Urgell Nantigís. Inicialment hi va residir una comunitat de clergues o canònica. Segons la documentació, el monestir va continuar la seva existència almenys un parell de segles. Avançat el segle XI, es començava l’edificació del temple actual, que es va acabar al segle XII. L’any 1180, Bernat des Vilar i el seu pare van assaltar i cremar la casa de Sant Pere de Graudescales. Això potser va afavorir la decadència de la comunitat. Les edificacions d’entorn del monestir es van reedificar, però al segle XIII ja no hi consta vida monacal; hi residien només un o dos preveres, amb alguns servents. L’any 1276, el seu cap o prior va ser nomenat degà de la Vall de Lord pel bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx. Al segle XV només consta com a parròquia, funció que va tenir fins al període comprès entre el 1593 i el 1624, quan la parròquia es va traslladar a Sant Cristòfol de Busa. L’església va tenir culte fins a la desamortització (1837). Després va quedar abandonada i fins a la dècada dels seixanta no es va realitzar una campanya d’excavacions de les restes del monestir i la restauració del temple.