El lloc pertanyia a Cuixà abans del 1011. El 1045 Oliba, abat de Cuixà i de Ripoll, consagrà el lloc, d’acord amb el comte d’Empúries i l’arquebisbe de Narbona, i el destinà al futur monestir. Es consagrà només el solar o terreny on es començà l’edificació de l’església, consagrada el 1066, després de plets sobre la seva propietat amb el senyor local Guillem de Fonolleres. La comunitat s’hi devia reunir entre el 1045 i el 1066, i era regida per un abat, amb un nombre de monjos que oscil·là de vuit a quatre al llarg dels s. XII, XIII i XIV. Al s. XV era ja en decadència i a partir del 1530 estigué vacant i en mans d’un segrestador per disposició del rei. El 1592 el papa Climent VIII l’uní com a priorat a Sant Pere de Galligants. Cuixà impugnà la donació i nomenà un nou abat, però des dels volts del 1620 ja no tenia comunitat i s’havia refós amb Galligants. La resta de la seva història és encara tema d’estudi. En resta l’església, consagrada el 1066, de tres naus i tres absis, amb un massís campanar, tot d’un perfecte romànic llombard. L’edificació fou modificada amb ampliacions posteriors en la part de davant i el cor, i els absis, la teulada i la torre foren fortificats amb merlets al s. XIV. El 1533 s’acabà la severa façana. Ha estat restaurada modernament i declarada monument nacional.