Sant Miquel de Fluvià

Situació

Una vista aèria del conjunt.

J. Todó-Tavisa

L’església del monestir de Sant Miquel de Fluvià és actualment la parroquial del poble del mateix nom. El nucli urbà, agrupat a banda i banda del carrer Major, té com a element molt destacat la gran església amb el campanar romànic, emplaçada a l’extrem de migdia, no gaire lluny de la riba esquerra del Fluvià.

Mapa: 258M781. Situació: 31TDG995691.

Hom pot arribar al poble de Sant Miquel de Fluvià des de Bàscara per la N-II, d’on surt la carretera local que hi porta per Vilaür i Sant Mori, i també per la carretera que hi mena des de Sant Pere Pescador i Torroella de Fluvià. Hi ha una estació del ferrocarril de Barcelona a França. (JBH)

Història

La història de l’abadia de Sant Miquel de Fluvià és força desconeguda. Se’n va perdre l’arxiu juntament amb el del monestir gironí de Sant Pere de Galligants, al qual fou incorporat al final del segle XVI. És probable, tanmateix, que futures recerques puguin descobrir alguna documentació que aporti notícies sobre els diversos períodes i aspectes obscurs de la història d’aquest cenobi. Francesc Monsalvatje, amb alguns documents que trobà a Girona i d’altres de l’arxiu parroquial del lloc, va poder fer una aproximació a l’abaciologi de la casa des de l’any 1113 fins 1603, que de fet és l’únic publicat fins ara.

El monestir benedictí de Sant Miquel de Fluvià nasqué com una abadia dependent de Sant Miquel de Cuixà, que ja devia posseir el lloc i l’església que hi havia fundada en una data anterior a l’any 1011. Una butlla del papa Sergi IV de l’any esmentat que confirma les possessions de l’abadia del Conflent, s’hi refereix textualment: “…in comitatu Impurdano… ecclesiam de Fluviano cum suis terminis et pertinentiis”.

Fou en aquesta possessió on, el dia 26 de juliol de l’any 1045, hom procedí a la consagració del solar que havia d’ocupar el nou cenobi de Sant Miquel. El terreny fou fitat i marcat amb creus en senyal d’immunitat eclesiàstica. En l’acta, el lloc es precisa situat “ad ripam alvei Fluviani”. El text permet inferir que la cerimònia fou d’una gran solemnitat. Oliba, abat de Cuixà i bisbe d’Osona, tingué el suport del seu superior eclesiàstic, l’arquebisbe Guifré de Narbona, que era cosí seu, el qual presidí l’acte pel comte Ponç d’Empúries i pel bisbe de Girona Pere. El document fou signat per altres nombroses dignitats eclesiàstiques i pel comte Gausfred de Rosselló.

La construcció de la basílica monàstica degué comportar poc més de vint anys, ja que fou consagrada el 1066. Potser l’obra es va haver d’interrompre alguna vegada a causa dels litigis sobre la propietat del lloc que interposà Guillem de Fonolleres, al·legant que l’alou havia estat cedit al seu pare pel comte Gausfred. Pel que sembla aquest personatge, Guillem de Fonolleres, segurament després del 1066, cedí un alou proper al monestir de Sant Víctor de Marsella, on fou fundat el priorat de Sant Tomàs de Fluvià, dependent d’aquesta abadia.

L’esmentat litigi es degué resoldre a favor del monestir de Cuixà. La nova església de Sant Miquel de Fluvià fou consagrada el 14 d’octubre de l’any 1066 pel bisbe Berenguer Guifré de Girona, amb l’assistència, novament, de Guifré, arquebisbe de Narbona, i dels bisbes Guillem d’Osona, Berenguer de Barcelona, Guillem d’Urgell i Ramon d’Elna. Hom fixà el terme del monestir i en refermà la dependència de Sant Miquel de Cuixà. Foren confirmats els alous que cediren Bernat de Fonolleres, la seva esposa, el fill, Guillem i altres persones. Sembla, doncs, que efectivament havia estat resolt el litigi amb el llinatge dels Fonolleres. També es confirmaren els drets sobre l’església veïna de Sant Genís de Palol.

En el document es fa consignar que el lloc on era fundat el monestir era anomenat Vall Garriga: “…ecclesiam in honorem beati archangeli Micaelis aedificatam et sitam in diocesi epsicopatus Gerundensis et in comitatu Impuritanensi, secus alveum Fluviani, in locum quae vocant Valle Garricha”.

Hom pot fer-se una idea força aproximada de l’extensió del territori jurisdiccional del monestir pels límits que dóna l’acta de consagració del 1066. L’actual terme municipal de Sant Miquel de Fluvià n’és, en part, una clara pervivència, ja que els límits de tramuntana, sobretot, són coincidents. Tanmateix, vers migjorn i el sud-oest, l’antic territori de l’abadia s’estenia molt més i arribava a limitar amb els termes de Valveralla, Valldavià i Vilopriu, i ocupava terres que ara pertanyen als municipis de Sant Mori i Ventalló.

Cal suposar que el monestir de Sant Miquel de Fluvià es veié afavorit en diverses ocasions pels comtes d’Empúries, ja que es trobava en territori del seu comtat, i també pels comtes de Barcelona. Hi ha notícies de donacions de la comtessa Ermessenda, que en el testament datat l’any 1057 llegà 30 mancusos al monestir, i del comte Ramon Berenguer III de Barcelona que hi donà, en el testament del 1131, un mas a Vilamajor i un altre a Palafrugell, aquest darrer com a reparació d’una malifeta que confessava haver comès contra el monestir: “Sancto Michaeli de Fluviano unum de melioribus mansis quos habeo in villa majore… Sancto Michaeli Fluviani unum mansum in Palatio Frugelli propter violationem quam feci in ejus sacristia”.

L’any 1149 hi ha notícia de la donació feta per Girberga als monjos de Sant Miquel de Fluvià d’unes terres del lloc de Santa Eulàlia (Palau de Santa Eulàlia).

L’any 1154 el cavaller Bernat d’Oltrera manà d’ésser enterrat a l’església de Sant Miquel de Fluvià i deixà un mas de Torroella de Fluvià, lloc d’on era senyor alodial, al monestir. L’any 1163 fou Ponç Guillem d’Oltrera qui testà en el mateix sentit i donà al monestir dos masos de Saldet; l’abat hi figura com un dels marmessors. Més tard, l’any 1170, la vídua del dit Bernat d’Oltrera, Estrella, es féu enterrar a Sant Miquel de Fluvià “amb llit i convit”. Aquest llinatge, en aquesta època, havia escollit, doncs, el monestir com a mausoleu familiar.

Del monestir de Sant Miquel depenia l’església de Santa Coloma de Matella, al Baix Empordà, que ja existia l’any 1123; en documents dels anys 1163 i 1164 es fa constar que havia estat fundada pels monjos de l’esmentat cenobi. Als segles XIII i XIV aquesta església és citada com a parroquial, i en una data que no pot ésser precisada s’hi instaurà una comunitat de monges benedictines, de la qual hi ha notícies del segle XIV. L’any 1367, la seva abadessa, Francesca, signà una concòrdia amb el cambrer de Sant Miquel de Fluvià. Aquesta és la darrera referència històrica que hi ha sobre l’església i el convent de Santa Coloma de Matella, que ja no apareix en els nomenclàtors del segle XVII.

En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 és consignat el “monasterio de sancti Michaelis de Fluviano”, mentre que en els nomenclàtors del segle XIV s’enregistra amb el nom d’Abbatia monasterii sancti Michaelis de Fluviano”.

El març del 1303 el comte Ponç-Hug IV d’Empúries i el seu fill Huguet, que es trobaven al monestir de Sant Miquel de Fluvià, reconegueren davant el bisbe de Girona i de diversos abats el privilegi atorgat pels seus avantpassats, segons el quals els homes dels monestirs de Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Roses, Sant Miquel de Fluvià, Santa Maria d’Ullà, Santa Maria de Vilabertran i Santa Maria de Lledó eren francs de prestar serveis d’“hosts, cavalcades, tragines, obres, qüèsties, serveis forçats i guàrdies”, de la mateixa manera que n’eren exemptes les cases religioses establertes dins el comtat d’Empúries. Aquest privilegi prevalgué encara l’any 1413, quan Gueraula de Senesterra, senyora de Siurana, pretengué que els homes dels monestirs de Sant Miquel de Fluvià i Santa Maria de Lledó fessin servituds d’obres al seu castell. Aquests monestirs presentaren el mateix any una declaració al·legant que, per privilegi comtal, llurs homes eren lliures de qualsevol servitud.

L’any 1477, Sant Miquel de Fluvià fou un dels pobles empordanesos afectats per les incursions de la tropa francesa que havia entrat al país. Per una disposició del papa Climent VIII, el monestir de Sant Miquel de Fluvià, que tenia aleshores un nombre molt reduït de monjos, restà agregat, juntament amb Sant Miquel de Cruïlles, al monestir gironí de Sant Pere de Galligants. La subjecció a aquest monestir no devia ser immediata, ja que, segons F. Monsalvatje, l’any 1595 Sant Miquel de Fluvià depenia encara de Cuixà. No és fins l’any 1613 que hi ha constància de la seva anexió al de Sant Pere de Galligants.

Les propietats de la comunitat foren expropiades i venudes segons la llei de desamortització de l’any 1835. El 1890 hi hagué a l’església un robatori de joies i objectes valuosos.

Aquesta església fou declarada monument nacional l’any 1931. L’any 1945 s’acabaren unes obres de restauració que serviren per reparar els desperfectes d’alguns indrets de l’edifici. Uns anys més tard hom va treure el cementiri parroquial que hi havia al costat de tramuntana. En aquest lloc resta un sarcòfag monolític, rectangular, sense cap inscripció ni decoració. Recentment hom hi ha intervingut per reparar-ne les teulades. (JBH-MLIR)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església de planta basílical, amb transsepte. Cal assenyalar la presència, al nord, de vestigis de fonaments antics, i restes incompletes d’ornamentació llombarda, així com el campanar de torre, construït posteriorment a l’església, i originalment adossat al seu mur nord.

J. A. Adell

L’església de Sant Miquel de Fluvià és de planta basílical de tres naus amb transsepte destacat dels murs laterals i capçada per tres absis semicirculars. L’estructura es resol a l’interior mitjançant uns pilars rectangulars, dels quals arrenquen els arcs formers, de comunicació entre les naus, i els torals, de sosteniment de les voltes. La coberta de la nau central és de canó, com la del creuer, mentre que a les naus laterals la volta és de quart de cercle. L’arc triomfal, els torals de la nau central, els dos dels braços del creuer i els petits arcs cecs que decoren l’interior de l’hemicicle de l’absis major són de mig punt i sostinguts per semicolumnes amb capitells esculpits. L’exterior de la capçalera presenta una decoració llombarda, d’arcuacions entre les lesenes.

La configuració arquitectònica d’aquest edifici és molt semblant a la d’altres basíliques empordaneses, com és ara Santa Maria de Roses o Sant Quirc de Colera; i encara s’assembla més a Santa Maria de Vilabertran, i de manera especial a la seu rossellonesa de Santa Eulàlia d’Elna; totes aquestes basíliques són datables dintre el segle XI. Sant Miquel de Fluvià és perfectament atribuïble al començament de la segona meitat del segle XI, no solament per les seves estructures, sinó també per les notícies documentals conegudes que es refereixen a l’acta fundacional del monestir i a la consagració de l’església.

El monument romànic ha sofert algunes reformes i hi han estat afegides diverses construccions posteriors, que evidencien el pas dels segles. La part superior dels murs del campanar i del temple és coronada per merlets, i els matacans són d’una obra de fortificació segurament d’origen baix-medieval.

Una transformació més notable de les estructures romàniques fou fet al segle XVI, que foren modificades les obertures de la façana de ponent. En aquest frontis, de forma rectangular, al lloc que ocupava l’antiga porta romànica, fou construïda una portalada gòtico-renaixentista d’arquivoltes apuntades en gradació, datada, segons la inscripció de la llinda, l’any 1532. Les mènsules d’on surten els feixos d’arquivoltes i les situades a la base i a cada extrem de la llinda presenten decoracions figurades. Sobre la porta hi ha una rosassa senzilla que cal suposar obrada també al segle XVI, i a la part superior del mur hi ha un matacà, del qual només resten les cartel·les de sosteniment i alguns carreus. La façana és coronada per una cornisa incurvada.

Les úniques obertures romàniques que conserva aquest frontis són les dues finestres d’arc de mig punt que, una a cada banda de la porta, donen llum a les naus laterals; la del costat de migdia és de doble biaix i presenta, exteriorment, dos arcs en gradació; l’altra, que dóna a la nau septentrional, podria haver tingut la mateixa estructura, però ha estat força malmesa. Sota mateix, encastada al parament, hi ha una làpida sepulcral de l’any 1258.

Fou probablement també al segle XVI que, a més de les reformes esmentades de la façana, hom construí el cor d’estil gòtic i es féu una important reparació de la volta de la nau central, que per aquest motiu és de forma apuntada en un tram molt llarg de l’extrem de ponent.

Tot el costat meridional de l’església dóna a un pati o solar, actualment de propietat particular, on es pot suposar que hi havia el claustre del monestir i, al seu voltant, altres dependències monàstiques.

No resten estructures visibles, in situ, de les galeries d’aquest claustre.

Al mur lateral de la nau de migdia, que dóna al pati esmentat, hi ha una petita porta que comunicava amb el claustre, ara tapiada. És d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles de mida reduïda, ben tallades, i té una petita llinda monolítica. Presenta la singularitat de tenir l’espai del timpà decorat amb aparell d’opus reticulatum, que és fet amb petites peces romboïdals, ben tallades i polides, de pedra sorrenca.

En aquest mateix mur hi ha dues finestres romàniques de doble esqueixada i arcs de mig punt.

Les naus laterals del temple són cobertes en un nivell força més baix que la nau central. Aquesta particularitat ha motivat que, en alçar-se els murs de la fortificació sobre l’obra romànica, es formessin unes estances o uns terrabastalls damunt les dues naus laterals. El mur del terrabastall que resta sobre la nau meridional conserva, en tota la llargada de la nau, els merlets rectangulars, cadascun dels quals té una petita sagetera.

El transsepte sobresurt dels murs laterals de les naus. El braç meridional, que dóna també exteriorment a l’hort on hi hagué el claustre, té tres finestres una en cada un dels tres murs exteriors. D’aquestes tres obertures només són visibles les del costat de migdia i de llevant, aquesta darrera emplaçada sobre el nivell de la coberta de l’absidiola de migjorn, que s’adossa al creuer. Ambdues són d’arcs de mig punt i de doble esqueixada amb el vessant extern format per dos arcs en gradació. L’altra obertura, la del mur de ponent, fou tapiada en ésser fortificat l’edifici. Aquest braç de migdia del creuer és l’única part de l’església on no s’han conservat els merlets. A la meitat inferior del mur meridional hi ha adossada la sagristia, una petita construcció de planta rectangular que fou afegida al darrer quart del segle XVIII.

Al mur lateral de tramuntana de l’església hi ha un parell de finestres prop de l’extrem occidental. Ambdues obertures, les úniques que té aquest mur, són d’un sol biaix i arcs de mig punt amb els exteriors monolítics, i presenten la curiosa particularitat de trobar-se molt pròximes, a poc més d’1 m de distància. També sorprèn la situació molt poc enlairada d’aquest parell de finestres, ja que s’obren a menys de 2 m d’alçada respecte al nivell del sòl actual. A la part superior d’aquest llenç hi ha els merlets, una mica escalabornats, que encara conserven les espitlleres, i, en algun cas, els garfis i les mènsules que sostenien els mantellets. A la part inferior d’aquest mur es conserva un fragment de llenç en el qual és visible l’arrencada de tres lesenes, que romanen truncades o inacabades. Tant pot tractar-se de vestigis d’un temple anterior com formar part d’un primer projecte no finalitzat, en què poden ésser incloses les lesenes tallades de l’absis central.

El campanar de Sant Miquel, una magnífica torre romànica de planta quadrada, es dreça adossat al braç septentrional del creuer, del qual és separat uns pocs centímetres. Així, doncs, el cloquer és una construcció exempta, que no ha estat unida a l’església. Aquesta peculiaritat pot passar desapercebuda, ja que a l’època que fou fortificat l’edifici hom uní l’església amb el campanar mitjançant dues parets perpendiculars a ambdues construccions i fou buidat el mur del transsepte, de manera que entre aquest i el mur de migjorn del campanar hi ha un estret passadís d’1 m d’amplada, clos als dos extrems per les parets esmentades, fetes quan hom fortificà el monument. És des de l’interior d’aquest passadís des d’on, actualment, hom pot veure clarament que el cloquer és un edifici lliure, adossat al temple. Per aquest motiu, per entrar a la torre no cal passar per l’interior de l’església. A la banda de ponent hi ha una porta que comunica l’exterior de l’edifici amb l’esmentat passadís que separa el campanar del creuer; en aquest corredor hi ha l’obertura d’arc de mig punt d’entrada a la torre. Hi havia hagut també una porta rectangular a la paret septentrional del transsepte que comunicava l’interior del temple amb el campanar, però avui és tapiada.

El braç septentrional del creuer, com el de la banda oposada, té tres finestres. La del mur de tramuntana dóna al passadís que separa l’església del cloquer; la de llevant es pot veure sobre la intersecció del mur del creuer amb la coberta de l’absidiola de tramuntana, la del costat de ponent, sobre el nivell de la volta de la nau lateral, és tapiada, i dóna al terrabastall construït damunt l’esmentada nau. Són obertures d’arcs de mig punt i de doble biaix. Aquesta ala del creuer conserva l’emmerletat en la part alta.

La capçalera

Una vista de l’exterior de la capçalera a l’església des del costat de tramuntana. Hom hi pot veure l’absis central i l’absis septentrional amb la típica decoració llombarda.

F. Tur

Un detall del mur exterior de l’absis amb les arcuacions que arrenquen d’una petita mènsula en la qual hi ha diversos caps esculpits.

F. Tur

La capçalera triabsidal d’aquest temple és, juntament amb el campanar, l’única part de l’edifici que presenta decoració llombarda actualment. Cal tenir en compte que hom ignora com era originàriament la façana occidental, modificada al segle XVI, i els vestigis inacabats del mur de tramuntana. Els absis de Sant Miquel mostren una ornamentació interessant, en especial el gran absis central, on es combinen els elements pròpiament llombards (arcuacions i lesenes) amb l’escultura dels capitells de les finestres, dels arcs interiors, de les mènsules i de les cornises.

Les dues absidioles són de planta semicircular, però a l’exterior el mur incideix en el de l’absis major. Ambdues presenten una decoració idèntica, simple, sense elements esculpits: un parell d’arcuacions en cada un dels quatre espais entre les cinc lesenes. La cornisa és de cavet i llisa, i al centre de cada absidiola hi ha una finestra d’obertura simple a l’interior i d’arcs de mig punt.

L’absis central és de planta semicircular allargada als extrems per uns trams rectilinis en els quals incideixen, a cada costat, les absidioles. El tram corbat és dividit en cinc espais entre les quatre lesenes; al centre de cada un d’aquests espais hi ha una finestra, de manera que aquest absis té cinc finestres, un nombre certament desacostumat en el romànic català. Els espais entre les lesenes varien d’amplada; als trams curts corresponen dues arcuacions i quatre als llargs, mantenint una rigorosa simetria.

Un detall del mur exterior de l’absis central amb una finestra, flanquejada per una columna per banda, damunt la qual hi ha sengles capitells, decorats amb dos registres de fulles.

E. Pablo

Un detall del mur exterior de l’absis central amb una finestra flanquejada per dues columnes amb sengles capitells.

F. Tur

Les tres finestres situades al centre de l’hemicicle absidal tenen columnes amb capitells, mentre que les altres dues són més simples, sense decoració. Una particularitat que cal remarcar en aquest absis és l’existència, a la part inferior, dels dos espais entre lesenes que tenen més amplada, de l’inici d’unes altres dues lesenes que només arriben a la base de les finestres corresponents; o sigui, que les finestres motiven que les esmentades faixes no continuïn fins a la part alta de la construcció. Aquests fragments de lesenes admeten, doncs, dues possibilitats: o bé foren interrompudes en el transcurs de l’obra originària per tal d’encabir-hi les obertures, o bé foren concebudes, de manera truncada, com un element decoratiu més dins el projecte inicial. Sembla, però, que poden ésser relacionades amb els vestigis del mur de tramuntana, i suposen un canvi de plantejament en l’obra ja iniciada. Tanmateix, en cap d’aquests paraments no s’observa cap diferència als aparells.

Les dues finestres senzilles són de doble exqueixada i arcs de mig punt amb el vessant exterior format per dos arcs en gradació i per l’existència d’un petit mur pla al centre del vessant que estreny considerablement l’obertura. Les altres tres presenten una mateixa estructura, però llur vessant, una mica més ample, permet que cadascuna s’enriqueixi amb el parell de columnetes cilíndriques i llises amb els corresponents capitells. Les columnes són exemptes i llurs bases són de tipus califal.

Els dos petits capitells de la finestra central, gairebé idèntics als dos de la finestra immediata emplaçada vers migdia, presenten una decoració inspirada en el model corinti clàssic, on les fulles i les volutes són esculpides de manera esquemàtica; llur contorn superior és marcat per una simple incisió que en la part alta acaba en una prominència semisfèrica. En canvi, els dos capitells de la finestra situada més a tramuntana són una mica diferents i tenen un interès extraordinari. El tema decoratiu, pràcticament idèntic en ambdós, mostra també a la part superior les volutes de tradició clàssica, mentre que a la part inferior hi ha dos ocells situats a banda i banda d’una copa, de la qual simulen beure. Es tracta d’un tema cristià d’arrel molt antiga, com a símbol de l’eternitat.

Les arcuacions llombardes que formen el fris decoratiu són notablement grosses, a causa de les considerables dimensions de l’absis major; foren construïdes amb petites dovelles molt ben tallades i acaben en unes petites mènsules esculpides que representen uns minúsculs caps de persona o d’animal. L’extrem superior del mur romànic és assenyalat, sobre les arcuacions, per una cornisa en forma de mitjacanya, ornamentada a base de motius geomètrics, a manera de cercles concèntrics que formen una seqüència.

Els murs de fortificació que en època tardana foren alçats damunt la capçalera del temple es drecen sobre els llenços laterals del creuer, deixant lliures les dues absidioles, i continuen per la part superior de l’absis central, on formen una mena de torre de planta semicircular. Sobre l’absis, les defenses conserven perfectament l’emmerletat.

L'interior

Una perspectiva de l’interior de l’església, amb l’absis de migjorn al fons.

F. Tur

Vista de la nau central de l’església, amb la capçalera al fons.

F. Tur

La volta de la nau central és dividida en quatre tramades per tres arcs torals. Aquesta volta, que era de canó i sostinguda per arcs de mig punt, només conserva les estructures originals a l’extrem oriental de la nau, on la crugia situada més a llevant manté encara la volta semicircular, mentre que a les tres restants la volta és apuntada. El mateix ocorre amb els arcs torals; el més oriental és de mig punt, i els altres dos, en canvi, són apuntats i romanen colgats per una capa de calç. La forma apuntada d’un tram de la volta i dels dos arcs que hi corresponen demostra que la coberta primitiva es va malmetre i que fou reconstruïda en una data tardana, possiblement a la primera meitat del segle XVI, època de les reformes de la façana principal.

A l’extrem de ponent de la nau central fou construït un cor d’estil gòtic, sostingut per un arc apuntat i una volta de creueria amb quatre nervadures que s’ajunten en una clau, on ha estat representat l’Agnus Dei. És probable que el cor pertanyi també a les reformes del segle XVI.

Els arcs torals són suportats, com ha estat indicat, per columnes semicilíndriques adossades, que acaben amb grossos capitells romànics.

Les dues naus laterals han estat cobertes amb voltes de quart de cercle, reforçades per tres arcs torals de mig punt que les divideixen en tres crugies. Els arcs descansen en pilastres rectangulars adossades i tenen impostes bisellades sense cap mena d’ornamentació. Els dos arcs de l’extrem de llevant comuniquen aquestes naus amb el transsepte.

La comunicació entre les naus laterals i la central es forma mitjançant tres arcs formers de mig punt per banda, oberts al mur que les separa. Aquests arcs, com els torals, tenen unes impostes bisellades sense decoració.

El punt de tots aquests arcs es troba a nivell de l’arrencada de les voltes de les naus laterals; per aquest motiu són més baixos respecte a l’inici de la curvatura de la volta de la nau central. Això s’explica per la distinta alçada de les voltes al·ludides. L’acusada elevació dels murs i la coberta de la nau central sobre les laterals permet que, damunt els quatre arcs formers situats més a llevant, s’obrin unes finestres d’arcs de mig punt, les quals, en origen, donaven llum a la nau central. Posteriorment, amb l’obra de fortificació, les quatre finestres ja no donen a l’exterior sinó als terrabastalls, des de l’interior dels quals hom pot veure que actualment són tapiades.

Els dos braços del creuer han estat coberts amb voltes de canó que es clouen en un nivell més baix que la volta de la nau central. Els dos arcs de comunicació de les ales del creuer amb la nau central són de mig punt i sostinguts per columnes adossades, coronades amb grans capitells de la mateixa mida que els dels arcs torals i triomfal. Des de l’interior hom pot observar les tres finestres que, a cada banda, donaven llum al transsepte, de les quals la de ponent és tapiada per ambdós costats. A l’ala de tramuntana hi ha la porta rectangular que comunicava l’església amb el campanar, i a l’ala de migdia, una altra porta, també de la mateixa forma, dóna accés a la sagristia. A la llinda figura l’any 1788, segurament el d’erecció d’aquesta petita construcció parasitària.

Les dues absidioles presenten, com a l’exterior, una estructura idèntica. Les voltes són de quart d’esfera i s’obren per mitjà d’un doble plec de mig punt en gradació, que té impostes bisellades, sense decorar. Aquestes dues voltes han estat construïdes amb petites pedres sense treballar i són les úniques de tot l’edifici que romanen al descobert.

Un dels capitells que es conserven a l’interior de l’església.

F. Tur

Un dels capitells que decoren l’interior de l’església.

F. Tur

La decoració interior del presbiteri central és molt interessant. El gran arc triomfal és de mig punt i descansa sobre columnes adossades i capitells; damunt seu, al mur de capçalera de la nau s’obre una finestra senzilla d’arcs de mig punt.

La planta de l’absis, en semicercle molt allargat pels extrems, forma un ampli espai presbiteral immediat a aquest arc triomfal. Aquest espai és cobert amb una volta de canó que incideix en l’extradós de l’esmentat arc. Al fons de l’absis, una volta de quart d’esfera cobreix la conca absidal, que es clou en un nivell una mica més baix que el tram de canó. Per aquest motiu, en la unió es forma un plec de mig punt que marca la gradació.

L’ornamentació de l’absis s’aconsegueix mitjançant un seguit de set arcuacions adossades al mur, de les quals, les dues emplaçades als trams rectilinis es drecen sobre pilastres rectangulars i són proveïdes d’impostes bisellades, llises. Cada una de les altres cinc arcuacions emmarca una de les cinc finestres que té l’absis. Els cinc arcs recolzen damunt quatre columnes adossades amb els capitells corresponents.

Els vessants interiors dels cinc finestrals no presenten cap detall ornamental. L’escultura només es fa present als quatre capitells de les arcuacions i a la cornisa bisellada que assenyala l’inici de les voltes, que és decorada a base de cercles entrellaçats a la part corbada de l’absis, mentre que als trams rectilinis es representa un tema de fullatge en relleu. Els capitells, lògicament de mides molt inferiors als altres que hi ha als arcs torals i formers de l’interior de la basílica, mostren un tipus de decoració que alterna entre el tema vegetal a base de fulles i volutes, d’inspiració corintia, l’ornamentació geomètrica i els relleus amb caps humans i d’animals de trets força esquemàtics. Els àbacs dels quatre capitells són llisos.

Cal assenyalar que aquest bell conjunt ornamental del presbiteri s’aconsegueix amb molta senzillesa, sense una gran profusió d’elements esculpits. De fet, és l’encertada combinació de tots aquests elements el que produeix un espai arquitectònic harmoniós i elegant, on s’agermanen amb força equilibri les clarors i les ombres.

L’església fou construïda amb un aparell de petits carreus de pedra sorrenca, en general de forma rectangular força allargada, que són escairats i polits, però sense una gran perfecció. Les filades són regulars. A les cantonades, les pilastres de l’interior, les lesenes dels absis i els muntants de les obertures, hom hi utilitzà uns carreus més voluminosos. Tots els arcs són fets amb dovelles ben tallades, molt estretes.

L’aparell romànic és visible a tots els murs de l’edifici i es conserva arreu sense gaires alteracions, amb l’única excepció del frontis, modificat tardanament. En aquesta façana només es manté el parament antic a la meitat inferior. Les voltes romanen, majoritàriament, cobertes per capes d’arrebossat.

Aquest aparell contrasta amb el de l’obra de fortificació que es dreça damunt l’església, bastida amb pedres sense treballar, amb el morter ben visible. Aquesta fortificació fou aixecada, probablement, al segle XIV.

La basílica de Sant Miquel de Fluvià pertany al grup d’esglésies empordaneses del segle XI i es pot relacionar perfectament amb l’acta de consagració de l’any 1066. Cal suposar, amb lògica, que fou bastida entre les dates proporcionades per la documentació, des de l’any 1045, que fou beneït el terreny on s’havia d’emplaçar, fins a l’esmentada consagració del 1066, que hom ja l’imagina pràcticament conclosa. Dins l’esmentat conjunt de l’arquitectura religiosa empordanesa del segle XI, Sant Miquel de Fluvià destaca per la seva relativa riquesa ornamental, fet molt poc corrent als edificis de l’època, com també per altres elements com les columnes adossades o els finestrals amb columnes i capitells, per l’aplicació acurada, però força singular, de la decoració llombarda i pel tipus d’aparell evolucionat, ja que el treball de talla dels carreus no és pas gaire tosc.

Al costat de tramuntana del transsepte es dreça la torre campanar romànica que cal considerar d’època posterior a l’església, ja del segle XII. (JBH-MLIR)

Anàlisi històrica

La basílica de Sant Miquel de Fluvià és un dels monuments més significatius per a entendre les característiques definidores de l’arquitectura alt-medieval dels comtats del nord-est de la Marca.

L’arquitectura del segle XI de l’Empordà i el Rosselló, que correspondria al “primer romànic” segons el terme encunyat per J. Puig i Cadafalch, que hom considera ja caducat, presenta unes característiques que la diferencien força de l’art que fou propi de la resta dels comtats catalans.

En aquesta zona, les formes pre-romàniques locals, dins la tradició constructiva popular d’arrel baix-romana, reberen una forta influència de l’art postcarolingi, classicitzant, sobretot a partir dels darrers temps del segle IX o del començament del segle X.

Cap a mitjan segle X, especialment, els contactes directes dels representants del poder civil i religiós d’aquestes terres amb Roma i el papat contribuïren a enriquir l’art autòcton amb noves influències, en aquest cas itàliques; per tant, de forta arrel clàssica i, en certa manera, orientalitzant. S’hi afegeix també, potser amb menys importància, l’influx del món califal, més present a la resta del país.

Tot plegat permetrà la desclosa d’una arquitectura i una escultura monumentals, amb caràcter propi força acusat, que hom pot rastrejar als pocs edificis grans o als d’una certa complexitat estructural, que han romàs més sencers o menys.

Els exemplars més notables i desenvolupats d’aquest estil apareixen a les basíliques monàstiques de la zona, erigides al llarg del segle X. En són mostres Sant Andreu de Sureda, Sant Genís de Fontanes i Sant Quirc de Colera, a les parts d’aquesta època que hi resten, i sobretot Sant Pere de Rodes. Aquest monument presenta, bàsicament, dues etapes constructives, amb projectes diferenciats, dins el segle X, i cadascuna revela la preponderància successiva de les dues influències foranes esmentades: de l’art post-carolingi, primer, i la que és fruit dels contactes amb Roma, més tard.

Altres edificis menys grans com Santa Maria de Vilanant o, amb menys significació, Sant Joan de Bellcaire, als quals segurament cal afegir les restes de Sant Feliu de Guíxols, sobretot la Porta Ferrada, permeten de comprendre l’àmbit d’expansió d’aquesta arquitectura autòctona, de la qual hi ha mostres escasses.

Cal destacar que alguns edificis o algunes restes pre-romàniques més antigues o de més simplicitat, de la mateixa zona també, deixen clar que un gran monument com Sant Pere de Rodes no pot ésser considerat com un fenomen aïllat i descontextualitzat. Es relaciona de manera ben demostrable amb tot un cercle arquitectònic i artístic del propi territori. En aquest sentit, les restes de la capçalera de l’església primitiva de Sant Quirc de Colera —anterior a la consagrada l’any 935— són molt il·lustratives. Contenen vestigis d’una estructura de deambulatori que pot ésser considerat un precedent, dins l’arquitectura autòctona dels segles IX i X, de la forma més evolucionada de la capçalera, també amb girola i amb cripta, de Sant Pere de Rodes, que ja devia estar aixecada vers l’any 955.

És molt important remarcar també l’existència d’escultura monumental a la regió i dins aquest art, plenament desenvolupada al segle X, com demostren els capitells interiors i les restes de l’ornamentació de la façana de Sant Pere de Rodes. És el fruit de la tradició artística septimano-catalana, afavorida per les influències carolíngies i itàliques esmentades, que recull.

La situació político-religiosa d’aquests comtats (Empúries-Peralada i Rosselló), sota una mateixa dinastia comtal al segle X, afavoreix la desclosa d’aquestes formes d’art. Cal esmentar el govern del comte Gausbert (915-931), i, sobretot, el molt llarg i força pròsper del seu fill Gausfred (931-991), que fou un decidit protector dels monestirs benedictins dels seus comtats, que dotà amb amplis territoris i drets. Dins la mateixa política, cal destacar el protagonisme d’altres personatges com Sunyer, fill de Gausfred i bisbe d’Elna, present en l’obra de suport del seu pare a la implantació monàstica. Uns exemples fonamentals són els del magnat Tassi, factòtum de l’abadia de Sant Pere de Rodes, i el seu fill Hildesind, que aplegà els càrrecs de primer abat d’aquest cenobi i de bisbe d’Elna, succeint Sunyer. L’actuació d’aquests personatges ocupa pràcticament tot el segle X. Llurs viatges a la cort franca i a Roma expliquen les influències principals assimilades per l’art local dels seus territoris. L’àmbit d’influència d’aquests personatges coincideix amb l’expansió territorial d’aquest art.

Entrat el segle XI, l’esmentat art local veié frenada la seva evolució per la introducció al país de l’anomenat art “llombard”. La major dinàmica i la funcionalitat —i la relativa simplicitat— dels edificis de tipus “llombard” motiven que l’impuls de l’arquitectura autòctona, molt més complexa, no s’expandeixi i acabi diluint-se, a la llarga, en les noves formes aparegudes al país des del segle XI.

Tanmateix, a la zona d’on aquest arc local havia eixit i on s’havia desenvolupat i arrelat amb força —l’Empordà i el Rosselló—, les formes arquitectòniques llombardes hi són aplicades de manera atípica, una mica forçada. S’adapten a edificis que. en una bona part, responen a l’evolució de les formes artístiques autòctones.

Així, a la primera meitat del segle XI, en aquest territori hi ha un bon nombre d’esglésies, sempre totalment cobertes amb volta, que responen plenament a l’evolució de les formes antigues de l’arquitectura local, sense gens o no gaire influència de l’art “llombard”. En són mostres les esglésies d’Ermedàs, Vilajoan, Albons i d’altres encara sense decoració llombarda. En d’altres, com Sant Feliu de la Garriga, aquest tipus de decoració és present, però hi conviu amb elements clarament arrelats en la tradició pre-romànica local.

Dins aquest context cal veure les singularitats de les grans basíliques del segle XI d’aquests comtats. Hi ha la decoració llombarda aplicada a unes característiques formals i d’estil molt allunyades de les que són típiques dels models arquitectònics que correspondrien a aquest tipus d’ornamentació, els quals són ben representats a la resta dels comtats catalans. Uns exemples clars d’això són els temples basílicals d’Ullastret i de Palau-saverdera. També cal assenyalar les particularitats de les basíliques més grans com Sant Miquel de Cruïlles i Santa Maria de Roses (consagrada l’any 1053), que perduraren ben bé fins al final del segle amb Santa Maria de Vilabertran (consagrada l’any 1100). Hom pot afirmar que aquestes pervivències, d’acord amb la història del propi territori, desapareixen progressivament fins a quedar pràcticament anul·lades al segle XII.

És precisament vers mitjan segle XI, especialment a la segona meitat que hom troba els edificis més representatius d’aquesta conjunció d’influències i estils a l’Empordà, dins les darreres pervivències evolutives de l’art autòcton esmentat. En aquest aspecte, Sant Miquel de Fluvià, església bastida entre el 1045 i el 1066, és el monument més significatiu, juntament amb la seu de Santa Eulàlia d’Elna, consagrada només tres anys més tard (1069). Aquests edificis presenten un paral·lelisme estret i indubtable.

Evidentment, Sant Miquel de Fluvià és una construcció de caràcter molt diferent de les esglésies llombardes típiques, que són corrents a la resta de fundacions de l’abat Oliba allunyades dels comtats nord-orientals. El substrat artístic i cultural al qual pertany Sant Miquel de Fluvià explica, per exemple, elements com el transsepte molt desenvolupat, les columnes i l’escultura. Als grans capitells hi ha temes ornamentals derivats de l’escultura del segle anterior, de Sant Pere de Rodes. A més dels grans capitells sobre columnes adossades i dels finestrals amb columnes i capitells, hom pot destacar un detall com el timpà amb aparell reticulat, que és un element de tradició clàssica. A l’Empordà hi ha un precedent remot de decoració a base de reticulat, molt més primitiu, a l’església pre-romànica de Santa Creu de Rodes, en la curiosa decoració arquitectònica d’arrel classicitzant que presenta. D’altra banda, al segle XI és ben significatiu que aquest element, el reticulat, aparegui als dos edificis coetanis i de similitud evident esmentats: a Sant Miquel de Fluvià és present al timpà de la porta meridional, mentre que a Santa Eulàlia d’Elna es troba als timpans de les arcuacions de l’absis. (JBH)

El campanar

Detalls del campanar, amb els pisos delimitats per un fris de dents de serra i decorats amb arcuacions i bandes llombardes, i amb les finestres geminades i amb capitells decorats.

F. Tur

Planta, a escala 1:200, del primer pis del campanar, amb la porta que sortia als teulats.

J. A. Adell

El campanar de Sant Miquel de Fluvià és situat al costat de tramuntana del transsepte de la basílica i, per pocs centímetres, és una construcció exempta. Es tracta d’una torre campanar llombarda, de planta quadrada, de caire robust i ferreny, tot i que també té un aspecte esvelt. La torre fa 8 m de costat (mides exteriors), i els murs tenen un gruix de 2 m, aproximadament. Consta d’un alt podi o basament damunt el qual hi ha tres pisos d’obertures entre les lesenes, dividits per franges de decoració llombarda. A la part alta hi ha un coronament de fortificació. Aquest basament té els murs gairebé del tot opacs, ja que només hi ha una finestra molt estreta, d’un sol biaix, al centre de cadascun dels murs de ponent, tramuntana i llevant. Al de migdia hi ha la porta d’un sol arc que dóna vers l’església.

Aquest campanar, curiosament, no té cap obertura als pisos de la façana meridional, tan sols els ressalts verticals i horitzontals, un d’ells acompanyat d’arcuacions. Aquest mur és el que hi ha encarat vers l’església; per aquest motiu aquesta particularitat sol passar desapercebuda a l’observador, per al qual la imatge del campanar més habitual és la dels altres tres murs.

A les altres tres façanes hi ha dos finestrals a cadascun dels tres pisos. Aquests finestrals s’obren en espais situats entre les lesenes. Sobre cada conjunt d’obertures hi ha un fris d’arcuacions —quatre arquets damunt cada finestra— i un fris de dents de serra.

Els finestrals del pis inferior són d’un sol arc de mig punt. Els dels altres dos pisos són geminats amb dobles arcs de mig punt i mainell format per una columna cilíndrica i llisa i un gran capitell mensuliforme. A llur vessant interior aquesta estructura és emmarcada per un arc de mig punt que forma un rebaix al parament.

L’alt acabament superior fortificat és coronat per merlets rectangulars, amb petites sageteres. Hi ha uns matacans situats al centre dels quatre murs i als angles nord-oest i nord-est. Aquests elements no són gaire ben conservats.

A l’interior, la torre tenia pisos de fusta, sostinguts per grosses arcades diafragma i banquetes als murs perimetrals.

Alguns dels capitells mensuliformes del segon pis presenten petits relleus ornamentals, molt esquemàtics, a la cara que dóna a l’exterior. Així, a ponent, hi ha una mena de cordó i un petit cap humà. Als relleus de tramuntana hi ha un altre petit cap i una bola o semisfera, motiu que es repeteix en un capitell de llevant.

El campanar fou construït amb un aparell de carreus de mida gran, perfectament escairats i polits, com ho són tots els altres elements. Les arcuacions són tallades en un sol carreu. Aquest parament de filades regulars de grans carreus contrasta amb l’aparell de l’església, de petits carreus escairats sense gaire cura. Es trata d’un campanar característic de tipus llombard, ja molt evolucionat quant a elements i estructura. Cal suposar que fou bastit amb força posterioritat a l’església, segurament en un moment avançat dins el segle XII. El coronament de fortificació, també presenta un aparell de carreus, semblant al de la resta de la torre. Si no n’és coetani, hom suposa que hi fou afegit en una data poc posterior a l’acabament del campanar. (JBH)

Dependències del monestir

A migdia de l’església hi ha tot un conjunt d’edificació, avui dividit en diferents habitatges, que pertanyia a les dependències del monestir. Cap d’aquestes construccions sembla conservar restes romàniques, ja que no s’hi veuen elements que es puguin considerar anteriors al segle XVI. Tanmateix, no és impossible que una futura prospecció de l’àmbit descobrís algun vestigi constructiu més antic.

Un comentari a part mereix un fragment de mur que incideix perpendicularment vora la cantonada sud-occidental de l’església. És fet amb pedres de mides diverses, amb molt morter. Té una porta d’arc de mig punt i de gran dovellatge, segurament baix-medieval.

L’observació del parament d’aquest mur, sobretot del que correspon a l’interior de l’edifici enderrocat al qual pertanyia, permet de comprovar que foren utilitzats per a construir-lo, com a simple material, elements trossejats que potser provenien del claustre. Hi ha alguns trossos de fusts de columnes cilíndriques, de cornisa, dovelles i carreus escairats. També hi ha altres fragments com els esmentats, en un munt d’enderrocs, al costat d’aquest mur.

A migdia i a poca distància d’aquestes edificacions, al curt vessant d’un petit serrat, hi ha una font que brolla dins una cavorca natural, prop de la qual fou fundat el monestir. (JBH)

Capitells

Capitells de l’interior de l’església.

F. Tur

Al marge dels capitells abans esmentats, Sant Miquel de Fluvià té un total de dotze capitells més amb funció arquitectònica a l’interior de l’església. D’aquest conjunt de capitells, sis corresponen als arcs torals de la nau central, quatre als arcs del transsepte i dos a l’arc triomfal. (Cal afegir-hi els sis petits capitells dels vessants exteriors de les finestres dels absis, ja descrits, i uns altres dos, solts, procedents del claustre desaparegut.)

Als capitells hi ha en general una complicada combinació de temes vegetals i geomètrics, als quals s’afegeixen, a vegades, caps d’animals i, més sovint, la figura humana. Hom en farà la descripció de ponent a llevant, o sigui, des de la portalada de la façana vers l’interior.

El capitell de la banda de migdia de l’arc toral més pròxim al frontis (núm. 16) presenta una gran varietat de temes i és un dels més curiosos de l’església. A la part inferior hi ha un fris format per vuit arcuacions petites que simulen sostenir columnetes; cada arcuació conté una fulla en forma de llança. Damunt el fris hi ha el tema principal del capitell; a la cara frontal, un personatge amb el cap horitzontal i el cos vertical, vestit amb una túnica fins als peus, sosté amb la mà dreta una mena de bastó situat davant seu, i amb la mà esquerra agafa la decoració de fullatge de l’angle del capitell. Al costat d’aquest personatge hi ha un quadrúpede (un gos?) amb el cap girat enrere, esculpit de manera esquemàtica. A les cares laterals hi ha també uns altres dos personatges, vestits com l’anterior, que sostenen una crossa. Els rostres presenten una fesomia semblant a la del cap de la cara frontal, amb la diferència que ara els caps són col·locats de manera correcta. Entre les figures, als angles, hi ha decoració vegetal, i a la part superior corre un fris format per uns ressalts dins els quals hi ha daus. El gran àbac que corona el capitell és ornamentat amb un fris de tiges amb fullatge entrellaçades.

L’altre capitell del mateix arc toral, el de la banda de tramuntana (núm. 1), té una variada ornamentació de relleu poc aprofundit. Mentre que la part inferior presenta un fris amb decoració vegetal, la meitat superior és ocupada per unes grans volutes angulars, que semblen sorgir de la boca de tres caps d’animal, representades de manera esquemàtica, i que es troben al centre de les cares esculpides del capitell. Aquest és coronat per un fris de relleus rectangulars, i a l’àbac es repeteix el tema de la decoració vegetal, a base de fullatge.

El capitell meridional de l’arc toral que hi ha a continuació (núm. 15) presenta una complicada decoració a base de fulles i espirals; al centre de cada un dels dos espais laterals apareixen sengles caps d’animals amb orelles llargues o banyes. Aquest capitell també té l’astràgal decorat amb un seguit de cercles en relleu, i a l’àbac hi ha el tema de daus, o escacat, que és corrent al nostre romànic.

Al costat de tramuntana de la nau, l’altre capitell (núm. 2) d’aquest arc toral és dividit horitzontalment per dos temes ben diferenciats. A la banda inferior hi ha ornamentació de tipus vegetal a base de dos rengles de fulles que recorden remotament les d’acant dels capitells corintis, i al fris superior, al centre de la cara frontal, hi ha un cap d’un personatge barbut amb trets fisonòmics força esquemàtics. A les cares laterals apareixen uns petits caps, i als dos angles superiors del capitell hi ha representades sengles testes d’animal, esculpides amb molta més cura que les altres, ja que unes incicions marquen detalls com la cabellera, les celles i el contorn dels llavis. L’àbac d’aquest capitell, sense decoració, és de secció incurvada. Cal suposar que no és el primitiu, que es degué malmetre quan calgué reformar la volta de la nau central.

L’arc toral emplaçat a llevant, el més pròxim al presbiteri, té a la banda de migdia un capitell (núm. 14) en el qual es combinen els motius geomètrics i els vegetals. La part inferior és ocupada per una bella faixa d’enreixat de tradició aràbiga que ressegueix les tres cares esculpides del capitell, mentre que, a la part restant, el fullatge alterna amb nombrosos relleus en espiral. L’àbac presenta una decoració de mitges palmetes enllaçades. El capitell oposat, a la banda de tramuntana del mateix arc toral (núm. 3), és el menys ben conservat del monument; tanmateix, tot i ésser erosionat, hom pot comprovar que en la decoració es combinen les formes geomètriques amb el tema vegetal, molt apropat al model corinti. L’astràgal forma un fris amb relleus semisfèrics, i a l’àbac, que no és sencer, hi ha una tija amb fulles que s’entortolliga.

Al transsepte, com ja s’ha indicat, hi ha quatre capitells. L’un (núm. 13), el situat a la banda de ponent de l’arc que comunica la nau central amb el costat meridional del creuer, presenta, a la meitat inferior, dos rengles de fulles, vagament inspirades en el model corinti; les separacions entre les fulles figuren, curiosament, petites columnes coronades per capitells. A la meitat superior, a la cara frontal, hi ha un personatge amb el rostre de trets molt esquemàtics, el tors del qual és representat mitjançant un relleu semicilíndric. Els braços s’alcen i s’allarguen fins a transformar-se en una de les espirals de les volutes angulars. La decoració, a base de relleus sinuosos, s’escapa per les cares laterals del capitell, i l’àbac és ornat amb daus. L’altre capitell (núm. 12), el que és emplaçat al costat de llevant d’aquest arc, ofereix aquesta mateixa disposició ornamental. La decoració de tema vegetal a la part inferior és gairebé idèntica, i, a la part superior, el personatge de la cara frontal, bé que amb lleus variacions, és semblant a l’altre. Hom diria, amb certs dubtes, que en aquests dos capitells hom volgué representar uns atlants. L’àbac presenta també la decoració de daus característica.

A l’arc del braç septentrional del creuer, el capitell de ponent (núm. 4) segueix, per la disposició dels elements, el model corinti, encara que remotament. A l’extrem més alt corre un fris de rectangles en relleu. El capitell oposat a l’anterior, a la banda de llevant del mateix arc (núm. 5), presenta una combinació d’ornamentació geomètrica amb elements de tema vegetal. En ambdós capitells, l’àbac és escacat.

Els dos capitells de l’arc triomfal, a l’embocadura de l’absis major, són de les mateixes mides i característiques que els esmentats fins ara. Al capitell del costat de migdia (núm. 11) hi ha el bust de tres personatges, un a cada cara esculpida de la pedra, que possiblement representen tres monjos. Aquestes figures, vestides amb una túnica, sostenen un objete davant el cos, esculpit de manera rudimentària, i llurs rostres són força esquemàtics. La part inferior d’aquest capitell i l’àbac mostren una decoració de tema vegetal. El capitell oposat (núm. 6), el de la banda de tramuntana, presenta una distribució força semblant a la del capitell de la banda de migdia; mentre que la meitat inferior és ocupada per l’ornamentació vegetal a base de fulles i volutes, en la superior hi ha representat el bust de tres personatges. En aquest capitell l’àbac és decorat amb daus.

La cornisa que ressegueix el presbiteri es troba al mateix nivell que els àbacs d’aquests capitells de l’arc triomfal, i, ornamentada amb temes geomètrics i vegetals, fa l’efecte que n’és la continuïtat.

Les bases de totes les columnes del monument són de tipus califal. (JBH-MLIR)

Pel que fa als quatre capitells de l’absis, començant d’esquerra a dreta, és a dir, des del costat de tramuntana fins al de migjorn, hi ha, primerament, un capitell (núm. 7) que presenta dos frisos superposats de fulles i les volutes angulars. L’àbac és totalment llis, com en els tres capitells següents, també pertanyents a l’interior del presbiteri.

Al capitell del costat (núm. 8), a la part inferior, es desenvolupa un tema geomètric, mentre que a la part superior hi ha tres personatges, un a cada cara, que, amb les mans, semblen sostenir alguna cosa, situada als angles del capitell.

L’altre capitell (núm. 9) ha estat decorat amb fulles i les ja acostumades volutes.

Finalment, el darrer capitell (núm. 10) té dues fulles grosses que ocupen els angles i les cares laterals i que s’uneixen al centre de la cara frontal en forma de petita columna.

L’escultura ha estat treballada al biaix per uns escultors de no gaire qualitat, cosa que es pot deduir a la vista de les obres, bé que en alguns llocs l’estat de conservació no és gaire bo a causa del desgast de la pedra, sobretot a l’exterior de l’absis i en alguns dels capitells interiors.

Iconogràficament parlant, hom pot afirmar molt poca cosa. S’ha vist com tots els capitells presenten, en un punt o un altre, la decoració de tipus vegetal, que en alguns es combina amb la geomètrica. També s’ha pogut veure com apareix la figuració humana i l’animal; això no vol dir, però, que hom pugui parlar d’un programa iconogràfic que permeti d’efectuar una lectura del conjunt, de manera que només es pot intentar, com ja ha estat fet, d’identificar alguns temes iconogràfics.

Així, J. Badia(*) interpreta la combinació de rostres grotescs amb altres d’humans del capitell 2 com una simbolització de la contraposició de les forces del bé i del mal. En els capitells 12 i 13, el mateix J. Badia al·ludeix a la representació d’atlants; hom creu que són aquests mateixos capitells als quals fa referència G. Gaillard, quan considera que s’hi poden veure uns caps amb llurs cossos i braços, models dels atlants(*). J. Badia identifica els tres personatges del capitell núm. 6 amb tres monjos.

Per acabar amb l’interior, el capitell 16 és l’únic que podria representar una escena, i és el que suscita unes interpretacions més variades. Sobre el seu significat s’han pronunciat J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard(*). El primer hi veu l’acció de Lamec disparant l’arc a l’atzar i matant Caïm, i que assenyala que també es pot veure a la Bíblia de Rodes; així, el personatge central pot ésser Caïm i el lateral Lamec. G. Gaillard, per la seva banda, hi veu l’escena del sacrifici d’Isaac, essent aquest el personatge representat a la cara frontal del capitell, i Abraham el de la lateral, mentre que, en aquest cas, el quadrúpede seria el xai.

Finalment, a l’exterior, als capitells de la finestra absidal situada més a tramuntana, hi ha un tema de llarga tradició dintre l’art cristià: el dels dos animals, ocells en aquest cas, que beuen l’aigua de la font de la vida, tema que ja apareix en època paleocristiana i que perdurarà encara en l’art romànic, amb un significat d’eternitat.

Els capitells de Sant Miquel de Fluvià són el resultat de l’evolució i les transformacions que experimentà el capitell corinti clàssic. Malgrat aquestes transformacions, hom no ha perdut encara, totalment, l’esquema del capitell clàssic, i fins i tot alguns dels capitells descrits (núms. 3, 4 i 9) semblen haver estat pensats com un capitell corinti: dues rengleres de fulles, volutes i rosa central, a desgrat que el resultat no hagi estat del tot satisfactori.

La majoria dels capitells d’aquesta església alt-empordanesa presenten, però, força variants respecte al capitell corinti. Així, una de les variacions més importants, en el camp de l’estructura general del capitell, és la potenciació d’una de les bandes horitzontals, de manera que les altres gairebé desapareixen i es produeix una accentuació del sentit vertical del capitell.

Pel que fa a la decoració vegetal, hi ha la substitució de les fulles d’acant per palmetes, o fins i tot una esquematització tal de les fulles que en perden tota la forma. En aquest sentit hom en pot veure la transformació en una sèrie d’arcades sostingudes per petites columnes que allotgen un motiu ornamental a dintre (normalment una fulla, núm. 16)(*), la conversió de les puntes encorbades en boles (capitells de l’absis), o, fins i tot, la substitució per uns motius ornamentals geomètrics (entrellaçats, enreixats), és a dir, formes que ja no tenen res a veure amb la natura, bé que altres vegades l’element substitutiu és una tija ondulada amb unes fulles repartides alternativament a l’un costat i l’altre.

Finalment, es pot parlar de les volutes angulars i els caulicles; aquests segons desapareixen, mentre que les primeres perduren, formades ara pel recargolament d’una sèrie de línies treballades en relleu, i que ocupen totalment o parcialment la part superior de la cistella. Cal assenyalar que moltes vegades aquestes volutes passen a tenir una forma amorfa.

Una altra de les transformacions del capitell clàssic, i que hom pot veure a Sant Miquel de Fluvià, és la que significa l’aparició de la figura humana o animal. No es tracta d’un fet inèdit, ja que en època clàssica el capitell corinti ja havia rebut figuració, però sí de l’inici del que J. Adhémar considera el gran mèrit de l’escultor romànic: haver sistematitzat allò que era una excepció i haver adaptat perfectament la forma humana o animal al quadre del capitell(*).

Aquestes figures (freqüentment caps) ocupen unes zones determinades del capitell: la rosa central i les volutes angulars, de manera que no es produeix una ruptura de l’esquema corinti. Aquesta reaparició de la figuració humana ha fet que l’escultura del segle XI fos considerada com el renaixement de l’escultura monumental.

Els caps i les figures de mig cos són tractats de manera molt esquemàtica, sense arribar a assolir cap mena de modelatge i utilitzant unes línies incises per assenyalar els trets del rostre i els plecs del vestit. Totes les figures apareixen aïllades, i només en un cas (núm. 16) hom podria parlar de la integració de la figura en una escena.

Si hom observa el conjunt de l’escultura i efectua una anàlisi comparativa dels diferents temes ornamentals que hi apareixen, veurà com tota l’escultura de Sant Miquel de Fluvià presenta unes característiques molt semblants: un relleu poc profund i amb un tractament esquemàtic de tots els elements. Si es comparen els caps de les mènsules de l’exterior de l’absis, hom veu com els trets no són gaire diferents en alguns dels capitells, i el mateix succeeix si la comparació es realitza entre la figuració interior de l’església.

Pel que fa a la decoració vegetal i geomètrica, es produeix un cas semblant. Alguns temes es repeteixen diverses vegades, com el de l’escacat dels àbacs, visible en els capitells núms. 4, 5, 6, 12, 13 i 15. Així mateix, el tema vegetal dels àbacs dels capitells 11 i 14, i el de la cornisa del presbiteri és el mateix; la decoració dels capitells, en la part inferior, es repeteix en els núms. 12 i 13 (fulles separades per petites columnes) i en els núms. 4 i 16 (fulles sota arcades sostingudes per petites columnes amb capitell); i també semblen molt similars els capitells 6 i 11, corresponents a l’arc triomfal.

Totes aquestes semblances porten a pensar en la possibilitat que l’ornamentació escultòrica d’aquesta església hagi estat obra d’un sol taller.

Si hom efectués una recerca de temes decoratius o maneres de fer semblants en altres punts dintre i fora de Catalunya es veuria que l’escultura de Sant Miquel de Fluvià ha d’ésser enquadrada dintre de tot un intent generalitzat, al llarg de la primera meitat del segle XI, de recuperació del capitell corinti, o, fins i tot, tal com s’ha dit, de creació d’una variant d’aquest capitell(*).

Restringint més l’àmbit de les relacions, hi ha tota una sèrie de monuments repartits pel Rosselló i per Catalunya que presenten una decoració semblant. Així, hom troba temes vegetals de palmetes o mitges palmetes entorn d’una tija ondulada o enllaçats a l’avui llinda de Sant Genís de Fontanes, i en alguns àbacs de Sant Pere de Rodes; temes semblants a aquests es retroben a la llinda de Sant Andreu de Sureda, i a la taula d’altar de la mateixa església rossellonesa, com també en una gran quantitat d’obres menors com, per exemple, en una lispanoteca de Sant Miquel de Vivers, al Vallespir. Es tracta d’un tema que tindrà molta acceptació i que també es podrà trobar a les zones occidentals de la Península Ibèrica, tant en pintura com en escultura.

La catedral de Santa Eulàlia d’Elna és un altre edifici amb el qual hom pot establir paral·lelismes, per tal com en els capitells més antics de l’església hi ha temes d’enreixats, semblants als de Fluvià, i també té alguns capitells en els quals apareix d’una manera incipient la figura humana. A més, cal tenir en compte que les dates d’ambdues esglésies són molt properes: 1045-66 per a Sant Miquel de Fluvià i 1069 per a Elna.

Tenint en compte, doncs, els temes que apareixen en la decoració i la manera de treballar (talla al biaix, amb un escàs interès pel modelatge), és possible incloure l’escultura de Sant Miquel de Fluvià dintre el grup d’obres produïdes al Rosselló i al nord de Catalunya (Empordà), des del començament del segle XI fins als inicis de la segona meitat de la mateixa centúria, moment en el qual desapareix sense que se’n conegui el motiu fins ara(*). Així mateix, cal assenyalar que, a mesura que ha anat avançant el temps, s’ha produït una degradació progressiva de la qualitat en tot el grup, la qual cosa pot fer pensar més en una manera de fer, en un gust, que no pas en l’existència d’un sol taller. L’origen d’aquest grup ha estat assenyalat en l’escola d’escultura creada a partir de la regió narbonesa(*).

Tradicionalment hom ha suposat que l’origen d’aquesta escultura es troba en els tallers formats a Ripoll, amb la qual cosa hom considera una evident influència dels obradors islàmics; aquesta afirmació és recolzada normalment per l’establiment de comparances estilístiques, i mitjançant la importància de les relacions entre la Marca Hispànica i Al-Andalus(*). Tot això ha fet que l’escultura de Fluvià fos presa com el resultat d’aquesta influència islàmica.

Tanmateix, hom pot intentar de cercar altres relacions per a l’escultura de l’església de Fluvià, i el punt de mira torna a ser França. J. Puig i Cadafalch n’estableix amb l’escultura de l’antic monestir de Fleury(*), i creu que alguns capitells empordanesos foren copiats de l’abadia francesa. Un dels motius per a establir aquesta relació serien els contactes d’Oliba amb l’abat Gauzlinus. En aquest sentit, però, cal tenir en compte que la data de la torre porxo de Fleury és encara avui un motiu de discussió. Malgrat tot, no s’han de refusar de pla unes possibles relacions amb França, ja que, si són certes les mantingudes amb el territori islàmic, no ho són menys les que es produïen entre els monestirs benedictins, i un exemple en serien les que s’han establert entre temes ornamentals de Sant Pere de Rodes i Conques(*).

La construcció del monestir de Sant Miquel de Fluvià es mou entre dues dates documentals: la del 1045, quan hi ha notícia de la benedicció del terreny on s’havia de construir el monestir, cerimònia en la qual participà Oliba, i la del 1066, any en què tingué lloc la dedicació de l’església. Sembla acceptat per tots els autors que el 1066 l’escultura ja devia estar al seu lloc. J. Puig i Cadafalch(*), però, havia suposat una reforma de l’edifici al segle XII, moment que hom podria haver dut a terme l’ornamentació escultòrica de l’edifici; més endavant, però, canvià d’opinió i la considerà realitzada cap a mitjan segle XI(*).

Nosaltres, per la nostra part, ens afegim a aquesta data, basantnos en el que ha estat vist anteriorment, en establir les anàlisis i les comparances estilístiques entre aquest monument i altres de coetanis, i així l’escultura d’aquest monestir queda integrada dintre el segle XI, que hom ha qualificat com un llarg temps d’experimentació a tot Europa. (JST)

Capitell darrere de l’altar

A l’interior de l’església de Sant Miquel de Fluvià hi ha un capitell de procedència desconeguda situat actualment darrere l’altar que es troba a l’absis del costat de migjorn de la capçalera. Les mides són molt regulars: 41 cm tant en els quatre costats com en l’alçada. La base és més estreta, ja que té un perímetre de 73 cm. L’estat de conservació és força bo, tot i que la pedra presenta un cert grau de desgast.

Treballat al biaix, la decoració d’aquest capitell és vegetal amb dos pisos de fulles que semblen cargolar-se a la part superior, formant una bola. Tant pel material com pel tipus de treball, com també per la decoració, hom pot assegurar que es tracta d’una peça molt propera a les que hi ha a l’exterior de la capçalera, a les finestres de l’absis central.

Així, aquest capitell, hauria de ser enquadrat, com els estudiats en l’apartat anterior, dintre el període d’evolució del capitell corinti, en el qual el recargolament de les antigues fulles d’acant devia arribar a un alt grau d’esquematització i es va convertir en unes boles. (JST)

Capitell de suport a una imatge de sant Miquel

Capitell conservat a l’interior de l’església, utilitzat com a peanya d’una imatge. És un exemplar gairebé només desbastat, bastant tardà.

F. Tur

A l’interior de l’església de Sant Miquel de Fluvià hi ha actualment un capitell, del qual es desconeix la procedència o l’antiga situació. Avui serveix de suport a una imatge de sant Miquel i és situat al costat de migjorn de la nau.

Les seves mides són regulars. Fa 41 cm tant d’alçada com en cadascun dels costats. L’estat de conservació és força bo. La decoració ha estat feta al biaix, amb un tema vegetal idèntic als quatre costats. (JST)

El capitell no té collarí a la base. Unes fulles amples i molsudes neixen de la base i s’enfilen cap amunt embolicant els angles fins a mitja alçada, on vinclen llurs extrems vers l’exterior, de manera que suporten una perla grossa o una fruita que tenen adossada vers la part superior i al centre. Entre fulla i fulla hi ha un espai lliure, utilitzat com a punt d’arrencada del que, a la part més alta de la cara, sota els angles, són uns caulicles amb una fulla al mig.

Aquest tema ornamental i la disposició general del capitell fan pensar en el capitell clàssic corinti, del qual aquest és un derivat llunyà. Cal remarcar el poc treball de la pedra i l’oblit dels detalls dels elements representats, talment que sembla més aviat el treball d’un picapedrer que no pas el d’un escultor. Així, el bloc de pedra en què fou fet el treball exhibeix una labor de preparació, no pas desenvolupada.

Les característiques d’aquest capitell, tant pel que fa al disseny del tema representat com a la manera com ha estat fet el treball, fan pensar en un moment tardà, no pas anterior al final del segle XII. (JVV)

Pica

Pica baptismal, conservada a l’interior de l’església. És un exemplar molt simple i d ’una gran austeritat, de difícil datació.

F. Tur

A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal, que és situada al capdavall, vers el cantó de ponent de la nau.

Aquesta pica té la forma de copa, erigida damunt un peu molt baix. Aquesta pica fa 78 cm d’alt, 110 cm de diàmetre exterior, i el gruix de la pedra fa 8,5 cm.

És un exemplar d’una simplicitat extrema, per tal com la cara exterior és llisa i manca totalment de decoració esculpida o incisa. Aquesta pica no pot ésser, doncs, relacionada amb cap de les que apareixen a la comarca. Amb ella hom no pretengué altra cosa que obtenir un objete més del mobiliari litúrgic, sense cap altre objectiu.

Aquesta rusticitat fa també difícil establir una datació per a la peça, de la qual l’única cosa que hom pot dir és que és d’època alt-medieval, sense precisar més. (JVV)

Escultura

Bloc de pedra esculpit procedent d’aquesta església i actualment conservat al Museu d’Art de Girona, que el té inventariat amb el núm. 5.

J. Vigué

El Museu d’Art de Girona conserva, inventariat amb el núm. 5, un bloc de pedra esculpit trobat vora el cementiri de Sant Miquel de Fluvià. Aquesta peça fins fa poc era conservada al Museu Arqueològic Provincial de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 27 005. El 7 d’abril de 1979 passà al Museu d’Art juntament amb el lot de peces que constituïren el fons del nou museu.

Aquest relleu, que fa 38 × 48 × 22 cm, ha estat esculpit en un bloc de pedra sorrenca, gairebé rectangular, la vora inferior del qual descriu un semicercle que redueix el volum de la pedra i dóna lloc a una cavitat, el diàmetre de la qual fa dues cinquenes parts de la seva llargària total. La forma i la fondària d’aquesta pedra poden portar a pensar, tot i que és una mera hipòtesi, que aquest bloc fou utilitzat per a coronar l’obertura d’una finestra, el pany superior de la qual era així ben decorat.

El treball d’escultura és centrat per un camper, la part superior del qual té una forma ovalada, en què hi ha inscrita una palmeta estilitzada i de treball simplificat. Al costat d’aquesta palmeta el tema es repeteix a banda i banda, bé que els campers dels costats es troben una mica malmesos. Tota la superfície inferior de la cara ha estat esculpida amb lianes i motius vegetals, flors i fulles, sovint sense seguir una lògica i amb un interès evident per a evitar els espais buits. Les tiges van desenvolupant-se per la superfície i donen lloc al naixement dels motius vegetals de què hom ha parlat, formant un conjunt molt atapeït de motius, que a vegades han pogut ésser esculpits amb un cert naturalisme, bé que n’hi ha d’altres que, fortament condicionats pel poc espai disponible, tenen postures forçades i geomètriques.

Aquesta decoració, tot i que ha estat interpretada una mica lliurement, forma part del repertori clàssic, força freqüent ja a partir dels vasos àtics del segle V. L’afany per no deixar cap espai sense esculpir, combinat, d’altra banda, amb la rudimentarietat amb què ha estat desenvolupat el tema, fa pensar en una manera de fer i en un model anteriors fins i tot a l’època romana. Es tracta d’un tema probablement no pas pensat en si mateix, sinó destinat a adaptar-se a un conjunt arquitectònic. La nuesa de les pedres i els elements de l’edifici contrastava i feia ressaltar granment aquests treballs, simples, però que, envoltats de tanta austeritat, adquirien relleu i importància.

És tracta d’un motiu molt corrent en època romànica, que, amb diverses variants, apareix a bastants indrets de Catalunya. Així, al monestir de Santa Maria de Ripoll, aquest tema és representat en diferents llocs: a la volta de les arcades del claustre, a la volta més externa del portal principal, en fragments de voltes procedents de diverses parts del monestir que actualment es troben als murs de les galeries del claustre, etc. Apareix també, entre d’altres llocs, al claustre de Santa Maria de l’Estany, al Bages, a l’església de Santa Eugènia de Berga i al claustre de Santa Maria de Lluçà, a Osona, i en un fragment d’un capitell que probablement pertanyia a la portada de la catedral romànica de Vic, avui conservat a la Secció Lapidària del Museu Episcopal d’aquesta ciutat. És un tema que, bé que amb algunes variants, també ha estat representat en pintura (Sant Climent de Taüll, Santa Eulàlia d’Estaon, etc.) i en miniatura (Evangeliari del segle XII de la Biblioteca Municipal de Perpinyà, Evangeliari del bisbe Bernulf, a l’Aartbisschopplak Museum, d’Utrecht, Missal de Sant Albans, en una col·lecció particular de Nova York, etc.).

És un tema clàssic que ha arribat a nosaltres a vegades barrejat amb transformacions pròpies de la influència islàmica, que ha anat adoptant diverses variants i que apareix al llarg de tot el període romànic i, amb les modificacions pertinents, també fou adoptat pel gòtic. En aquest sentit, és una peça de difícil datació. En el catàleg del museu figura com del segle X, data potser induïda per la rudimentarietat del treball. Aquesta datació, però, potser pot avançar-se si hom té en compte la d’alguns paral·lels establerts. (JVV)

Lipsanoteques

Lipsanoteca de vidre

Petit gerro de vidre procedent d’aquesta església i actualment conservat al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 51.

J. Vigué

Procedent de l’església de Sant Miquel de Fluvià és un petit gerro de vidre, posteriorment utilitzat com a lipsanoteca. Aquesta peça actualment es troba al Museu d’Art de Girona, inventariada amb el núm. 70, on ingressà el 7 d’abril de l’any 1979, data de la seva erecció, procedent del Museu Diocesà de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 51.

El gerret, proveït de nansa i broc, fa 15 cm d’alt i té una amplada màxima de 8,50 cm. A la meitat inferior presenta una decoració senzilla a base d’unes estries verticals, probablement no de motlle sinó marcades en calent. La peça fou trobada dins una caixa buida en forma de creu que també figurava al Museu Diocesà, amb el núm. 61 de catàleg.

Tot i que sembla que menys d’un 50 % dels vidres d’època romànica coneguts són autòctons, aquesta peça devia ésser, segons Jaume Barrachina, “el testimoni més precís de com devien ésser les manufactures vítries del romànic català en l’estil menys influït per allò forà”; en general són peces amb la coloració natural sense corregir i molt utilitàries, tot i que presenten a vegades “toscos intents decoratius”.

Aquest gerret fou col·locat com a lipsanoteca amb les relíquies fundacionals en la consagració de l’església del monestir de Sant Miquel de Fluvià, que tingué lloc el 14 d’octubre de 1066. Cal pensar, doncs, que es tracta d’una peça del segle XI (evidentment no més enllà del 1066). (AOA)

Lipsanoteca de fusta

Lipsanoteca procedent d’aquesta església, conservada avui al Museu d’Art de Girona, bé que no és ni exposada, ni inventariada.

F. Tur

Bé que no és exposada ni inventariada, el Museu d’Art de Girona conserva des del 7 d’abril de 1979, data de la seva constitució, una lipsanoteca de fusta, molt malmesa i amb mutilacions importants, procedent de Sant Miquel de Fluvià. Abans era conservada al Museu Diocesà de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 56. D’aquí passà al Museu d’Art, juntament amb el fons amb què el Museu Diocesà nodrí el nou museu.

La lipsanoteca és actualment fragmentada i en molt mal estat. A desgrat d’això, hom pot endevinar perfectament com era a l’origen. Es tracta d’un objecte treballat al torn, amb dos elements constitutius: el recipient i la tapa. Fa 9,3 cm d’alt per 8,6 cm de diàmetre màxim.

El recipient tenia una forma cilíndrica, amb el perfil lleugerament bombat. La fusta fou molt aprimada en rebuidar-la per tal de formar la cavitat, apta per a contenir les relíquies i el pergamí corresponents. Potser aquesta finesa tan exagerada de la paret del recipient en fou la causa de la degradació. Exterioment no té pas indicis de decoració incisa ni tampoc els típics nervis que es veuen en altres exemplars. Però sí que hi ha senyals ben evidents d’una decoració pictòrica, amb unes franges vermelles, flanquejades per unes línies de color negre. Com que aquesta part es trobava tan malmesa i fragmentada, en la restauració hom enganxà com va poder els fragments damunt una tela, tal com es conserva avui.

La lipsanoteca té una tapa, que és circular, amb l’aresta de la vora roma i amb la superfície de la cara superior concavada. Al centre hi ha un pom per tal de poder-la moure millor. Aquesta tapa ha estat tímidament decorada amb un grup de solcs concèntrics en molt poc relleu, que, ben mirat, n’ocupen la meitat exterior. La meitat interior, al centre de la qual hi ha el pom, és llisa. Tota la tapa té vestigis de pintura vermella. A la part inferior hom ha donat a la fusta una forma similar a una rodella, a manera de nervi força pronunciat, la qual serveix per a formar l’encaix d’aquesta peça amb el recipient, a fi de tapar-lo millor.

Aquest exemplar pot ésser afegit al grup d’altres lipsanoteques treballades al torn, tan nombroses a Catalunya. Es tracta de peces molt senzilles, fetes per un artesà traçut, sense cap altre objectiu que el compliment de la funció per a la qual havien estat obrades. Hom no pot pas cercar, doncs, en aquesta lipsanoteca, cap altre mèrit que el de la seva antiguitat; cal situar-la en època tardana, probablement a la segona meitat del segle XII, i és posterior a les lipsanoteques de forma rectangular, substituïdes en una bona part per les treballades al torn. (JVV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Pèire de Marca: Marca hispanica…, París 1688, doc. CLXIII, c. 982, doc. CCCLXXXI, c. 1272-73 i doc. CCCCXXVII, c. 1323.
• A. Merino i J. de la Canal: España sagrada, Madrid 1819, pàgs. 189-190.
• Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàgs. 398-400.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XIV Olot 1904, pàgs. 115-118.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. 2, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 209-212.
• Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s. d., pàgs. 562-564.
• Eduard Junyent i Subirà: Catalogne romane, col·l. “Zodiaque”, Sainte-Marie de la Pierre-qui-vire, Yonne 1960, pàg. 34.
• Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàgs. 38-40 i 61.
• Joan Badia i Homs: L’Empordà, dins Gran greografia comarcal de Catalunya, vol. 4, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 172-174.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 281-296; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 613-614.
• Josep M. Nolla i Brufau i Josep Casas i Genover: Carta arqueològica de les comarques de Girona, Girona 1984, pàgs. 93-94.

Bibliografia sobre els capitells

• Georges Gaillard: Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne aux Xe et Xle siècles, Paul Hartman Editeur, París 1937.
• Josep Gudiol i Ricart i Juan Antonio Gaya Nuño: Arquitectura y escultura románicas, dins Ars Hispaniae. Historia del Arte Hispánico, vol. V, ed. Plus Ultra, Madrid 1948.
• Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, vol. I, dins Monumento Cataloniae, vol. V, Materials per a la Història de l’art a Catalunya, ed. Alpha, Barcelona 1949.
• Marcel Durliat: La sculpture romane en roussillon, vol. III, Editions de la Tramontane, Perpinyà 1950.
• Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya, segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973 (traducció de la part catalana de Spanish Romanesque Architecture of Eleventh Century, Oxford 1941.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981.
• Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic, ss. IX-XII, dins Història de l’art català, Edicions 62, Barcelona 1986. (JST)

Bibliografia sobre la lipsanoteca de vidre

• Joan Ainaud de Lasarte: Cerámica y vidrio, dins Ars Hispaniae, vol. X, ed. Plus Ultra, Madrid 1952, pàg. 349, fig. 884.
• Jaume Marquès i Casanovas: Guía del Museo Diocesano de Gerona, Imprenta Gerona, Girona 1955, 2a. ed., pàg. 45.
• Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 38.
• Jaume Barrachina: Romànic. Arts sumptuàries, dins Art català. Estat de la qüestió, Vè Congrés Espanyol d’Història de l’Art, Barcelona 1984, pàg. 159.