Història
Fou fundat per la reina Sança de Castella, muller d’Alfons I de Catalunya-Aragó. Després d’uns tempteigs d’establir-hi una comunitat de benedictines, s’hi reuní el 1188 la comunitat de santjoanistes, composta d’una priora i tretze monges, entre les quals Dolça, filla dels fundadors. Redactà una regla especial per a la comunitat el bisbe d’Osca, aprovada pel gran prior de Sant Joan de Jerusalem. El monestir es construí sobre una antiga llacuna, on la tradició assenyalava la troballa d’una imatge de Santa Maria. Es planejà entorn d’un gran claustre, al voltant del qual es disposen l’església, la cuina, el refetor, els dormitoris, la infermeria i, especialment, la sala capitular, decorada amb les pintures murals del Mestre de Sixena, obra molt destacable de l’art romànic, les restes de les quals foren traslladades a Barcelona el 1936 i, restaurades, s’exposen des del 1960 al que avui és el Museu Nacional d’Art de Catalunya. També es construí entorn seu l’estança o palau de la reina Sança, on aquesta es retirà (1196) i professà com a religiosa (visqué, però, amb rang de reina). A la part meridional hi havia abans un ampli espai envoltat de ruïnes i torres, amb les cases per al comanador, frares de l’orde hospitaler i servents. L’església és de planta de creu llatina, amb una nau, creuer i dos absis; a l’indret del tercer hi ha una edificació quadrada que estatja el panteó reial on foren enterrats la reina Sança, el seu fill Pere I el Catòlic, el seu germà Ramon Berenguer i les germanes del rei Dolça i Elionor, comtessa de Tolosa. Fou un monestir molt afavorit pels reis, que hi sojornaven en els seus desplaçaments de Lleida a Osca, centre de repoblament i domini de la comarca i on es guardaven molts documents reials. En fou priora Blanca d’Aragó (1321-48), filla de Jaume II, època en què s’acabà el palau reial, el presbiteri i el cor de l’església i es feren les importants pintures de la sala capitular. Al principi del segle XV, a l’època del compromís de Casp, el priorat, on residia Elisabet d’Aragó i de Montferrat, germana del comte d’Urgell, seguí la causa del comte; es convertí després en lloc de confinament de la mare i les germanes de Jaume d’Urgell, i arribaren a residir-hi vuit princeses de sang reial. En aquest temps s’arribà al màxim de vocacions (més de quaranta monges) i de propietats. La priora tenia jurisdicció sobre Vilanova de Sixena i els seus voltants, Sena, Candasnos i Bujaraloz. Després de mitjan segle XV entrà en una època d’estancament; les monges, filles de la noblesa d’Aragó i de Catalunya, formaven la comunitat i lluitaren per evitar la clausura que els volia imposar el concili tridentí. El bisbe de Lleida tenia la cura i vigilància del monestir. La poca consistència del sòl obligà a obres constants, que enlletgiren progressivament l’obra inicial. És remarcable la decoració pictòrica de l’antic saló del tron feta vers el 1792. L’exclaustració del 1835 i la desamortització el privà dels seus antics béns i fins del monestir, on la comunitat pogué retornar al cap de poc i hi subsistí fins el 1936.
Aquest any, un escamot, possiblement de la FAI, incendià i destruí el monestir, amb bona part del seu patrimoni. El comissari de la Generalitat de Catalunya per al salvament del patrimoni artístic Josep Gudiol recuperà (legitimat per la pertinença del monestir al bisbat de Lleida) una part dels murals de la sala capitular, que traslladà a Barcelona, on foren restaurats i conservats. Els edificis restaren pràcticament en ruïnes, llevat de l’església, restaurada en part. La comunitat religiosa s’instal·là a Butsènit (Segrià) el 1939 i posteriorment, quan el cenobi recuperà unes condicions mínimes d’habitabilitat, retornà a Sixena (1948) fins el 1970, que s’instal·là definitivament a Barcelona. El 1975 hi retornaren quatre monges de la comunitat barcelonina, en un intent de restaurar-hi l’antiga vida monàstica. Després de la Guerra Civil, les despulles es repartiren entre Lleida, Barcelona, Osca i Saragossa i en col·leccions particulars. Al principi de la dècada de 1960, les monges de Sixena signaren un préstec indefinit de les obres salvades, que el 1992 decidiren convertir en donació, que tanmateix restà sense autorització del Vaticà per la mort de les monges. Entre el 1983 i el 1994 vengueren 97 peces del monestir, 44 al Museu de Lleida i 53 al MNAC.
El traspàs de Sixena del bisbat de Lleida al de Barbastre-Montsó, pel canvi de límits diocesans aprovat pel Vaticà (1995-98), donà lloc a un litigi per a retornar a Sixena les peces venudes, reforçat pel decret del nunci Lajos Kada (1998). L’any 2013, tot i que la Generalitat de Catalunya, emparant-se en la normativa internacional, aprovà una normativa que impedia el trasllat d’obres si no n’estava garantida la conservació posterior, l’orde de Sant Joan de Jerusalem (del qual depèn el monestir) cedí al govern d’Aragó els drets sobre les pintures murals del Mestre de Sixena. Des de l’agost d’aquest any el govern aragonès les reclamà per la via judicial a la Generalitat de Catalunya. El novembre del 2016 un jutjat d’Osca ordenà al MNAC el retorn de les pintures de Sixena. L’execució de la sentència fou paralitzada el gener del 2018 per les dificultats tècniques associades al desmuntatge i trasllat dels frescos. L’octubre del 2020 l’Audiència d’Osca rebutjà el recurs de la Generalitat i confirmà la sentència del jutjat d’Osca.
Pel que fa a les peces, l’abril del 2015 un jutjat d’Osca declarà nul·les les compres dels béns fetes per la Generalitat. El juny del 2016, el jutjat d’Osca donà l’ordre de trasllat provisional de les obres i, al mes següent, les 53 obres del MNAC foren retornades. En canvi, la Generalitat continuà el litigi per impedir el trasllat de les peces del Museu de Lleida. Tanmateix, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució (octubre del 2017) pel qual l’Estat intervingué la Generalitat de Catalunya accelerà el procediment judicial en favor de la part aragonesa: el 4 de desembre el jutge d’Osca fixà el dia 11 d’aquest mes per al lliurament de les peces, que foren sostretes del Museu per la Guàrdia Civil entre protestes ciutadanes. El gener del 2018 el govern català interposà recursos de cassació que el Tribunal Suprem desestimà el gener del 2021.
Priores del monestir de Sixena
| Priores | Data |
|---|---|
| Sancha de Abiego (o de Lizana) | 1188-1191 |
| Beatriu de Cabrera | 1191-1198 |
| Maria d’Estopanyà | 1198-1201 |
| Osenda de Lizana | 1202-1215 |
| Oria Ximénez de Lisa | 1249-1253 |
| Toda Ortiz de Azagra | 1253-1267 |
| Urraca d’Entença | 1268-1280 |
| Elisenda de Querol | 1280-1285 |
| Agnès de Benavent | 1285-1286 |
| Beatriu Cornell | 1286-1290 |
| Elisabet de Castre | 1290-1293 |
| Teresa de Alagón | 1293-1297 |
| Teresa Ximénez de Urrea | 1297-1321 |
| Blanca d’Aragó | 1321-1348 |
| Urraca Cornell | 1348-1357 |
| Toda Pérez de Alagón | 1358-1366 |
| Sancha de Azlor | 1366-1379 |
| Isabel Saurina de Figuerola | 1379-1390 |
| Maria Cornell | 1391-1399 |
| Antònia Castellolí | 1400-1410 |
| Isabel de Alagón | 1358-1366 |
| Joana de Biure | 1436-1459 |
| Sibila de Alagón | 1459-1485 |
| Francesquina d’Erill | 1485-1494 |
| María de Coscón | 1494-1496 |
| Leonor de Torralba | 1496-1497 |
| María de Alagón | 1498-1500 |
| Gràcia Gilbert | 1501-1510 |
| María Ximénez de Urrea | 1510-1521 |
| Beatriu d’Olzinelles | 1521-1543 |
| Leonor de Torralba | 1543-1544 |
| Francesquina de Rajadell | 1544-1545 |
| Isabel de Alagón | 1545-1548 |
| Elionor Ferrandis d’Híxar | 1548-1555 |
| Isabel Biure de Villafranca | 1555-1556 |
| Aldonza Olivón | 1556-1563 |
| Jerónima Olivón | 1563-1571 |
| Caterina de Torrelles | 1571-1577 |
| Lupercia Fernández de Heredia | 1577-1584 |
| Luisa de Moncayo | 1584-1593 |
| Serena de Moncayo | 1593-1608 |
| María Díez de Aux | 1608-1622 |
| Lucrècia d’Erill i d’Erill | 1622-1625 |
| Felipa de Azlor y de los Benedetes | 1625-1634 |
| Francisca Moliner | 1634-1637 |
| Lucrècia Gilabert | 1647-1648 |
| Beatriz López de Bailo | 1648-1660 |
| María Guaso | 1660-1669 |
| Ana Zapata | 1669-1674 |
| Gertrudis Coscón | 1679-1696 |
| Josepa de Mur i Benospe | 1693-1708 |
| María Josefa de Ayerbe y de los Ríos | 1708-1720 |
| Manuela de Sessé y Español de Miño | 1720-1742 |
| Isabel de Arens | 1742 |
| María Teresa de Ayerbe y de los Ríos | 1742-1759 |
| María Rosa de Montoliu i de Boixadors | 1759-1760 |
| Manuela Carrillo y Oviedo | 1760-1771 |
| María Josefa de Montoliu i de Boixadors | 1771-1785 |
| Joana Maria Lorés i Vilanova | 1785-1792 |
| Francisca Doy y Funes | 1792-1795 |
| María Francisca de Ric y Pueyo | 1795-1819 |
| Rosa Manuel de Benavides | 1819-1826 |
| Manuela Zamora y Molina | 1826-1829 |
| Lucía Fernández y Fernández de Heredia | 1829-1845 |
| Miquela de Ric i de Montserrat | 1847-1856 |
| Rafaela de Ena y Villalba | 1857-1875 |
| Josefa de Sala y de Azara | 1876-1884 |
| Matilde Ferrer i Lorda | 1885-1906 |
| Maria Ignàsia Parella i Mateu | 1906-1930 |
| Pilar Samitier i Coll | 1930-1952* |
| Presentació Ibars i Serrat-Calvo | 1952-1962 |
| * a Butsènit del 1939 al 1950 | |