monofisisme

m
Cristianisme

Doctrina teològica que sosté la subsistència de la persona de Crist en una sola natura, divina, després de l’encarnació.

S'oposa a la tesi catòlica de les dues natures, humana i divina, del Verb encarnat. La secessió monofisita començà formalment amb motiu del concili de Calcedònia (451), bé que en cal cercar les arrels en el concili d'Efes (431) i en l’ambigüitat de l’ensenyament cristològic de Ciril d’Alexandria. Fou el monjo Eutiques qui, a Constantinoble, formulà obertament les tesis ultraciril·lianes. La seva doctrina trobà bon acolliment a Alexandria, on el bisbe Diòscor hi veié un excel·lent instrument de lluita contra les ambicions dels bisbes de Constantinoble. El monjo Eutiques era el sogre de l’eunuc de l’emperador Teodosi II, Crisafi, i de moment aconseguí el triomf del bàndol alexandrí (lladronici d'Efes, del 449), malgrat les protestes del bisbe de Roma Lleó (Lleó I), que havia condemnat les tesis eutiquianes en el seu Tomus a Flavià, bisbe de Constantinoble. Però la mort de l’emperador Teodosi (450) capgirà la situació. Crisafi fou executat, Eutiques fou desterrat i un concili convocat a Calcedònia (451) aprovà el Tomus i destituí Diòscor d’Alexandria. La decisió dogmàtica de Calcedònia assegurava la pau política, però imposava una onerosa hipoteca terminològica a la teologia catòlica. Contenia dues afirmacions: Crist és perfecte Déu i perfecte home, consubstancial amb el Pare en la divinitat i amb els homes en la humanitat; Crist es manifestà en dues natures, sense confusió, canvi, divisió ni separació. S'entenia que les propietats de les dues natures romanien intactes i ambdues formaven una sola persona i una sola hipòstasi. El monofisisme es dividí en diferents branques, les més importants de les quals foren la dels “julianistes”, deixebles de Julià d’Halicarnàs, i la dels severians, seguidors de Sever d’Antioquia. Les esglésies que restaren englobades dins la tradició monofisita són la copta, amb l’etiòpica, la siríaca occidental o jacobita i l’armènia. De tradició doctrinal comuna, aquestes esglésies tenen, però, tradicions litúrgiques diverses. Després de molts segles d’ignorància mútua, hi ha, modernament, alguns intents d’acostament entre les esglésies ortodoxes i les monofisites, per tal com les divergències doctrinals són més qüestió de terminologia que de contingut.