El primer fou creat pels franciscans Bernardino da Feltre i Barnaba da Terni, el 1462, a Perusa (Itàlia), per evitar que la gent humil caigués en mans d’usurers. Lleó X consultà el concili V del Laterà i publicà (1515) una butlla reconeixent la licitud dels interessos. Aleshores floriren els monts de pietat a Savona, Màntua, Florència, Bruges i Lilla. Amb el temps, en lloc de treballar amb llegats, els monts de pietat treballaren amb els diners produïts pels interessos. Al segle XVIII tingueren greus dificultats a França i a Espanya per problemes d’usura.
Als Països Catalans les principals institucions d’aquest tipus foren el Mont de Pietat de Nostra Senyora de l’Esperança, de Barcelona, al segle XVIII, i, al segle XIX, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i la seva homònima de València. Al llarg del segle XX, els monts de pietat caigueren en decadència i només han sobreviscut els que estaven integrats en caixes d’estalvis (CaixaBanc).