El moviment té un caràcter global, però a cada país adquireix unes característiques específiques. A l’Estat espanyol el moviment, encapçalat per col·lectius com ara Democracia Real Ya, es donà a conèixer amb el nom de 15-M en les setmanes anteriors a les eleccions municipals i autonòmiques del 15 de maig de 2011, i foren precedides per les revoltes de l’anomenada Primavera Àrab a països com Tunísia, Egipte, etc. Aconseguí un important ressò mediàtic i notorietat social arreu del món mitjançant les acampades a les principals ciutats espanyoles, especialment a la Puerta del Sol de Madrid i la plaça de Catalunya de Barcelona. El model organitzatiu del moviment 15-M serví posteriorment per a organitzar les mobilitzacions als Estats Units, on es feren acampades a diverses ciutats i, també, davant de l’edifici de la borsa de Nova York. A Catalunya, a més de la de la plaça de Catalunya, es feren acampades a altres places de les principals ciutats del país. El moviment focalitzà la seva actuació en la denúncia de les ""retallades’' que afectaven, d’una manera especial, al sistema educatiu i sanitari català i féu extensiva la solidaritat a diversos col·lectius —com els joves aturats o els desnonats— que patien directament les conseqüències de la crisi. El dia 15 de juny la mobilització es traslladà davant del Parlament de Catalunya, on els activistes increparen els diputats i intentaren impedir un ple extraordinari de la cambra sobre els pressupostos de la Generalitat. El 15-M és un moviment interclassista i intergeneracional que aglutina diversos col·lectius ciutadans. Entre els indignats hi ha una presència important de joves amb formació universitària i un notable domini de les TIC. El moviment expressa la necessitat de regeneració democràtica del país i vol potenciar noves formes de participació directa. Fruit de l’experiència acumulada pels principals activistes, el moviment presenta una estructura organitzativa complexa que utilitza les xarxes socials i no manté una estructura jeràrquica i piramidal ni líders reconeguts, ja que els portaveus són rotatoris. És un moviment de caràcter deliberatiu: les decisions es prenen per consens o per majoria en les assemblees celebrades en la plaça pública o en les discussions que es produeixen en línia. El moviment aconseguí consensuar un programa de mínims, però s’ha desmarcat de partits, sindicats i altres institucions. Té una composició força indefinida i és de caràcter apartidista, però no apolític. La majoria de membres s’autodefineixen com a simpatitzants d’esquerres traïts pel paper de la classe política actual i en particular pels partits i sindicats tradicionals. Malgrat els intents d’estigmatizació per importants sectors de la premsa, el moviment ha sintonitzat amb una part important de l’opinió pública i ha assolit mostres d’adhesió i de solidaritat d’amplis sectors de la ciutadania (més d’un 65% dels ciutadans espanyols i catalans manifesten la seva simpatia pel moviment dels indignats). L’èxit del moviment, que en un primer moment fou ignorat pel sistema polític i mediàtic, és aconseguir situar en el centre del debat públic temes com els de la corrupció política, l’esclerosi de l’actual sistema democràtic i la denúncia de la connivència entre el món polític i el món financer davant la crisi financera global.