Rebé la formació militar a la Gran Bretanya, Nigèria, l’Índia i els Estats Units (1963-80). Després del cop d’estat que enderrocà Yakubu Gowon (1975) fou nomenat governador de l’estat del nord-est. Poc després (1976), el general Olusegun Obasanjo el posà al capdavant de la indústria del petroli. Després de dos anys com a secretari de l’estat major (seu de fet del govern), amb el retorn del govern civil (1979) es reincorporà a l’exèrcit fins el nou cop que enderrocà Shehu Shagari (1983), en què fou nomenat cap d’estat. Durant el seu mandat imposà mesures d’austeritat i impulsà una lluita contra la corrupció amb mètodes qualificats d’autoritaris pels seus crítics. El descontentament pel fort creixement de la inflació i l’atur forçà la seva substitució pel general Ibrahim Babangida (1985). Arrestat, el 1988 retornà a la carrera militar. Amb el restabliment d’un govern civil (2002), l’any 2003 disputà sense èxit la presidència a Obasanjo, i novament ho feu el 2007 i el 2011, que també fou derrotat pels candidats oficialistes Umaru Yar’Adua i Goodluck Jonathan. El 2014 derrotà Jonathan en les que foren les primeres eleccions presidencials guanyades per un candidat d’un partit de l’oposició, l’All Progressives Congress (APC). Durant la legislatura, prioritzà la lluita contra Boko Haram, que aconseguí fer retrocedir. A banda, la seva condició de musulmà contribuí a amortir les tendències centrífugues dels estats del nord. Ajudat per una reputació d’integritat, com succeí els anys 1983-85, la seva lluita contra la corrupció fou criticada i qualificada com un pretext per a erosionar rivals polítics, malgrat que rebé l’aprovació d’organismes internacionals. Tot i que des del 2017 estigué absent del càrrec durant llargues temporades per sotmetre’s a tractament mèdic, i que el 2018 un gran nombre de quadres i electes abandonaren l’APC descontents amb el seu lideratge, el febrer del 2019 tornà a guanyar les eleccions presidencials.