Múrcia

Comunitat autònoma uniprovincial del SE de l’Estat espanyol; la capital és Múrcia.

La geografia física

El relleu és variat i complex. Totes les muntanyes són d’edat alpina i formen part de l’extrem NE de les serralades Bètiques, participant de les dues unitats estructurals bàsiques: la Penibètica i la Subbètica. Les cadenes principals (serres d’Espuña, de Quípar, etc.) són formades per materials secundaris, amb cobertora de materials terciaris (argiles, sorres, conglomerats) i quaternaris a les allargades depressions intrabètiques, com les de Llorca-Alhama-Múrcia. La Penibètica acaba al cap de Palos i comprèn les serres litorals d’Almenara, Mazarrón i Cartagena. Vers l’interior pertanyen a la Subbètica les serres de Carrascoy, Espuña, Taibilla, etc., de direcció SW-NE i amb depressions intermèdies en general allargassades. La principal conca interior és la de la vall Sangonera-Segura, que prové de la província d’Almeria, travessa Múrcia i finalitza a Oriola (Baix Segura). Altres depressions importants són les de Iecla, Jumella i Mula. Al litoral hi ha una àmplia albufera de 185 km2, la Mar Menor, separada de la mar per un istme sorrenc, La Manga del Mar Menor. El clima hi és típicament mediterrani, amb una accentuada tendència a l’aridesa i pluviometries de 300 mm a 350 mm anuals al litoral i a les zones baixes. Els escassos dies de precipitacions (30 o 40 a l’any) i les altes temperatures, juntament amb una elevada evaporació, fan de Múrcia una de les regions més àrides d’Espanya. Els afluents del Segura, sobretot els del tram inferior, solen anar secs i en règim de rambles, portant només aigua en els períodes plujosos (rius Quípar, Argos, Benamor i Sangonera). El principal eix fluvial, el Segura, és aprofitat intensivament en regadius a l’extensa horta murciana.

La geografia econòmica

Aspecte del nucli turístic construït sobre La Manga del Mar Menor (Múrcia)

© Fototeca.cat

El tret característic de l’agricultura murciana radica en les riques i explotades hortes. Les principals produccions agrícoles són els cítrics (llimones i taronges), productes hortícoles (tomàquets, patates, pebrots) i fruiters (albercocs, préssecs, pomes). Altres conreus destacats són l’alfals, la vinya i l’olivera. Tots aquests productes són la base d’una important i exportadora indústria alimentària, bàsicament conservera, situada a la Ribera Alta del Segura (Molina de Segura, Cieza, etc.) i a l’horta de Múrcia (Alcantarilla, Beniel, Múrcia). Al secà hom produeix cereals, especialment ordi. La mineria proporciona plom i zinc als jaciments de les serres de Cartagena i Mazarrón, la màxima utilització dels quals es produí a mitjan segle XIX. Dins la indústria es destaca el sector químic, amb la important refineria de petroli d’Escombreras, propera a Cartagena, i amb la fabricació de diferents productes a les plantes químiques i petroquímiques de la zona sud de la regió (Mazarrón, Llorca, La Unión i Cartagena). A més del sector químic destaquen els sectors alimentari, de material de la construcció, la fusta, el calçat, la confecció, el cuir i, especialment, els transformats metàl·lics, amb les importants drassanes de Cartagena. En el sector terciari es destaca l’impuls expansiu del sector turístic, en desenvolupament a partir de la Costa Blanca murciana. Els principals nuclis turístics se situen al golf de Mazarrón i a La Manga del Mar Menor. Cartagena és seu d’una base naval militar, la qual cosa converteix la ciutat en cap del departament marítim de la Mediterrània.

La geografia humana

La comunitat murciana té una densitat mitjana de 85 h/km2. Des de mitjan segle XIX s’hi han produït sensibles increments demogràfics, passant de 382.800 h el 1860 a 578.000 h el 1900, 719.700 h el 1940, 800.400 h el 1960, 957.903 h el 1981 i 1.045.601 h el 1991. El creixement demogràfic s’ha vist, però, frenat per amplis moviments migratoris cap als nuclis industrials de Madrid, València i, sobretot, Barcelona. Les principals onades migratòries es produïren els anys trenta i seixanta. A partir del 1975 l’emigració davallà i desaparegué l’elevat saldo migratori negatiu. A part la capital regional, Múrcia (328.100 h, [1991]), diversos municipis superen els 20.000 h, com Cartagena, Llorca, Cieza, Jumella, Alcantarilla, Iecla, Molina de Segura, Caravaca de la Cruz i Águilas. A les zones de regadiu predominen els nuclis humans grans i propers entre ells, mentre que al secà els nuclis són més petits i dispersos.

La història

Habitada pels ibers, al segle III aC hi penetraren els cartaginesos, que hi fundaren la ciutat de Cartagena (~228 aC). Conquerida per Roma l’any 209 aC, n’esdevingué una de les colònies més importants de la península Ibèrica. De primer formà part de la Tarraconense, i més tard s’integrà en la demarcació provincial de la Cartaginense. A la primeria del segle V fou ocupada pels alans —que l’abandonaren poc després—, i a la darreria, pels visigots. El 554 caigué sota el domini de Bizanci, que l’anomenà Oròspeda, però en fou expulsat per Suíntila, que la reintegrà al regne got de Toledo (621) com a comtat. El comte Teodomir assolí de servar-ne una certa autonomia enfront dels invasors àrabs, en pactar-hi (713). Tanmateix, el seu successor, Atanagild (743), fou envaït i derrotat per ‘Abd al-Raḥmān I (779) i el país passà al califat (regne de Múrcia). El domini àrab hi persistí fins el 1266, que Jaume I el Conqueridor ocupà el territori (conquesta de Múrcia) i el lliurà a Castella. La zona d’Alacant, però, incorporada al reialme murcià els darrers temps de la dominació, passà al Regne de València. Sota règim feudal, declinà l’agricultura a causa dels privilegis de la Mesta. Al segle XVII restà disminuïda demogràficament a causa de l’expulsió dels moriscs (1609-16) i de la pesta de 1648-49, bé que es recuperà durant la centúria següent. La supressió dels privilegis de la Mesta (segle XVIII) beneficià l’agricultura. El 1833 hom la dividí en les províncies de Múrcia i Albacete, i el 1865 hom hi construí el ferrocarril que la uní a Madrid. La desamortització de mitjan segle XIX no n’alterà el règim latifundista, causa de l’emigració que el país ha patit de la darreria del segle XIX ençà.

Amb la divisió politicoadministrativa, iniciada l’any 1978, Albacete passà a formar part de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, i Múrcia esdevingué comunitat autònoma uniprovincial. L’estatut d’autonomia fou aprovat per les Corts Espanyoles l’any 1982. En les primeres eleccions autonòmiques (1983), el PSOE obtingué la majoria absoluta i Andrés Hernández Ros fou elegit president, però l’any següent fou substituït per Carlos Collado Mena, també del PSOE, confirmat el 1987 i el 1991. En les eleccions autonòmiques del 1995, el 1999 i el 2003 el Partido Popular assolí la majoria absoluta, i Ramón Luis Valcárcel Siso ocupà la presidència de la comunitat. Des del 2001 el govern de la comunitat s’ha mostrat partidari dels diversos projectes de transvasament. L’any 2004, el president Valcárcel rebutjà les mesures urgents ofertes pel Ministeri de Medi Ambient per a substituir el Pla Hidrològic Nacional (PHN). Tot i l’escassetat d’aigua a la zona, el govern murcià requalificà 2.116 hectàrees del litoral, entre les localitats d’Águilas i Llorca, per a crear 11.000 habitatges, 23.000 places hoteleres i cinc camps de golf. L’any 2005, el govern central aprovà el transvasament d’una part del cabal d’aigua del Tajo al Segura per a satisfer les necessitats d’aigua de Múrcia i acabar amb la sequera de la regió. En les eleccions autonòmiques del 2007, malgrat els problemes que havia tingut el govern popular, el PP reedità la majoria absoluta, amb 29 escons, i millorà els seus resultats anteriors. Valcárcel fou reelegit president murcià. El PSOE, liderat per Pedro Saura, perdé un diputat, i quedà amb quinze representants, mentre que Izquierda Unida només obtingué un escó. En les eleccions del 2011 es reforçà encara més l’hegemonia del PP i de Valcárcel, amb 33 escons. L’abril del 2014 Valcárcel dimití el càrrec per a formar part de la candidatura del PP a les eleccions al Parlament Europeu del maig, i fou substituït en el càrrec per Alberto Garre. 

En les eleccions autonòmiques celebrades el 24 de maig de 2015, el Partido Popular es proclamà de nou guanyador (22 diputats), encara que no aconseguí la majoria absoluta, i Pedro Antonio Sánchez López fou investit president de la comunitat. L’abril del 2017, Sánchez López dimití el càrrec, i Fernando López Miras fou elegit nou president. En les eleccions del 2019, el PSOE fou el partit més votat (17 diputats), però un acord entre PP, Ciutadans i Vox permeté la reelecció de López Miras en la presidència de la comunitat. Les eleccions del 28 de maig de 2023 donaren la victòria al PP (21 diputats), per davant del PSOE (13). Gràcies al suport dels 9 diputats que aconseguí Vox, després d’un acord per formar part del govern autonòmic, el 7 de setembre Fernando López Miras fou reelegit president.