Té com a base un conjunt de tradicions populars recollides d’antuvi oralment en els països afectats per la conquesta musulmana i codificades sota la influència de la teoria grega. En el període preislàmic (fins el 661) la música àrab, confinada a la península d’Aràbia, tingué un caràcter purament folklòric: és el temps anomenat de la ignorància ( ǧāhiliyya), però amb una cultura poètica original i intensa, rica en imatges i accents, sobretot a l’islam. Vers el s. V sorgí una forma sàvia, la cassida. En el període dels inicis de l’islam (661-762) la dinastia dels Omeies, instal·lada a Damasc, entrà en contacte amb la cultura grega. El cant àrab primitiu s’enriquí, un nou estil prengué forma i aparegueren obres originals. La cançó d’amor suplantà la vella cassida i abundaren les cançons bàquiques a la cort del califa al-Walīd II. L’escala musical fou amplificada. El persa ibn Muhriz introduí a la frase melòdica una modificació cabdal: en lloc d’un vers, el cant en tingué dos que, per la divisió tradicional en dos hemistiquis, fan una quarteta autèntica, forma persa essencialment lírica que havia d’ésser la base de la música d’Al-Andalus. De moment, però, ja formà un gènere independent anomenat a Orient du-bayt i a l’occident musulmà bitain. En el període de desenvolupament (762-883) el califat de Bagdad marcà el triomf de la influència persa. Fou l’època més brillant, la d’una dinastia de músics notables: ‘Ibrāhīm al-Mawsilī (742-804) i Isḥāq al-Mawsilī (767-850), Zalzāl (mort el 791), teòric i creador de la gamma que porta el seu nom, que convertiren el cant beduí en un art autèntic, i que hi incorporaren el folklore dels països conquerits. El llaüt era per als àrabs la base de tota “teoria”, així com la lira ho era per als grecs. La teoria musical s’inspirà en la concepció grega. La música àrab, basada d’antuvi en la gamma pitagòrica, se n'apartà i es convertí en una gamma de dos tetracords separats, cadascun dels quals conté una tercera neutra, ni major ni menor. Aquesta gamma conté tres tons majors i quatre tons menors, i se'n dedueixen uns quarts de to aproximats. Tanmateix, la música àrab ha admès la coexistència de l’escala occidental amb terceres majors i menors, i ha romàs fidel al concepte grec dels gèneres i dels modes que fan referència a un grau determinat de l’escala (maqām). El gènere correspon a un tetracord que basta a la melodia beduïna. El mode és l’extensió del gènere a dos tetracords. La divisió grega dels gèneres en diatònic, cromàtic i enharmònic ha estat conservada pels àrabs, amb alguns canvis en els dos darrers. La primera octava fou aviat prolongada, al greu i a l’agut, amb una quarta i una quinta suplementàries per tal de formar, a imitació del sistema perfecte dels grecs, una escala de dues octaves, molt ben adaptada a les necessitats vocals i instrumentals dels àrabs. Els antics àrabs tenien només cinc ritmes fonamentals que no eren mesures, sinó agrupaments de temps forts o febles, alternativament binaris o ternaris segons les exigències de la mètrica poètica. Aquests ritmes s’anaren complicant a Orient, com també els modes, mentre que a Al-Andalus (música andalusí) era mantinguda la simplicitat originària. I al mateix temps que hi eren creades noves formes i renovada la tècnica, a Orient sorgiren eminents teòrics com al-Fārābī (mort el 950), autor del Gran llibre de música; al-Kindī (mort el 874), autor de set tractats de música i el primer a utilitzar els tresors retrobats dels “Antics”; ibn Sīnā (mort el 1037), autor de dos tractats molt importants de música; tots ells, matemàtics i filòsofs aristotèlics o neoplatònics, que posaren realment els fonaments de la música àrab i del seu sistema melòdic tal com han estat transmesos fins avui dia. Al-Andalus tingué també teòrics importants: ibn-Baǧǧa (mort el 1138), autor d’un llibre tan famós a Occident com el d’al-Fārābī a Orient, i ibn Rušd (mort el 1198), que enfocà amb extraordinària lucidesa el fenomen del so en el seu comentari sobre el De Anima d’Aristòtil. L’anomenada escola moderna ha tingut com a distintiu principal el que hom designa com a sistema de quart de to, d’origen molt imprecís, i el teòric més important ha estat Miḫā'il Mušaka (mort el 1888). Quant als instruments, l'instrument clàssic per excel·lència és el llaüt, adaptat a la doble octava. El rābāb persa i el mizhar àrab combinen llurs elements i formen l’'ūd (‘llaüt’) de quatre cordes. Subsisteixen els instruments antics: el rabāb-al-š'ir, viola del poeta; el ṭunbūr, instrument de cordes pinçades amb plectre, de mànec molt llarg i sonoritat delicada; el mitz'af, cítara de dotze cordes; la nāy (flauta obliqua) i el tamborí quadrat de doble pell, dūff, que encara perdura.
música àrab
f
Música