Narcís Verdaguer i Callís

(Vic, Osona, 29 d’octubre de 1862 — Barcelona, 5 d’abril de 1918)

Narcís Verdaguer i Callís

© Fototeca.cat

Advocat, polític, publicista, poeta i traductor.

Estudià al seminari de Vic, des d’on participà en les activitats tardanes de l’Esbart de Vic, en les del Círcol Literari (continuadament fins el 1891) i en les de la Joventut Catòlica, i hi fundà la revista quinzenal L’Almogàver (1882). L’any següent deixà la carrera eclesiàstica i se n’anà a Barcelona, on estudià dret a la Universitat de Barcelona (s’hi llicencià el 1892) i feu de corresponsal del setmanari vigatà La Veu del Montserrat, on també publicà poemes. Col·laborà a La Renaixença i a La Il·lustració Catalana. El seu cosí Jacint Verdaguer el recomanà per fer de mestre de llatí dels fills dels Güell-López, l’ajudà a introduir-se en els cercles de la burgesia barcelonina i li feu portar els seus afers legals, però s’hi enemistà quan veié que se li girava en contra, consumada la ruptura amb el seu bisbe i els marquesos de Comillas.

Participà en el míting catalanista de la Llotja de Barcelona (gener del 1885) i fou un dels fundadors del Centre Escolar Catalanista (1887), entitat que presidí el curs 1887-88. El 1889 participà en la fundació de la Lliga de Catalunya, des de la qual participà activament en les campanyes a favor del dret civil català: com a secretari de relacions fou el principal promotor de la campanya contra l’article 15 del codi civil (1889) i publicà una sèrie d’articles a La Veu del Montserrat, que foren aplegats en volum pòstumament (La primera victòria del catalanisme, 1919). Participà en la formació de la Unió Catalanista, i fou, amb Joaquim Cabot i Rovira, fundador i director del setmanari La Veu de Catalunya (1891-98), des d’on defensà un catalanisme moderat i possibilista lligat als interessos dels grans industrials de Catalunya, enfront dels plantejaments de La Renaixença, molt més intransigents i radicals.

L’any 1897 fou elegit vicepresident de la Unió Catalanista, i es mostrà favorable a la participació electoral del catalanisme.

Advocat especialitzat en qüestions comercials i aranzelàries, desplegà una intensa activitat professional i política des de diverses institucions polítiques, industrials i cíviques. Així, el febrer del 1898 fou elegit secretari del Foment del Treball Nacional, càrrec des del qual influí notablement en l’evolució cap al catalanisme d’importants industrials (Albert Rusiñol, Ferrer-Vidal, etc.). Feu costat al programa del general Polavieja, i participà en mítings demanant el concert econòmic (1899). Cedí La Veu de Catalunya al seu amic Prat de la Riba, perquè la convertís en diari i portaveu del catalanisme moderat. El gener del 1900 fou elegit president del Centre Nacional Català, grup que aplegava els seus amics més fidels (Prat, Cambó, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc.). En formar-se la Lliga Regionalista (abril del 1901), fou nomenat vicepresident de la seva junta.

S’apartà uns quants anys de la política per manca de salut, i fou regidor de Barcelona (1909-10), diputat provincial (1911-13) i diputat a corts per Vic (1914-16). Creà i dirigí la borsa de treball de la Diputació de Barcelona (1912), i fou president de la Societat Econòmica d’Amics del País (1910-11) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1917-18). La seva influència sobre Prat de la Riba i sobre Cambó, que fou el seu passant, fou fonamental per a la configuració d’un catalanisme conservador i catòlic.

Dirigí La Barretina (1893), fou secretari (1891) i mantenidor (1892 i 1916) dels Jocs Florals de Barcelona i publicà traduccions literàries, sobretot del provençal, a La Veu de Catalunya (sota el pseudònim Franar, que al·ludeix a la seva muller, Francesca Bonnemaison, amb qui es casà el 19 de juliol de 1893) i sembla que intervingué d’alguna manera en la traducció de Nerto atribuïda a Jacint Verdaguer. Pòstumament, se li aplegaren poemes a Lectura Popular (1920) i se li edità la traducció dels cants de l’infern i el purgatori de la Divina Comèdia de Dant (1921).

Era germà de l’humanista Magí Verdaguer.