Com a restauració de l’escolàstica, i més particularment del tomisme (neotomisme), començà a Roma i no trigà a ésser encoratjada per Lleó XIII (encíclica Aeterni Patris, 1879); provocà la creació d’importants centres filosoficoteològics a Lovaina (per obra del cardenal Mercier), a Milà, a Friburg i a París, model per a molts d’altres de sorgits posteriorment, tant a Europa com a Amèrica, la major part dels quals d’una fecunditat inqüestionable. Als Països Catalans la neoescolàstica té com a representants, en la primera etapa dels precursors, Baltasar de Masdéu, que influí en la futura neoescolàstica italiana, i, sobretot, Jaume Balmes, el qual exercí influència sobre el cardenal Mercier i, amb ell, sobre l’escola de Lovaina; després, tot al llarg del segle XIX, hi ha un grup de pensadors menors influïts directament per Balmes, tals com J. Roca i Cornet, J. Ferrer i Subirana i J.M. Quadrado; en la segona etapa, existeix un corrent marcadament neotomista, però influït per l’auge del psicologisme escocès importat per Martí d’Eixalà i per Llorens i Barba, que té la figura més important en J. Torras i Bages. Un escolàstic independent fou A. Comellas i Cluet, el qual combinà un tomisme de base amb els nous corrents idealistes moderns. Al segle XX la neoescolàstica donà un grup d’historiadors, bàsicament medievalistes, integrat per Maura i Gelabert, J. Avinyó, J. Bové, I. Casanovas, Tomàs i Joaquim Carreras i Artau, M. Batllori i B. Xiberta; també donà un pensador relativament important, Carles Cardó, i un teòleg neotomista, J.B. Manyà.
f
Cristianisme
Filosofia