Vida i obra
Fill del general d’enginyers Marià Rubió i Bellver i nebot de Joan Rubió i Bellver. Establert a Barcelona, estudià a l’Escola d’Arquitectura, on obtingué el títol el 1916 i l’any següent guanyà la càtedra de jardineria de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat, de la qual fou expulsat el 1923 amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. El 1915 conegué l’arquitecte en cap dels parcs i jardins de París, Jean C.N. Forestier, que influí en la seva trajectòria professional i també fou deixeble de Francesc d’A. Galí i de Jean Forestier. Fou professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis i director de jardins i parcs públics de l’Ajuntament de Barcelona (1917-37). Succeí Cebrià de Montoliu com a secretari de la societat La Ciutat-Jardí (1920) i dirigí el Butlletí Nacional d’Horticultura (1923-26).
Col·laborà en la creació d’Acció Catalana, però després s’aproximà a Esquerra Republicana de Catalunya. El 1936 formà part de la Comissió d’Urbanisme de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. El 1937 s’autoexilià a París, on desenvolupà un intensa activitat cultural: traductor de teatre clàssic espanyol al francès, articulista a la premsa europea, autor de dietaris i assaigs literaris, redactor d’un manual de caça i autor d’obres de teatre. Alhora seguí col·laborant a la premsa catalana. Desposseït dels seus càrrecs, l’any 1945 tornà a Barcelona, on inicià una gran tasca com a arquitecte privat i, sobretot, com a creador de jardins particulars. Durant la seva darrera època professional, reformà el Teatre Romea i obtingué el premi FAD del 1977.
Amb Forestier col·laborà en la realització del parc de Montjuïc i vers el 1925 introduí a Catalunya el jardí de paisatge (plaça de Francesc Macià, de Barcelona). Dissenyà, entre altres, els jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar (1919) i del palau de Pedralbes (1927) i el Turó Park (1933) a Barcelona. Amb Dufy i Llorens i Artigas exposà jardins de saló a Barcelona (1932). Com a historiador dels jardins, publicà Jardines de Barcelona (1929), en tres llengües, i El jardin meridional (1934).
Com a arquitecte planejà i inicià (1920) l’església de Montserrat a Pedralbes, inserida de ple en el brunelleschisme i que continuà Duran i Reynals. Introduí a Catalunya un cert racionalisme amb el pavelló de Ràdio Barcelona al Tibidabo (1922). Influït pel racionalisme, construí l’edifici de la Metro Goldwyn Mayer a Barcelona (1934). Poc abans de la seva mort quedà enllestida la realització del seu últim projecte: un jardí per a la plaça de Gaudí de Barcelona, al davant de la portada del Naixement del temple de la Sagrada Família.
En el seu llibre Diàlegs sobre l’arquitectura (1927) introduí elements del pensament de Le Corbusier. Per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 construí els hotels de la plaça d’Espanya, on alternà el classicisme amb l’ús del maó vist. En la mateixa exposició presentà, en col·laboració amb R. Argilés, el projecte Barcelona futura, on potenciava el creixement natural. El 1931 publicà a París Actar, defensa de l’arquitectura de la màquina i del moviment, i l’any següent participà en el Primer Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana en la ponència de política urbanística. Per encàrrec de la Generalitat, el 1932 publicà, amb el seu germà Santiago, un Pla de Distribució en Zones del Territori Català (Regional Planning), un dels primers intents de planificació territorial a gran escala fets des del govern. Amb el seu cosí, l’advocat Marià Rubió i Tudurí publicà Estat espanyol, societat anònima (1930) i Catalunya amb Europa (1933), les seves propostes de prospectiva política; amb l’arquitecte Ramon Reventós L’Arc de Barà (1931); i amb el també arquitecte Raimon Duran Reynals La Plaça d’Espanya, centre actiu de Barcelona (s. d.).
Pel que fa a la vessant periodística col·laborà a La Publicitat, La Ciutat, Mirador, Última Hora, D’Ací i d’Allà, Revista de Catalunya, La Humanitat, Nova Ibèria, Arquitectura i Urbanisme, Cahiers du Sud i La Tribune des Nations.
Com a historiador, estudià el món llatí –i, de vegades, el mediterrani– i la història dels jardins, i prengué notes sobre Àfrica. A París, publicà el seu llibre més important, La Patrie latine. De la Méditérranée à l’Atlantique (1945), una gran síntesi històrica sobre el món llatí, on el model confederal de l’Imperi comercial medieval català es presenta com el millor model possible a Europa. Aquest model havia sofert dues derrotes: la confederació occitana, davant França, quan ambdues volien «englobar Itàlia»; i la confederació catalanoaragonesa, davant Castella, en la tasca de «llatinitzar Amèrica»; la política castellana, d’arrel visigòtica i no llatina, frenà el progrés a Amèrica. Segons Rubió, la «revolució francesa atreu als llatins, però els dispersa en unitats secundàries», i, ja al segle XX, les grans àrees (anglosaxona, germànica, la Panàsia japonesa) fragmentaven i marginaven el món llatí. Ara bé, el Rubió del 1945 argumentava que el món occitanocatalà mantenia una forta i modèlica originalitat històrica que calia refer i rellançar amb vista al futur com a alternativa de les altres grans àrees.
A desgrat de les reedicions de molts dels seus llibres d’arquitectura, urbanisme, jardineria i viatges, La Patrie latine, el seu treball més important com a historiador i com a assagista polític, no ha estat ni reeditat, ni utilitzat, ni esmentat per gairebé ningú. Tampoc no s’ha fet servir El litoral català en un conflicte europeu: l’exemple de la segona guerra púnica (1933), on veié possible «damunt Barcelona, una flota aèria de bombeig. Estem indefensos i som un blanc fàcil per a una acció intimidatòria. Heus ací una tasca per al govern de Catalunya»; vaticinà els bombardeigs italians de punts estratègics del territori català, durant la guerra civil.
Als anys vint començà les activitats literàries arran del seu primer viatge a l’Àfrica (1922). Com a novel·lista escriví No ho sap ningú (1961) i Un crim abstracte, o El jardiner assassinat (1965). També despuntà com a autor de llibres de viatges i caça: Caceres a l’Àfrica tropical (1926) o Sàhara-Níger (1932), Le réveil de l’Afrique (1936), Viatges i caceres a l’Àfrica negra (1960), d’una gran qualitat literària, Cacera en el no-res (1954), El templo egipcio y la divinidad animal (1965) i 50 anys de caceres a l’Àfrica negra (s. d.), amb el farmacèutic Fernando A. Rubió i Tudurí. ambé publicà una part dels viatges d’Ali-Bei. Traduí al català els Assaigs de Montaigne (vol. I i II, 1930 i 1935).
En el vessant de dramaturg, la seva obra més reeixida fou Judes Iscariot (inèdita), estrenada al Teatre Romea el 1933, junt amb Un sospir de llibertat (1932), Midas, rei de Frígia (1935) i Ulisses a l’Argòlida (1956), entre d’altres. Moltes obres seves, de diversos gèneres, romanen encara inèdites.
Home polifacètic, la seva figura és una de les més obertes i representatives del Noucentisme
Bibliografia
- Diversos autors (1989): Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981). Barcelona, Ajuntament.
- Hernández Gómez, M.Á. (1988): Nicolau M. Rubió i Tudurí, 1891-1981. Maó, Fundació Rubió i Tudurí Andrómaco.
- Manent, A. (1984): Escriptors i editors del nou-cents. Barcelona, Curial, p. 16-28.
- Quintana, J.M. (2002): Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). Literatura i pensament. Barcelona, Curial / PAM.
- Roca, F. (1976): “El Regional Planning”, Novatècnia, 1, 1976.
- Roca, F. (1991): «Rubió i Tudurí: no ho sap ningú”, Avui, 5-2, Barcelona
- Rubió i Boada, M. (1988): Bibliografia de Nicolau M. Rubió i Tudurí. Maó, Editorial Menorca.