Durant molt de temps els químics, incapaços de determinar la composició i l’estructura dels composts que estudiaven, optaren per designar-los mitjançant noms o símbols, sovint molt arbitraris, que feien referència a llurs històries. És així com aparegueren els noms trivials de molts elements i composts, com glicerina o vidriol blau. El primer intent sistematitzador fou l’obra Méthode de nomenclature chimique (1787), de Guyton de Morveau, Lavoisier, Berthollet i Fourcroy, que establia una nomenclatura dual en la qual cada compost era designat per un nom genèric, que definia la categoria a què aquest pertanyia, seguit d’un adjectiu o un complement que l’identificava. És d’aquest tipus, per exemple, la denominació “òxid càlcic”. Aquest procediment s’estengué posteriorment a la química orgànica gràcies al desenvolupament del concepte de funció química. Per a caracteritzar cadascuna d’aquestes funcions hom escollí sovint una substància particular com a prototip, com és ara l’alcohol. És així com aquest nom esdevingué el genèric d’un grup de substàncies i, unit a un adjectiu o un complement, permeté l’obtenció de noms específics, sense ambigüitat, per a totes aquelles substàncies que posseïen la mateixa funció. Posteriorment, quan l’estructura dels radicals fou més ben coneguda, hom pogué formar noms funcionals veritablement sistemàtics, la qual cosa donà lloc a l’anomenada nomenclatura radicofuncional, emprada encara avui en dia. El gran desenvolupament experimentat per la química orgànica durant tot el s. XIX, que comportà un gran augment del nombre de composts coneguts, i les limitacions inherents al sistema de nomenclatura radicofuncional, sobretot pel que fa a anomenar substàncies amb més d’una funció química, revelà la necessitat de desenvolupar un tipus sistemàtic de nomenclatura d’abast general. Aquesta tasca fou iniciada el 1892 al congrés de la Comissió Internacional de Químics celebrat a Ginebra, on hom proposà una nomenclatura substitutiva que dóna prioritat a l’esquelet carbonat, la nomenclatura del qual resta definitivament establerta, i considera les funcions com a substituents d’aquest (regles de Ginebra). Fou revisada i ampliada a la reunió de la Unió Internacional de Química celebrada a Lieja el 1930, en la qual hom introduí el concepte de “funció principal”, que resolgué el problema de la nomenclatura dels composts polifuncionals (regles de Lieja). Les regles de Lieja han tingut ampliacions i modificacions per part de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC), i s’han publicat les Regles Definitives de Nomenclatura Química Orgànica del 1971 ençà. Les regles esmentades cobreixen els camps següents: hidrocarburs i heterocicles (1971), grups funcionals (1971), esteroides (1972) i estereoquímica (1976). Resten encara com a provisionals les relatives als composts organometàl·lics. Quant a la química inorgànica, el primer conjunt de regles d’abast general fou publicat el 1940 per la Comissió de Nomenclatura de Química Inorgànica de la IUPAC, sense haver estat sotmès a una discussió general, a causa de la guerra (regles del 1940). Posteriorment, després d’haver publicat unes Regles Provisionals de Nomenclatura el 1953, la IUPAC les revisà i les amplià, fins a convertir-les en Regles Definitives de Nomenclatura Química Inorgànica l’any 1970. Aquestes regles comprenen els noms dels elements, ions, radicals, àcids, sals, alguns tipus de composts de coordinació, composts d’addició, fases cristal·lines de composició variable, composts polimòrfics i composts de bor. Pel que fa a la nomenclatura química en català, la secció de química de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques ha assumit la tasca d’incorporar al català les regles abans esmentades.
f
Química