És dividida en dues branques principals: el bokmål (abans riksmål), parlat pel 75% de la població, i el nynorsk (abans landsmål), parlat pel 25% restant. Hi són oficials des del 1907. Aquesta duplicitat és fruit d’un doble corrent restaurador iniciat al principi del segle XIX, després de la separació de Dinamarca. El bokmål, conservador, prengué per base la parla de les zones urbanes del SE i de la classe dirigent: un danès subjecte a la fonologia tonal específicament noruega i amb molts manlleus autòctons (per això també és anomenada danonoruec), resultat de la progressiva implantació del danès a partir de la unió, al final del segle XIV, que col·lapsà l’evolució del noruec, en un moment de profundes mutacions (1350-1525), i que acabà essent la llengua de l’església, l’escola i els tribunals. L’obra depuradora es feu amb la integració progressiva d’elements locals i amb un seguit de reformes, cada vegada més intenses (1907, 1917, 1938) i cada vegada més ordenades a reduir les distàncies respecte del nynorsk. Aquesta llengua, impulsada sobretot amb els treballs d’Ivars Aasen, és el resultat d’una aspiració a reconstruir l’antic noruec, a partir dels parlars occidentals i centrals, molt més arcaics i conservadors. Es caracteritza per una voluntat d’una més gran autonomia i per un purisme sever, sobretot respecte als manlleus danesos i baix-alemanys. Una temptativa de fusionar ambdues llengües, el samnorsk, topà amb una resistència total. Les diferències bàsiques entre ambdues llengües són: una base diftongal en el nynorsk i monoftongal en el bokmål i una formació diferent dels plurals neutres i dels imperfets verbals. Totes dues es caracteritzen per una fonologia musical amb doble accent tonal, pel manteniment de les oclusives sordes i de les consonants llargues i pel domini de desinències nominals i verbals en -er. Com tota llengua escandinava, sufixen l’article definit i disposen de nou pronoms i una passiva verbal en -s.
m
Lingüística i sociolingüística