impressió indirecta , puix que, contràriament als altres sistemes tradicionals d’impressió (tipografia, litografia, rotogravat), la planxa impressora no té contacte amb el paper.
L’òfset fou descobert al començament del s. XX per l’impressor nord-americà Ira Rubel, de Nova Jersey, i s’imposà, més que per la seva qualitat, per la rapidesa (el moviment rotatiu de les premses òfset permet velocitats més grans que el moviment alternatiu de les premses litogràfiques i tipogràfiques) i pels seus preus competitius. Al principi, les planxes impressores, de zenc o alumini, eren sensibilitzades pels mateixos impressors, els quals havien de recobrir-les d’una capa de material fotosensible (a base de coloides bicromats) abans d’insolar-les. Actualment hom les lliura a l’impressor bo i sensibilitzades i a punt per a la insolació fotogravat .
La ràpida extensió de petites màquines òfset ha portat a comercialitzar planxes primes, sensibilitzades o no, en metall o en paper plastificat. La imatge a imprimir s’hi obté de moltes maneres, des del dibuix directe, o el tecleig d’una màquina d’escriure fins a la insolació. Hi ha màquines amb un, dos i quatre colors, màquines discontínues que tiren full a full i màquines rotatives que fan tiratge continu. La flexibilitat que ofereix el muntatge dels diferents fulls sobre una mateixa forma ( llançament
), les múltiples facilitats de confecció de les planxes d’impressió, la possibilitat d’imprimir en color i a gran format sobre paper relativament ordinari expliquen la importància que ha assolit l’òfset dins el mercat de la impressió (administració, comerç, indústria, publicitat, catàlegs, edició, premsa, embalatge, etc). Les modernes màquines òfset, utilitzen com més va més el comandament per ordinador en tots els processos (alimentació de paper, humidificació i entintament, control de tensions de tracció del paper i pressions d’impressió, control de qualitat, etc).