orde

orden (es), order (en)
m
Cristianisme

Societat de religiosos, aprovada per l’autoritat eclesiàstica, que viuen en comunitat sota l’observança d’una regla i que emeten vots solemnes, és a dir, reconeguts com a tals per l’Església, diversos dels vots simples que caracteritzen les congregacions religioses.

El concepte canònic d'orde és fruit d’una llarga evolució que a partir d’un pluralisme primitiu de vida religiosa en les diverses formes: ascetes, ermitans, monjos, etc, més o menys organitzats i dependents sempre de les esglésies locals, ateny una organització centralitzada dependent de la Santa Seu. Els primers ordes no apareixen fins al s. XII amb les grans congregacions monàstiques de Cluny (benedictí) i del Cister i, sobretot, amb el naixement dels mendicants. Actualment els ordes religiosos es distingeixen en quatre categories: monjos, canonges regulars, mendicants i clergues regulars. Els monjos estan compresos en deu ordes, molts dels quals se subdivideixen en diverses congregacions: benedictins, camaldulencs, vallombrosans, silvestrins, olivetans, mequitaristes, cistercencs, cartoixans, antonians i basilians. L’orde dels canonges regulars comprèn els lateranesos, els augustinians, els premonstratencs, la congregació hospitalària del Gran Sant Bernat, la congregació suïssa de Sant Maurici d’Agaune de l’orde de la Santa Creu. Els mendicants estan repartits en dominicans, franciscans, trinitaris, mercedaris, servites, mínims, germans de Sant Joan de Déu i l’Orde Teutònic restaurat. Els més importants entre els clergues regulars són els teatins, els barnabites, els jesuïtes, els camils, els escolapis i els somascs. En els ordes religiosos no cal que tots els membres facin vots solemnes; n'hi ha prou que ho faci només una part. Hom sol distingir tres graus a l’interior d’un orde: el primer orde, que prové directament del fundador, el segon orde, que n'és l’adaptació per a monges, i el tercer orde, constituït per laics que, en la mesura que llur estat els ho permet, volen participar en la vida i els fins de l’orde. A partir del s. XVII, suprimida la possibilitat de nous ordes amb vots solemnes, començaren a créixer les congregacions religioses, i ja al s. XX nasqueren noves formes, considerades no religioses, anomenades instituts seculars, aprovats per la Santa Seu el 1947.