Pel matrimoni (1477) de Maria I de Borgonya amb l’arxiduc Maximilià I d’Àustria, el mestratge de l’orde passà als Habsburg. L’emperador Carles V convocà i presidí un capítol de l’orde a Barcelona (1519), al qual assistiren dotze dels quaranta-sis cavallers que en formaven part (els escuts de tots els quals foren pintats, tanmateix, per Joan de Borgonya als respatllers del cadiram del cor de la catedral). En morir el rei Carles II (1700), darrer dels Àustria hispànics, el gran mestratge de l’orde fou exercit tant pel rei Felip V d’Espanya com per l’emperador Carles VI. Per un tractat del 1725 s’acordà que Felip V reconeixia vitalíciament a Carles VI el títol de gran mestre. Des de la mort de l’emperador (1740) hi ha hagut dues branques de l’orde (la hispànica i l’austríaca), amb coexistència de grans mestres, però els reis d’Espanya sempre han protestat de les pretensions dels emperadors austríacs, i mai no n'han reconegut la legitimitat. El 1953 el govern republicà d’Àustria reconegué oficialment la personalitat jurídica pròpia de l’orde. La seva insígnia, d’or, és una peça en forma de foguer unit a una pedra foguera flamejant de la qual penja la pell d’un moltó o velló, en record de Jàson. Es posa amb una cinta vermella i té collar format de foguers i pedres fogueres.