Orfeó Català

L’Orfeó Català, en un mosaic de la façana del Palau de la Música Catalana de Barcelona

© Fototeca.cat

Societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives i Roig.

Dels inicis al franquisme

Capdavanter del moviment orfeonístic, contribuí a unificar les forces musicals catalanes. El primer concert públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau i Parera. En els seus primers passos tingué una gran influència Felip Pedrell. Inicialment consistia en un cor masculí; més tard Joan Gay i Planella, Josep Maria Comella i Fàbrega i Francesc Pujol i Pons organitzaren una secció infantil, i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren la secció de dones (1896). Alhora fou organitzat l’ensenyament musical dels infants.

La creació de l’Orfeó Català fou un nou estadi de la pràctica coral amateur al nostre país, iniciada el 1850 per Josep Anselm Clavé amb La Fraternitat, en relació amb la qual presentà uns trets diferenciadors: formació musical dels cantaires, voluntat de professionalització dels directors, extracció menestral dels seus membres, diversificació del repertori, etc. La denominació, els estatuts de què es dotà i l’activitat musical i cultural que desplegà li atorgaren aviat uns trets que transcendien la seva vocació específica i esdevingueren símbol d’una determinada opció del catalanisme emergent.

El primer local social de l’Orfeó fou al carrer de Lledó, de Barcelona, com a rellogat del Foment Catalanista, i passà després per estatges successius al cor de la Barcelona vella. El 1905 s’inicià la construcció d’un estatge propi, el Palau de la Música Catalana, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, inaugurat el 1908 i esdevingut aviat la principal sala de concerts de Barcelona. D’aquesta etapa d’expansió data també la creació (1904) de la Revista Musical Catalana (que perdurà fins el 1936), en la qual col·laboraren musicògrafs de gran prestigi. Amb una altra orientació, aquesta publicació fou represa el 1984. També el 1904 inicià la celebració de la Festa de la Música Catalana, certamen musical del qual es feren nou edicions fins el 1922, i que ara té una nova continuïtat des del 1990.

La dinàmica de l’Orfeó i els dots de lideratge de Lluís Millet suscitaren un ampli moviment, concretat en la naixença de moltes corporacions que en seguien els passos i estructurat el 1918 amb la creació de la Germanor dels Orfeons de Catalunya. En temps de la Dictadura de Primo de Rivera l’Orfeó Català fou clausurat governativament (1925) durant uns quants mesos.

L’Orfeó Català des del franquisme fins avui

Després de la Guerra Civil de 1936-39 la seva existència restà reduïda a la mínima expressió. Entre la diàspora catalana, especialment arran de l’exili que produí aquesta guerra, molts orfeons foren creats a imitació de l’Orfeó Català (l’Havana, Mèxic, etc.). 

Al llarg del temps, han estat presidents de l’Orfeó Ferran Trulls, Joan Millet i Pagès, Joaquim Cabot i Rovira, Francesc Matheu i Fornells, Albert Bastardas i Sampere, Joaquim Renart i Garcia, Fèlix Millet i Maristany, Joan Anton Maragall i Noble i, des del 1978, Fèlix Millet i Tusell.

El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i també ha estat distingit amb el Premi Honorífic Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. Actualment manté l’ensenyament musical d’infants i té una rica biblioteca. El desembre del 1990 fou creada la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, formada per persones físiques, empreses i entitats amb la finalitat d’obtenir els recursos necessaris per al desenvolupament de les activitats musicals de l’Orfeó Català, especialment destinats a l’organització de cicles de concerts al Palau de la Música Catalana. Juntament amb el Consorci de les administracions, l’Associació de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra, la Fundació Orfeó Català gestionava i finançava fins l’any 2011 les activitats associades al Palau de la Música.

L’any 2009 la institució entra en una greu crisi en fer-se públic un presumpte frau continuat i de grans proporcions comès pel president de l’entitat, Fèlix Millet i Tusell i part dels seus col·laboradors. Amb l’objectiu d’evitar que es repetissin aquesta mena de situacions, el juliol del 2010 l’assemblea de l’entitat aprovà uns nous estatuts que, entre altres disposicions, limitaven la presidència a un màxim de dotze anys, n’instauraven l’elecció democràtica per part dels socis i establien la renovació de la junta per meitats cada dos anys. En la nova etapa de renovació, el novembre del 2010 fou elegida presidenta Mariona Carulla (reelegida el 2014 i el 2018).

El desembre del 2011 hom feu un pas més en les reformes per a garantir la transparència i el rigor de l’entitat. Hom refundà la Fundació, que rebé el nom de Fundació Privada Orfeó Català-Palau de la Música, en la qual participen també el Consorci, Associació de l’Orfeó i el Cor de Cambra. El Consorci Palau de la Música renuncià a la gestió del Palau i, per la seva banda, l’Orfeó cedí la gestió de l’edifici històric a la Fundació. És presidida per un patronat de vint-i-dos membres que elabora i aprova els pressupostos i administra i governa la Fundació, tres dels quals representen la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol. Hom preveia la creació d’un Consell de Mecenatge dedicat a l’obtenció de finançament i a la col·laboració de la societat civil. La nova entitat era presidida també per Mariona Carulla.

Aspectes musicals

El repertori inicial de l’Orfeó s’orientà en una triple direcció: la divulgació del cançoner tradicional, la interpretació d’obres originals de tots els gèneres i estils i la versió de partitures simfonicocorals. Quant a la primera, foren determinants els treballs de recuperació d’erudits i investigadors, que forniren als compositors el ric llegat del corpus popular, moltes obres del qual, en versió coral, foren difoses per l’Orfeó i per les entitats nascudes al seu exemple. Les obres originals abraçaren múltiples registres, des de breus composicions fins a poemes corals, tot passant per la polifonia renaixentista i barroca. L’apartat simfonicocoral es nodrí de les pàgines més representatives del gènere: Novena simfonia i Missa Solemnis, de L. van Beethoven, Magníficat, Missa en si m i Passió segons sant Mateu, de J.S. Bach (aquesta darrera, en primera audició a Espanya, 1921), Die Jahreszeiten (‘Les Estacions’), de J. Haydn, Messies, de G. F. Händel, Rèquiem de W.A. Mozart i H. Berlioz, etc. —que ha interpretat sempre amb el text en versió catalana—. Aquesta modalitat ha tingut un increment molt notable en l’època moderna, tant d’obres de compositors catalans (Cant espiritual de Xavier Montsalvatge, El Pessebre de Pau Casals, Verge Maria de Manuel Blancafort, etc.) com d’universals (Rèquiem de G. Verdi, Oratori de Nadal i Passió segons sant Joan, de J.S. Bach, Elies de F. Mendelssohn, Rèquiem alemany de J. Brahms, Simfonia de salms d’I. Stravinsky, War Requiem de B. Britten, etc.).

Ha visitat diversos països europeus i americans (França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Cuba i Mèxic), on ha actuat amb gran èxit, a més de la majoria de les poblacions importants dels Països Catalans i de la resta de la Península, i ha estat dirigit per alguns dels directors de més prestigi internacional, entre els quals cal esmentar Richard Strauss, Pau Casals, Zubin Mehta, Charles Dutoit, Felix Weingartner, Sergiu Comissiona, Mstislav Rostropovič, Armin Jordan, entre d’altres. Fites de l’Orfeó foren l’estrena europea de l’oratori de Pau Casals, El Pessebre, a Florència (1962), i el 1967 a Barcelona. El 1969 presentà per primer cop als Països Catalans L’oratori de Nadal, de J.S. Bach, en versió completa.

Mort Lluís Millet (1941), en foren directors Francesc Pujol (1941-45), Lluís Maria Millet i Millet (1945-77) i el seu fill Lluís Millet i Loras (1977-81). A partir del 1981 l’Orfeó inicià una fase de transformació i renovació, sota la direcció de Simon Johnson (1981-83 i 1985-88), Salvador Mas i Conde (1983-85 i 1988-98), Jordi Casas i Bayer (1988-98), Josep Vila (1998-2015), Simon Halsey (2016-19) i Pablo Larraz (des del 2019). Halsey fou també director artístic dels diversos cors fins el 2022, quan Larraz assumí aquest càrrec.

Al final de la segona dècada del segle XXI el Cor de l’Orfeó era integrat per un centenar de cantaires en les formacions més habituals, que podien ampliar-se fins als cent vint. La dedicació de tots ells és totalment vocacional i per a ser-hi admesos els seus membres han hagut de superar diverses proves de coneixements tècnics i qualitats vocals. Una formació més reduïda és el Cor de Cambra, fundat el 1990 i format per una trentena de cantants professionals. N’han estat directors Jordi Casas i Bayer (1990-2011), Josep Vila Casañas (2011-16) i Simon Halsey (2016-18) i, des del 2018, ocupa el càrrec Xavier Puig. 

El 1999 començà les seves activitats l’Escola Coral de l’Orfeó Català, integrada per uns dos-cents vint infants i joves entre els sis i els vint-i-cinc anys, que té com a objectiu la formació dels futurs cantaires del cor. En depenen el Cor Jove (1986), format per uns seixanta cantaires de setze a vint-i-cinc anys i dirigit successivament per Conxita Garcia (fins el 2002) i Esteve Nabona; el Cor de Noies (2000), format per prop de quaranta cantaires entre els setze i els vint-i-cinc anys, dirigit per Lluís Vilamajó (fins el 2007) i Buia Feixes; el Cor Infantil (1991; entre els onze i els setze anys); el Cor de Mitjans (entre els vuit i els deu anys) i el Cor Petits (entre els sis i els set anys).

Des de les seves primeres gravacions (1915), ha prestat un interès remarcable als enregistraments discogràfics.

Bibliografia

  • Artís, P. i Millet, Ll.: Orfeó Català. Llibre del Centenari, Editorial Barcino, Barcelona 1991
  • Roig i Rosich, J.M.: Història de l’Orfeó Català. Moments cabdals del seu passat, Biblioteca Serra d’Or, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1993

Complement bibliogràfic

  • Orfeó Català: historial ab motiu del XXV aniversari de sa fundació: 1891-1916, Orfeó Català, Estab. Gràf. Thomas, Barcelona 1916?
  • Artís i Benach, Pere, Millet i Loras, Lluís: Orfeó Català: llibre del centenari, Editorial Barcino, Fundació Orfeó Català, Barcelona 1991, 1992
  • Homenatge: publicació feta amb motiu de festejar els XXV anys d’exercir la Presidència de l’Orfeó Català Don Joaquim Cabot i Rovira, Orfeó Català, Tip. Vidal-Güell, Barcelona 1930
  • L’Orfeó Català a Roma: relació del peregrinatge efectuat els dies 29 d’abril al 9 de maig de l’any sant MCMXXV, extreta de les cròniques dels enviats especials de La Veu de Catalunya i La Publicitat..., A. López-Llausàs, Barcelona 1925
  • Valls i Terré, Miquel: Breu historial anecdòtic de seixanta anys de vida orfeònica, Orfeó Català?, Barcelona 1954
  • Renart i Garcia, Joaquim: L’Orfeó Català que he viscut, Editorial Ausa, Sabadell 1992
  • Orfeó Català: Orfeó Català, 1946-1971: 25 anys de direcció del mestre Lluís M. Millet, Orfeó Català, Barcelona 1971
  • Roig i Rosich, Josep Maria: Història de l’Orfeó Català: moments cabdals del seu passat, Orfeó Català, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1993
  • Orfeó Català, germà gran dels orfeons de Catalunya, 1891-1991, Fundació Jaume I, Barcelona 1990
  • Saperas i Auvi, Miquel: El meu llibre de l’Orfeó Català, Editorial Altés, Barcelona 1962
  • Soler i Amigó, Joan: L’Orfeó Català, un cant i una senyera, Edibook, Barcelona 1991
  • Pedrell i Sabaté, Felip [et al.]: Orfeó Català, Imp. de Henrich y Cia., Barcelona 1912?
  • Fontbona , Francesc, Manent, Albert, Artís i Benach, Pere, Batista i Viladrich, Antoni: Orfeó Català, quatre presidents: 1939-1998, ECSA, Barcelona 1998
  • Orfeó Català: Estatuts y reglament general, P. Ortega, Barcelona 1899
  • Orfeó Català: Estatuts y reglament general, La Renaixensa, Barcelona 1911
  • Orfeó Català: Estatuts i reglament general, Molins de Rei 1921
  • Orfeó Català: Diez años de actuación (1946-1956) del Orfeó Català bajo la dirección del Maestro Luis M.ª Millet, Gráficas Marina, Barcelona 1956
  • Llauradó, Jaume, Monclús, Joaquim: El tancament de l’Orfeó Català i el F.C. Barcelona sota la Dictadura de Primo de Rivera, Pòrtic, Barcelona 2000
  • Millet i Pagès, Lluís: Pel nostre ideal: recull d’escrits de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català, Joaquim Horta, Barcelona 1917
  • Roig i Llop, Tomàs: Dos mil cantores de Clavé en Madrid: crónica de un viaje triunfal, Gráf. Martorell, Barcelona 1953
  • Pedrell i Sabaté, Felip: La cansó popular catalana: la lírica nacionalisada y l’obra de l’Orfeó Català... programa ab il·lustracions temàtiques y literaries del concert en honor dels congressistes del Congrés Internacional de la Llengua Catalana..., Societat Anònima La Neotipia, Barcelona 1906
  • Artís i Benach, Pere: Pedres vives, Palau de la Música Catalana. patrimoni de la humanitat, Editorial Barcino
  • Fundació Orfeó Català, Barcelona 1998