Cantor, amb les seves melodies encisava els animals i tota la natura. El seu nom presenta problemes d’etimologia, així com també el seu tractament mític, que es presenta desdoblat. D’una banda, la seva figura va lligada a la davallada als inferns, a la recerca d'Eurídice, el rescat de la qual aconseguí després d’haver persuadit amb el seu cant les divinitats infernals. De l’altra, participa també del mite del trossejament per part de les mènades. En aquest punt, la seva mort es vincula amb Dionís Zagreu (orfisme). És difícil de fixar l’antiguitat del mite i destriar-ne els elements d’origen sacral i els d’origen poètic. Hi ha també lligams per a aclarir entre Orfeu i Apol·lo (que figura com a pare seu i que, com a déu de la lira, li és pròxim), en contrast amb el culte de Dionís, al qual la figura del cantor traci sembla oposar-se, bé que tant el mite com el sistema religiós òrfics presenten uns evidents trets dionisíacs. Una llegenda antiga conta que la testa d’Orfeu, transportada per les ones de la mar a l’illa de Lesbos, donava oracles al temple de Dionís, mentre que la lira era conservada al temple d’Apol·lo. Les tendències racionalistes del s IV aC plantejaren ja diversos dubtes sobre la seva personalitat i negaren la seva existència. Els romans, inspirant-se en els literats alexandrins, la descriviren molt lliurement. Fou l’inici d’una tradició mantinguda durant tota la història literària: des de Poliziano, S.Landi, Lope de Vega i Calderón de la Barca fins a Rilke i, en la literatura catalana, Carles Riba. Per a l’art ha estat, també, un tema freqüentíssim: des de les representacions paleocristianes (com a representació de Crist, a les catacumbes de Domitil·la) fins avui (per obra, entre altres, de G.Bellini, Tintoretto, Rubens, Bruegel el jove, N.Poussin, Corot, Delacroix, G.Moureau, etc). En la música, les primeres òperes creades pel grup de la Camerata Fiorentina es basaren en el mite d’Orfeu. Es destacaren també les de S.Landi, de L.Rossi (1647, primera òpera italiana estrenada a França) i Orfeo ed Euridice, de Gluck. Més modernament han destacat les d’Offenbach, Milhaud, Casella, Krenek i d’altres. Els temes que hom ha tocat més freqüentment en les obres pictòriques i musicals són Orfeu als inferns i la mort d’Orfeu.