Se l’anomena “el rei dels instruments". L’harmonització clàssica comporta una baixa pressió d’aire a ple vent. Unes ventalloles, uns canals i uns conductes uneixen, en el secret o salmer de fusta (preferentment el de corredores), els tubs amb la mecànica de tecles i tiradors. Les transmissions pneumàtica i elèctrica, bones només per a registrar, permeten combinacions fixes, lliures i ajustables dels jocs. Els teclats “de finestra” formen útilment un sol moble amb l’orgue; no els de “consola” fixa o mòbil, a distància. Els manuals, curts i escalonats, d’unes 4 octaves i mitja, s’acoblen entre ells i s’enganxen a un pedaler, millor recte que radial, que té 2 octaves i mitja. Les flautes o tubs, ajustats damunt el salmer, són de metall (estany o plom) o de fusta. Abans es mesuraven amb el pam (uns 17 cm); actualment, amb el peu (uns 30 cm). El tub do1, en el flautat d’alçada real del so, té 8 peus de llargada; en els jocs greus en té més, i, en els aguts, menys. Hi ha tubs labials, de llengüeta, llargs (flautats), amples (flautes), cilíndrics, cònics, oberts, tapats de doble recorregut d’aire i d’octava baixa (bordons), d’alçada real del so (8’), d’octaves, de mixtura simple (12a, 17a, 19a. . . ) i composta (plens, címbals, corneta) amb dues o més files de tubs per punt en 8a, 5a o 3a conjuntes, amb reiteració o no. Els flautats i els plens són els jocs propis de l’orgue. Hi ha llengüeteria de llargada real (trompetes, clarins), acústica (cromorn) i regal, la darrera també amb trèmolo. El so dels tubs irromp amb l’atac, un buf sorollós i breu que precedeix el so tímbric, i que depèn de l’equilibri entre la pressió d’aire i l’alçada de boca per als labials, i la pressió d’aire i la corba de la llengüeta per a la llengüeteria. Cada teclat respon a una obra sonora coherent. L’orgue pot tenir una o més obres, un o més salmers, i forma un moble tancat per la façana o cara —a voltes doble i amb portes— amb tubs cilíndrics dels principals de cada obra, amb algun tub mut o amb una gran esfera de rellotge (montre). Centrada damunt els teclats, hi ha l’obra de l’orgue major o orgue; darrere el banc de l’organista i en un moble a part, la cadireta o orgue menor; sota l’orgue major, els ecos o la finestra (Brustwerk); al damunt, l’orgue de dalt (Oberwerk), la corona o el recitatiu solo tancat per l’expressió; a banda i banda o al darrere, el pedal.
A la península Ibèrica ja hi ha jocs partits al s. XVI, i llengüeteria de façana al s. XVIII. Al s. XIX s’augmenten els jocs de fons i es redueixen les mixtures, mentre apareix una façana, amb tubs o sense, mancada de referència a l’obra sonora. Avui, es torna a la sonoritat piramidal: fons i mixtures; i a la façana funcional: caixa acústica de línia atrevida, tubs cantants disposats, si convé, en el mateix ordre cromàtic, diatònic o per terceres dels salmers. Als Països Catalans els orgues més antics són els de Tona (888), Sant Benet de Bages (972), les seus de Tarragona (s. XII), Barcelona (s. XIII) i Girona. També hi havia orguenets portàtils, de mà o de coll. L’orgue gòtic, al principi, constava d’un sol joc de gran mixtura que aviat es desglossà en dos (flautat-cara i mixtura) o en més jocs de principal i plens. El teclat oscil·lava entre dues i quatre octaves amb base i alçada de so variades. Des que començà en el do1 fins al s. XVIII, l’octava baixa es mantingué curta i diatònica i, fins al s. XIX, el pedal era rudimentari de només una octava. Ben aviat foren introduïts els nasards potser pels orgueners estrangers: Pere Flamenc (s. XVI) a la seu de Barcelona, i tècniques nord-europees a la de Lleida (1543). Així de l’orgue gòtic es passava al del Renaixement i del Barroc. Al tombant dels s. XVI-XVII aparegué la cadireta i al dels segles XVII-XVIII la llengüeteria horitzontal de façana, que completa l’orgue barroc-rococó. La partició dels jocs és molt variada: si2-do3 (especialment al Principat), o bé do3-do3 com a Castella. Alguns orgues parteixen només els nasards i alguns jocs de llengüeteria de l’orgue major, altres tenen partits tots els jocs de l’instrument, llevat, a vegades, dels de la cadireta. Tardanament, s’introduí un nou orgue petit: els ecos. L’orgue era adossat generalment a la paret, prop del cor o sobre les seves baranes. La cadireta, orgue petit, és generalment exterior i col·locada sota l’orgue major darrere de l’organista. L’antiga escola de l’orgueneria catalana es clogué amb C. Vilardebò, constructor de l’orgue de la seu de Solsona i restaurador del de la de Barcelona. Amb la Guerra del Francès es perderen molts orgues (per exemple els de Montserrat) i amb la Guerra Civil de 1936-39 encara en desaparegueren molts més, com els de les seus de València, Tortosa i Girona, Sant Fèlix de Girona, Esparreguera, Santa Maria del Mar, el Pi de Barcelona i molts altres. Entre els orgues antics existents, en bon o mal estat, hi ha, a Barcelona, el de Sant Sever (de J. Boscà), l’orgue gran de la seu i el de la capella de Lepant (de J. Boscà, amb estructura italiana), els petits del Museu del Conservatori Municipal; n'hi ha també a Montblanc (de J. Vicens), a Igualada (d’A. Boscà), a Talarn, a Viella (de J. Vicens), a Sant Llorenç de Morunys, a Àger, a Bràfim, a Torredembarra (de J. i S. Guilla), al Vendrell (de Ll. Scherer), a Castelló d’Empúries, a Torroja (de J.P. Cavaillé). Les seus de Tarragona i Perpinyà, entre altres, conserven una magnífica façana a la qual ja no correspon l’interior de l’orgue. Al País Valencià sobresurt Morella (de F. Turull). A Aragó, n'hi ha a Roda d’Isàvena (Ribagorça) i també es troben molts orgues valuosos de façana gòtica a Daroca, Calataiud, a la seu i a Sant Pau de Saragossa i altres. Les Balears són riques en orgues del Renaixement i del Barroc: a Palma, cal esmentar els de Sant Jeroni, del Socors i el de Sant Nicolau; el de Santanyí, el de Petra, etc. El mallorquí Jordi Bosc i Verí (s. XVIII), constructor dels orgues de les seus de Sevilla i de Múrcia, ara desapareguts, i de l’actual del palau reial de Madrid, és un dels orgueners que han construït també fora dels Països Catalans, juntament amb Dídac Cera (s. XVIII-XIX), de Graus, constructor de l’orgue de bambú a Las Piñas (Filipines). A Santa Maria de Maó, al s. XIX, els suïssos F. Otter i J. Kiburz construïren un orgue de transició.
orgue del monestir de Montserrat
© JoMV
Al final del s. XIX s’introduí l’orgue romàntic, que continuà al s. XX. Cal citar, entre els més importants: el de Montserrat (d’Amézua-Alberdi); a Barcelona, el del Palau de Belles Arts (d’Amézua), el del Palau de la Música Catalana (de Walcker), el del Palau de Montjuïc (de Walcker); el de Vilafranca del Penedès (de C. Estadella), el de Santa Maria de Mataró (de C. Estadella, restaurat per G. Blancafort) i el de la seu de Girona (de S. Aragonès). La tendència neoclàssica dels últims temps es deixà ja entreveure a Barcelona en l’orgue de Sant Josep Oriol (Organería Española), en la restauració del del Palau de Montjuïc i en el de la Música Catalana (per l’Organería Española). Del sistema pneumàtic que s’havia introduït al s. XX, es tornà al mecànic. En són exemples: a Barcelona, el de Sant Pius X (de G. Blancafort), el de Santa Maria de Gràcia (de De Graaf) i el de Sant Felip Neri (en construcció per G. Blancafort). Blancafort i G. Grenzing són ara els orgueners més coneguts; han restaurat molts instruments al Principat, al País Valencià i a les Balears. A Aragó treballa l’holandès De Graaf. L’orgue actual tendeix a una evolució a partir del clàssic i del barroc, època en què l’orgue assolí una categoria artística. L’any 2010 fou inaugurat el nou orgue de Montserrat, construït als tallers Blancafort, el qual, per les dimensions i les característiques, fou considerat entre els primers a a escala mundial.