Aquesta l’habilità com a residència reial i fou dit per això Palau de la Reina. En morir (1375) el llegà al seu marit Pere III, que hi morí (1387). Els reis hi instal·laren una col·lecció zoològica. El 1410, Martí I, malalt de mort, el donà a la reina Margarida de Prades, que hi residí i fou dit per això Palau de la reina Margarida. En estat d’abandó, fou donat per Joan II al governador general de Catalunya, comte de Palamós, Galceran de Requesens i de Santacoloma i prengué el nom de Palau del Governador. Passà, en morir (1465), al seu fill Lluís de Requesens i de Soler —i residència de la seva muller Elfa de Cardona i de Centelles i després de la segona, Hipòlita Roís de Liori i de Montcada, fou anomenat també Palau de la comtessa de Palamós— i a la mort d’aquest (1509) a la seva filla Estefania de Requesens i Roís de Liori, que l’aportà en dot en casar-se (1526) amb Juan de Zúñiga. El 1542 aquest obtingué el patronatge —fins aleshores reservat als reis— sobre l’antiga església contigua dels templers, que fou restaurada i consagrada de nou el 1547. Estefania hi fundà vuit capellanies (1548). Posteriorment s’hi organitzà una notable capella de música. Al segle XVII, tanmateix, palau i capella iniciaren un període de decadència; el palau fou enderrocat el 1859 i parcel·lat en nous carrers i cases; la capella fou restaurada en 1866-68. El 1922 aquesta, amb una casa contigua, passà en poder de la Companyia de Jesús que hi fundà una residència que ha perdurat fins fa poc, llevat del període 1932-38, que fou confiscada per la República. De l’època dels Requesens perdura l’interessant arxiu familiar, traslladat a la Facultat de Teologia de Sant Cugat del Vallès, la Mare de Déu, d’alabastre, de Martí Díaz de Liatzasolo i algunes bones pintures del segle XVI (d’Isaac Hermes).