Parti Communiste Français

PCF (sigla)

Associació política francesa nascuda el 1920 a partir de l’escissió produïda en el Congrés de Tours de la Section Française de l’International Ouvrière (SFIO).

La majoria hi decidí d’adherir-se a la Tercera Internacional i, l’any següent, prengué el nom actual. Del 1934 al 1938 formà part del Front Popular (bé que el 1936 no participà en el govern del socialista Léon Blum). Durant l’ocupació nazi de França (1940-44), participà activament en la Resistència, després, però, que s’hagueren trencat les bones relacions entre Hitler i Stalin. Posteriorment participà, bé que breument, en el govern. A partir del 1947, però, restà novament aïllat. Pel juny del 1972 signà un programa comú amb els socialistes, al qual s’adheriren posteriorment els radicals d’esquerres. Pel desembre del mateix any, el XX Congrés elegí com a secretari general Georges Marchais, el qual succeí Waldek Rochet i acostà el partit a l’eurocomunisme per retornar després a l’ortodòxia marxista leninista. El triomf de l’esquerra unida a les eleccions presidencials i legislatives del 1981 donà al PCF quatre ministeris en el nou govern de majoria socialista, si bé aviat la gestió socioeconòmica d’aquest meresqué les crítiques dels comunistes, que en sortiren el 1984; llur força electoral, entretant, havia minvat des del màxim obtingut el 1946 (29%) fins a l’11% del 1988. L’ensulsiada dels règims de l’Est al llarg dels anys 1989-90 no semblà afectar el PCF, que en el XXVII Congrés (1990) es reafirmà en la línia de l’ortodòxia comunista. El 1993 G.Marchais fou succeït a la secretaria general per R.Hue. En les eleccions presidencials del 1995, que donaren la victòria al candidat de l’RPR, Jacques Chirac, la candidatura d’Hue aconseguí el 8,7% del vot popular. En les eleccions generals del maig del 1997, el PCF obtingué 36 escons, amb el 9,9% dels vots. El Partit Socialista de Lionel Jospin, vencedor de la primera volta, buscà l’aliança amb el PCF per tal d’aconseguir la majoria a l’Assemblea Nacional. Les converses per constituir una plataforma conjunta s’havien iniciat un any abans de les eleccions. El PCF subordinà l’acord amb el PS a la inclusió de membres del partit en el nou gabinet, a la creació de 700 000 llocs de treball per als joves i a la suspensió dels programes de privatització previstos (France Télécom i Thomson-CSF). Jospin es proclamà guanyador de la segona volta, obtingué 274 escons i inclogué tres membres del PCF en el seu govern. Aquest mateix any s’obrí una investigació pel finançament il·legal del partit comunista. Al març del 1998 se celebraren eleccions als 22 consells regionals. Les forces d’esquerra obtingueren el 36,8% dels vots davant el 29,2% de la coalició conservadora (UDR-RPR). En les eleccions europees del juny del 1999 el PC aconseguí el 6,8% dels vots. El PC celebrà el seu 30è Congrés al març del 2000, i Robert Hue hi fou reelegit secretari general de la formació amb el vot de 788 dels 803 delegats. A l’octubre del 2000, el líder comunista comparegué davant dels tribunals per la seva suposada implicació en el cas del finançament il·legal del partit. En les eleccions del juny del 2002 obtingué 21 diputats, i en les eleccions al Parlament Europeu, dos. El PCF influeix en l’orientació sindical de la Confédération Générale du Travail i, entre les seves publicacions, cal destacar el diari parisenc L'Humanité.