Cronològicament, i segons les diverses tradicions musicals, el terme partita mostra una evolució i un abast en certa manera canviants. Així, al final del segle XVI i durant tot el XVII, designava una variació o conjunt de variacions basades en una melodia tradicional de dansa (romanesca, passamezzo, gallarda, etc.). Se’n troben exemples en l’obra de G. Frescobaldi, G. Strozzi i A. Scarlatti, entre d’altres. Al final del segle XVII aquesta mateixa accepció del terme continuà essent aplicable a les partites o variacions corals de D. Buxtehude, J. Pachelbel, G. Böhm o J.S. Bach. En acabar aquest període, i fins a la primera meitat del segle XVIII —especialment a Alemanya—, partita fou una altra denominació per a suite. La primera vegada que apareix el terme en aquest sentit és en els exercicis de clavecí de J. Kuhnau (1689). J. Krieger en recollí aquest ús en anomenar partites les suites de la seva col·lecció (1697). L’exemple més conegut, però, són les partites de J.S. Bach per a violí sol i per a teclat. Finalment, al primer classicisme (especialment a Àustria i Alemanya) partita (o partie) designà una peça instrumental que, per primer cop, més enllà de l’instrument sol o el conjunt reduït, inclou també nombrosos exemples per a orquestra. A mitjan segle XVIII el terme fou progressivament substituït per divertimento, a excepció de les obres per a instruments de vent, en què es mantingué la denominació Feldparthie o Feldpartita (partita a interpretar a l’aire lliure) fins el 1780, moment en què passà a utilitzar-se el terme harmonie.
f
Música