patrística

f
Cristianisme

Part de la patrologia que estudia la doctrina dels Pares de l’Església.

Aquesta doctrina nasqué de la catequesi prebaptismal i mistagògica, de l’apologètica i de la polèmica antiherètica, particularment de la necessitat de precisar la doctrina trinitària, la cristològica i la pneumatològica, i de l’exposició ordinària de la Bíblia com a part essencial de la litúrgia i de l’exposició de temes ascètics. Basada en les Escriptures i en el símbol de la fe, més que del desig de crear sistemes teològics (els teòlegs pròpiament dits, com Orígenes o Agustí, són relativament rars), parteix de les necessitats de la conservació de la fe i d’unes obligacions missioneres i pastorals. La revelació, tot i manifestar-se en els mons hebreu i hel·lènic, no anava vinculada a cap sistema filosòfic determinat. Els Pares, amb tot, adoptaren o aprofitaren elements dels corrents filosòfics existents, sobretot del neoplatonisme, on cercaren unes formes ordenades per al pensament cristià; això tingué conseqüències decisives tant en el camp especulatiu (cal recordar, per exemple, l’obra d’Orígenes, de Gregori de Nissa, del pseudo-Dionís, d’Agustí) com en l’ètic. En les controvèrsies trinitàries i cristològiques (o sia, en la preocupació monoteista davant el misteri trinitari) es manifesta d’una manera particular una tendència natural més aviat racionalista i humanista (arianisme, nestorianisme), mai del tot ofegada, i que té com a extrem oposat el monofisisme, igualment reaccionari davant l’equilibri diofisita, determinant per al cristianisme ortodox.