Vida i obra
Fill d’una família de menestrals, el seu pare era mestre veler i ell mateix exercí l’ofici durant algun temps. La mort del seu pare feu que hagués de treballar des de molt jove per mantenir la família. Estudià francès i matemàtiques a les escoles de la Junta de Comerç i a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, i filosofia al col·legi de Sant Pau del Camp, amb uns resultats acadèmics brillants. A la Universitat de Barcelona cursà dret, però el seu objectiu fou sempre la literatura. Obtingué també una bona formació musical.
Visqué amb angoixa i preocupació les estretors pecuniàries, els drames personals dels germans i la indefensió de la mare. La seva malaltia, que minvà les seves forces de manera lenta, però inexorable, fou un repte diari, una prova que esdevingué el paradigma romàntic de la lluita i el fracàs de l’home en la seva confrontació amb la malaltia i la mort. Piferrer es recolzà i refugià en la religió. Per a ell, la raó no pot existir sense la fe. La fe dona sentit a la vida, a la mateixa existència. Entenia la religió com un element consubstancial a la civilització occidental i a la construcció del món medieval, per tant, de Catalunya.
Des de molt jove visqué l’amor, la literatura i la política amb vehemència. A disset anys participà en les Bullangues del 1835 amb il·lusió i compromís, però desconfià de la violència dels sectors marginals, ja que, segons Piferrer, posaven en perill el nou ordre social sorgit de la crisi de l’absolutisme i la revolució liberal. Des de llavors, anà evolucionant cap a un moderantisme raonat, matisat per una actitud escèptica i crítica, que implicava alhora l’ideari polític, religiós i literari, que s’anà caracteritzant per la defensa dels valors considerats tradicionals (enfront de la degeneració produïda pel gir que el romanticisme prengué a França).
Quant a les inquietuds intel·lectuals, inicialment es mogué al voltant del cercle de joves escriptors i poetes romàntics patrocinats per J. Andrew de Covert-Spring, entre els quals destacaren Antoni Ribot, Pere Mata, Manuel Milà i Joaquim Rubió i Ors. Entre el gener i el març del 1837 publicà a El Vapor, dirigit per Fontcuberta, narracions d’índole fantàstica, com El castillo de Monsoliu i Cuento fantástico, i, el 1838 publicà una «fantasia dramàtica» en prosa, Espíritu y materia, a El Propagador de la Libertad.
La primera gran oportunitat literària i econòmica de Piferrer arribà el 1838 de la mà del dibuixant i gravador Francesc Xavier Parcerisa. En la monumental obra Recuerdos y bellezas de España, Piferrer es responsabilitzà del text i Parcerisa dels gravats. Entre el 1839 i el 1841 es lliuraren els diferents capítols del primer número de la col·lecció, dedicat a Catalunya: Recuerdos y bellezas de España. Principado de Cataluña (1839). L’èxit de vendes fou notable i el projecte continuà amb els volums Recuerdos y bellezas de España. Mallorca (1842) i un segon volum dedicat a Catalunya: Recuerdos y bellezas de España. Cataluña, Tomo II (s. a.). El primer fou completat per Josep M. Quadrado en una segona edició i el segon l’acabà Pi i Margall després de la mort de Piferrer. De fet, fou el volum primer dels Recuerdos el que tingué, des del punt de vista historiogràfic, i malgrat els errors i les mancances evidents, assenyalats pel mateix Piferrer, un ressò més important.
Segons Josep Fontana, amb aquesta obra Piferrer fixà un nou paradigma historiogràfic a Catalunya, el romàntic, fet que ja havia estat apuntat per Jordi Rubió i Balaguer. Piferrer cercà el geni popular i religiós de l’Edat Mitjana i utilitzà les antigues cròniques medievals per als seus Recuerdos. Considerà l’Edat Mitjana com el veritable i únic passat de Catalunya. L’autenticitat de la tradició, la religió i els costums s’enfronta a la tendència uniformitzadora, anorreadora de les autèntiques essències, propugnada pels polítics liberals del moment. Segons Ramón Carnicer, Piferrer no s’apropà a la història des del camp de la investigació sinó com a una atmosfera imprescindible per a comprendre els monuments, els costums i les tradicions, i com a via d’evocació poètica d’una època llunyana. Piferrer no descarta les dades històriques, però sí la història freda de les dades, tot decantant-se inicialment per la poesia com a via d’apropament al passat. A Piferrer, li interessà especialment l’Edat Mitjana, la Corona d’Aragó i el món hebraic (escriví un parell d’articles sobre el tema per a l’Album Universal), mentre que mostrà gran inseguretat en parlar de la Tàrraco romana. La llibertat creadora del primer volum es veié limitada pel rigor documental del segon.
Amb els moderats en el poder, aconseguí una plaça de sotsbibliotecari de la Biblioteca Pública de Barcelona i feu classes com a substitut de retòrica i poètica a la universitat. Elitista intel·lectual, inconformista per natura, i amb un caràcter cada cop més agre a causa de la malaltia i les penúries econòmiques de la família, no es trobà bé ni a Barcelona, per provinciana, ni a Madrid, que considerà terra de distracció i oblit. Intentà ingressar a la Real Academia de la Historia, però la seva història, fonamentalment referida als monuments, era massa poètica per als acadèmics de llavors.
Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i col·laborà en les publicacions El Vapor, El Guardia Nacional (1838), Álbum Pintoresco Universal (1842), La Corona (1843), de la qual fou cofundador i director, La Verdad (1843-44), La Lira Española (1844) i Diario de Barcelona (1945-48), en què es destacà per la crítica teatral i musical, feta amb competència i independència de criteri. També dirigí la revista La Discusión (1847).
Abonà la construcció d’una nova Catalunya espanyola, sostinguda en un patriotisme provincialista marcat per la revaloració del passat, del qual la llengua formava part, enfront d’un present políticament i ideològicament insatisfactori. El 1840 entrà de bibliotecari a la biblioteca constituïda al convent de Sant Joan amb els fons conventuals desamortitzats. Des del 1839, fou professor de diverses matèries en col·legis privats i, entre el 1845 i el 1848, ho fou de retòrica a l’Institut de Barcelona. Com a professor publicà una antologia de Clásicos españoles (1846), amb comentaris originals, el programa de l’assignatura (1847), i, segurament, una Colección de definiciones de retórica y poética (1848).
Escriví, a vegades per encàrrec, un gran nombre de poemes (a un encàrrec són deguts dos poemes catalans de felicitació —una dècima i catorze quartetes heptasíl·labes— i una obra de teatre per a ombres, Los dos embusteros), però s’esforçà a construir una obra personal dins la literatura castellana, a través del que anomenaven “escola provincial”, que només pogué realitzar parcialment. Conegué la poesia popular alemanya i britànica i les reelaboracions i imitacions dels romàntics a través de traduccions franceses, que li foren model i referència per a alguns dels seus poemes publicats, entre els quals Canción de la primavera i Retorno de la feria”; en d’altres predomina la intenció al·legòrica, com La cascada y la campana i Alina y el Genio, o el retaule històric, com a Las Navas de Tolosa, tots inclosos a Composiciones poéticas de D. Pablo Piferrer, D. Juan Francisco Carbó y D. José Semís y Mensa (1851), publicades per Manuel Milà i Fontanals. Hi són de destacar les referències a Schiller, Hoffmann, Irving, Cooper i Eugenio de Ochoa, entre altres autors.
Piferrer és conegut per ser l’introductor del Romanticisme anglogermànic a Catalunya mitjançant la seva pròpia poesia, els seus llibres de viatges i la traducció de The Lay of the Last Minstrel (1843) de Walter Scott —punt de referència generacional literari i, també, ideològic—. En col·laboració amb Laureà Figuerola traduí l’obra teatral de Dumas El marido de la viuda (1841). Fou un dels primers recopiladors de poesia popular a Catalunya (part de la qual inclogué en els Recuerdos juntament amb texts de prosa catalana) i contribuí, malgrat escriure sempre en castellà, a la creació del clima restaurador de la literatura catalana.
Fou també un destacat crític musical i de teatre pel rigor, independència i penetració dels seus articles, publicats en una gran majoria en el Diari de Barcelona i El Guardia Nacional, on comentà sobretot obres del seu temps, com La Fattuchiera, de Vicenç Cuyàs.
Després de la seva mort els seus amics publicaren Estudios de crítica. Colección de artículos escogidos de don Pablo Piferrer (1859). Segons Jordi Rubió i Balaguer, Piferrer «morí sense haver pogut completar el cercle de la seva evolució ideològica i literària, però la seva obra resta com el símbol més complet del Romanticisme a Catalunya i com el catalitzador més efectiu de l’activitat dels patriarques de la Renaixença».
Bibliografia
- Albertí i Oriol, J. (2002): “Pau Piferrer (1835-1848): tretze anys d’activitat intel·lectual al marge de la Renaixença”. Revista de Catalunya, 169, p. 85-99.
- Carnicer, R. (1963): Vida y obra de Pablo Piferrer. Madrid, CSIC.
- Jorba, M. (2002): “Del primer romanticisme al conservadorisme ideològic: Manuel Milà i Pau Piferrer”. Barcelona. Quaderns d’Història, 6, p. 89-103.
- Santamaria de Mingo, V. (1997): “Pau Piferrer: del jo a la idea”, dins Jorba, M.; Tayadella, A. i Comas, M. (ed.): El Segle Romàntic. Actes del Col·loqui sobre el Romanticisme. Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, p. 225-238.
- Sureda, J.M. (1966): Pau Piferrer a Mallorca. Barcelona, Rafael Dalmau.