Com a moment del procés cognoscitiu intermedi entre la pura sensació i l’aprehensió pròpiament intel·lectual (coneixement 2 2), la percepció ha estat diversament interpretada, segons les diferents doctrines gnoseològiques, com a afí i intrínsecament propera bé a la sensació bé a la intel·lecció. Així, Locke estableix la percepció com a acte propi del mateix intel·lecte, mentre que Leibniz distingeix ja entre ella i l’apercepció, o consciència; la filosofia més recent, d’altra banda, insisteix en el caràcter intermedi de la percepció, més o menys vinculada a la sensació o a la intel·lecció, respectivament, segons que l’actitud darrera sigui realista o idealista. Pròpiament els tres moments del procés cognoscitiu, en l’home, són inseparables; en aquest sentit cal remarcar que la sensació i la percepció humanes no tenen lloc fora de l’àmbit del mateix acte de coneixement intel·lectual, la unitat del qual ha d’ésser afirmada per damunt de la diferenciació dels moments que hi són inclosos i que hom ha de veure com a dialècticament interrelacionats, segons Hegel palesa a l’inici de la seva Fenomenologia de l’esperit. Una peculiar importància tenen, pel que fa a l’estudi de la percepció, la interpretació que en fa H. Bergson i, sobretot, les anàlisis de M. Merleau-Ponty en la seva Phénoménologie de la perception. La comprensió psicològica dels fenòmens perceptius insisteix en la incidència de tota la personalitat en el fet mateix de percebre, clarament diferenciable en aquest sentit de la simple sensació: a partir d’aquesta (pròpia de la sensibilitat exteroceptiva), el subjecte projecta sobre l’objecte —per inferència o segons l’actitud existencial del moment— una sèrie de qualitats o uns esquemes de selecció valorativa que la sensació no li aporta i que determinen la concreta i diferent percepció que d’unes mateixes dades sensibles hom pot tenir; així, hom tendeix a identificar el major volum amb un major pes o a agrupar un seguit de ratlles traçades a diferents distàncies en conjunts convencionals, i hom percep d’una manera molt diversa el bosc segons que hi sigui passejant o caçant. Tota percepció comporta, doncs, una interpretació, i així, més que no un fenomen simplement sensorial, és una conducta psicològica complexa que resta vinculada (en virtut de la memòria i de l’aprenentatge) a un quadre de referències particular, elaborat a partir de la pròpia experiència personal i social. Modernament són tres les qüestions bàsiques que interessen en l’estudi de la percepció: la de la constància perceptiva, la de la percepció de la profunditat i la de les anomenades “distorsions de la percepció”. La constància perceptiva es refereix a la tendència que hom troba en les respostes perceptives a romandre relativament independents dels canvis que es donen en l’ambient, de tal forma que hom continua percebent els objectes de forma constant, bé que els receptors siguin estimulats de forma diferent: així, en la percepció de la constància del gruix els objectes situats en segon terme són percebuts segons llur gruix real; en la constància de la lluminositat es corregeix automàticament la diferència d’il·luminació percebuda. En la percepció de la profunditat es mostra la capacitat de construir un món tridimensional a través de la visió i l’audició; aquesta capacitat, juntament amb la de la constància perceptiva, planteja el problema de si la percepció es fonamenta sobre tendències innates o sobre processos d’aprenentatge. La “distorsió perceptiva” consisteix en una interpretació errònia de l’experiència perceptiva i es pot deure bàsicament a l’acció de drogues al·lucinògenes o de malalties mentals greus (com l’esquizofrènia), a la depravació sensorial (provocada experimentalment o en situacions límit) o a la influència social procedent de les necessitats, actituds i valoracions dels altres.
f
Filosofia
Psicologia