Vida i obra
Ingressà de molt jove, com a novici, en el col·legi del monestir dels benedictins d’Arles (Vallespir) amb la intenció d’introduir-se en el món de les ciències. Tanmateix, el període revolucionari que començà el 1789 contradigué les seves aspiracions i es refugià a Madrid, on s’interessà per aprendre castellà. Retornà al Rosselló, i es dedicà a l’ensenyament, que esdevingué una veritable vocació. Successivament, fou professor d’humanitats i de retòrica del col·legi de Perpinyà, del qual fou director més endavant. En aquella època escriví unes Leçons de langue espagnole (1843) i feu una nova edició (1841) de la Grammaire espagnole-française de Pierre Nicolas Chantreau, un llibre destinat al públic espanyol que obtingué força èxit. Molt atret per la literatura antiga i moderna, s’orientà vers els estudis històrics i arqueològics. Investigà molt intensament els arxius més antics de cartes i pergamins, per tal de completar la pròpia erudició sobre la història de la Catalunya del Nord, que coneixia bé. Com més tard feu el seu nebot Antoni, considerà que l’objectiu de la ciència històrica era, principalment, la compilació de milers de dades per resoldre problemes. Al contrari del seu nebot, fou un gran divulgador crític i lúcid de les seves recerques i un gran productor d’articles. Juntament amb Jean-Baptiste Renard de Saint-Malo fou un dels col·laboradors més assidus de Le Publicateur (1832-38);ara bé, en comparació amb Renard, els seus treballs sempre es tanquen i les qüestions gairebé s’exhaureixen.
Escriví sobre tota mena de temes, atès que el terreny era verge; per això, feu una mena de cronologia explicativa dels fets ocorreguts al llarg de la història local. En Le Publicateur, publicà articles sobre els ibers de Ruscino i d’Illiberis, l’epigrafia romana, i sobre tota mena de descobriments arqueològics. Sobre l’Edat Mitjana, s’interessà pel sistema d’eleccions de cònsols, per diversos polítics, com Guifré el Pelós i Nunó Sanç, per l’ocupació sarraïna, i, especialment, pels temes eclesiàstics (bisbes, límits parroquials, els templers) i l’arquitectura religiosa (Sant Joan el Vell de Perpinyà i el Canigó); també s’ocupà del domini laic (el castellet o la Llotja de mar de Perpinyà). El 1842 publicà un Catalogue biographique des évêques d’Elne que comença el 571 i que permeté rectificar els nombrosos errors del criticat Gallia christiana.
En el camp de la literatura analitzà el trobador rossellonès Guillem de Cabestany i escriví petites monografies sobre Elna i Malloles. Entre el 1802 i el 1819, almenys, escriví un bon nombre de poesies catalanes eroticoburlesques per a un cenacle de versificadors rossellonesos i vallespirencs, activitat que originà un curiós cançoner intitulat Obres de fra Pere, exhumat recentment (Canet de Rosselló 2000). Traduí al català Le songe d’Athalie, de Racine, que Milà i Fontanals feu estampar pòstumament al Diario de Barcelona (1858).
A vuitanta anys, publicà la seva Grammaire catalane (1852) i deixà manuscrit un Dictionnaire catalan-français que havia de ser el complement de la gramàtica. Sense caure realment en un catalanisme cultural, coetani dels inicis de la Renaixença, mantingué la vivacitat per a l’estudi de la llengua catalana.
Bibliografia
- Morer, J. (1856): “Pierre Puiggari”, SASL, p. 520-522.
- Prat, E. i Vila, P. (ed.) (2000): Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX. Canet de Rosselló, Trabucaire.
- Rosset, P. (1987): “Pierre Puiggarí (1768-1854): pour une approche du milieu intellectuel roussillonnais dans la première moitié du XIXème siècle”, dins Études Roussillonnaises offertes à Pierre Ponsich. Perpinyà, Le Publicateur., p. 469-475.