La perspectiva en l’art
També hi són inclosos qualssevol mètodes o maneres de representar o suggerir la profunditat espacial sobre el pla pictòric. Tot i que des del s. V aC els grecs ja degueren aconseguir algun sistema de formulació perspectiva més o menys plausible, i malgrat, encara, que des dels segles XIII i XIV circulaven, en la tradició dels tallers de pintors d’Itàlia i del nord d’Europa, esquemes geomètrics fragmentaris i fórmules empíriques de reducció perspectiva d’objectes aïllats o de plans parcials, només amb l’humanisme florentí s’obrí camí la perspectiva artificialis o la traducció de l’òptica i la geometria en termes plàstics de ciència de la representació de la visió. La tradició atribueix el pas a la síntesi a F. Brunelleschi. Al cap de poc Masaccio pintava la primera construcció completament convincent (Trinitat, 1425-27, Santa Maria Novella, Florència), i ben aviat esdevingué norma en la investigació i en la pràctica, tanmateix personals, dels pintors quatrecentistes i dels artesans, sobretot els marqueters. També de seguida circularen les primeres formulacions teòriques (L.B.Alberti, De pictura, 1435) i codificacions. Les meticuloses observacions de Leonardo da Vinci, principalment sobre l’esfericitat de la imatge visual, la negació de la línia-límit i el reconeixement de la distància i de l’atmosfera, introduïren reticències crítiques al mètode florentí de la construcció geomètrica de la perspectiva, en el sentit que subordinava excessivament la pintura a les matemàtiques, en contra de la fidelitat als mateixos fenòmens naturals. Molts altres tractats contribuïren a divulgar i enriquir la teoria i els mètodes de la perspectiva, que esdevingué una eina artística comuna i essencial per a tota l’Europa del s. XVI. També fou aplicada en arquitectura (Bramante, Palladio, Borromini, etc.) i manipulada, experimentalment o lúdicament, per a les anamorfosis.
Durant els segles XVII i XVIII els camins de l’art i els de la construcció perspectiva es desdoblaren i es bifurcaren. D’una banda, les investigacions matemàtiques dels elements de la reducció perspectiva, fonamentalment abstractes i teòriques (bé que ocasionalment també estudiades en funció de l’estereotomia i l’arquitectura militar), portaren a la sistematització de la geometria descriptiva i projectiva, i de l’altra, els tractats de perspectiva per a artistes, els quals ja des del manierisme posaren distàncies, també per qüestions teòriques, entre matemàtiques i art, s’anaren reduint a simples formularis estereotipats de normes i mecanismes pràctics d’utilitat immediata. En la seva versió de cavallet i amb temari costumista i paisatgístic, el quadraturisme i l’escenografia produïren encara, principalment a Venècia (Il Canaletto, Guardi, Bellotto), un moment creador però en el qual els sistemes geomètrics de construcció perspectiva de la vista foren substituïts per sistemes opticomecànics com la cambra obscura.
Durant el s. XIX el sistema perspectiu tradicional, pràcticament identificat amb la pintura, esdevingué l’eix de l’educació artística acadèmica. Ara bé, la puixança de l’avantguarda impressionista, afermant els valors formals i visuals de l’obra, engrunava els pressuposts acadèmics, alhora que els corrents de pensament estètic rebutjaven el principi de la funció mimètica de l’art, i al començament del s. XX el cubisme acabà proposant la destrucció de l’espai plàstic de la perspectiva renaixentista poc abans que Einstein, anàlogament, la formulés des de la mateixa física amb la teoria de la relativitat. D’altra banda, la historiografia de l’art, a cavall dels dos segles, amb les anàlisis filològiques i les exegesis matemàtiques de les fonts, les edicions crítiques dels antics tractats de perspectiva i les descomposicions geomètriques de les pintures per retrobar-ne l’esquema perspectiu, criticà les bases de les nocions tradicionals sobre el valor de la perspectiva i conduí a una revisió fonamental de tota la complexa problemàtica, que fou actualitzada, rigorosament i decisivament, per E. Panofsky, el qual, rebutjant el prejudici de la unicitat i el valor mimètic i naturalista, universal i metahistòric de la perspectiva, defensà documentadament la relativitat de tot sistema de representació o reducció geomètrica de l’espai figuratiu i el seu simbolisme o correspondència de les actituds mentals i culturals del període històric que l’havia elaborat o utilitzat.
L’assaig de Panofsky revolucionà i ha polaritzat fins avui les investigacions i polèmiques sobre la perspectiva, i el seu enfocament és, en general, seguit, si bé amb accentuacions diverses, per l’actual historiografia i crítica d’art. Mentre la pintura contemporània, tanmateix distanciada de criteris de representació realista de les coses, evoca o recupera a través de tendències figuratives el llenguatge i el gust per un espai plàstic tridimensional rigorosament construït, la història de la perspectiva enceta encara un nou capítol de tècniques projectives, derivades dels sistemes opticomecànics ja emprats per Il Canaletto, amb la possibilitat, des dels daguerreotips (daguerreotípia), de fixació fotoquímica duradora de les imatges a l’interior de la cambra obscura: la fotografia, el cinema i l'holografia són fites en un camí de comprensió i comunicació iconicoespacial iniciat per Brunelleschi i encara no exhaurit.
Formes de perspectiva
perspectives
Algunes de les formes tradicionals de perspectiva són la perspectiva axonomètrica, la perspectiva cavallera, la perspectiva militar, la perspectiva cònica, la perspectiva lineal, etc.