La producció pesquera mundial ha experimentat un increment constant després de la Segona Guerra Mundial: amb 28,2 milions de t el 1955 hom havia superat la xifra del 1938, el 1966 la producció s’havia duplicat amb escreix, però el 1974 el ritme ja s’havia alentit (+17,9%) i el 1984 el creixement, del 23,2% en un decenni, equivalia al 2,1% anual. És un fet notable en aquesta expansió l’increment extraordinari de les captures efectuades per l’URSS i el Japó. Més espectacular pot semblar el cas del Perú, que de 0,023 milions de t el 1938 arribà a 12,6 milions de t el 1970 (primer país d’aquell any), bé que posteriorment s’hi produí una notable davallada fins a 3 milions escassos de tones el 1984. L’increment fou produït per l’explotació dels enormes bancs d’anxovetes freqüents al litoral peruà, destinats exclusivament a un aprofitament industrial (farines de peix per a l’alimentació animal). Per aquesta raó sorgiren una sèrie de ports pesquers tot al llarg de la costa peruana, amb instal·lacions d’indústria transformadora. Mentre que al començament del segle actual la pesca es localitzava a l’Atlàntic nord i a la Mediterrània, l’explotació s’ha estès actualment a totes les mars del planeta. L’Atlàntic nord encara proveí un 19% de la pesca mundial el 1966, i el 1980 entre l’Atlàntic nord i el Sud es reduïen a un 15%; el Pacífic ha passat d’un 26% el 1966 a un 49% el 1980 i un 58% el 1983. L’oceà Índic, en canvi, només forní el 4% el 1980, i constitueix una reserva poc coneguda. Amb tot, més del 90% de la producció prové de les aigües de la plataforma continental i, a més petita escala, del talús. Però les dues zones només suposen el 8% de l’extensió oceànica, el 70% de la plataforma continental es troba a l’hemisferi nord. Per aquesta raó, i atesa la intensiva explotació dels últims temps, els estats riberencs tracten de reservar-se l’aprofitament d’aquests recursos. Cal afegir-hi, com a incident en aquesta problemàtica, l’aparició d’importants avenços tècnics en les flotes pesqueres d’altura, amb la incorporació de les naus factoria. L’extensió unilateral de les aigües territorials als efectes de pesca reservada és com més va més freqüent. Vint-i-cinc països de l’Amèrica Llatina establiren el límit a 200 milles. Exemple adoptat per la CEE i Islàndia i Noruega, on la pesca és un recurs del tot essencial. El Senegal adoptà 110 milles, el Marroc 70, però després les estengueren a 200, com vint-i-dos estats africans més, setze d’ells atlàntics. Aquesta extensió es generalitzà també a les altres parts del món, fins al punt que, dels estats pesquers oceànics, només la Xina i la Corea del Sud no adoptaren aquesta mesura el 1985. En tonatge de captures ocupa el primer lloc mundial el Japó, amb una setena part de les captures mundials, una flota d’altura amb un TRB de més d’un milió de t el 1984. L’URSS és al segon lloc, amb un vuitè llarg de les captures totals, bé que la seva flota és superior (3,75 milions de TRB). La Xina ocupa el tercer lloc per les captures, amb la particularitat d’una explotació bastant intensa de les aigües continentals. El Japó, els EUA, Espanya, la Corea del Sud, Polònia i Noruega acaparen gairebé la meitat de la flota pesquera no soviètica. El comerç internacional es caracteritza perquè els països exportadors (el Canadà, els EUA, Dinamarca, Noruega i el Japó) són molts més que els importadors, fins al punt que els dos primers sumen (1983) el 14,1% de les exportacions, mentre que els dos primers importadors (el Japó i els EUA, sense els europeus occidentals, que segueixen a continuació), realitzen el 43,7% de les importacions. Però no tot aquest peix és destinat al consum humà: el 31,2% fou destinat a fabricar pinsos o adobs o es féu malbé, enfront del 22% del congelat, el 19% consumit fresc, i la resta, a parts quasi iguals, per a conserva o tractat amb salaons o fumades. Amb tot, per a minvar el caràcter eminentment destructor que representa l’explotació pràcticament incontrolada dels últims decennis, s’imposa una veritable racionalització de l’activitat pesquera, bé acudint a la prospecció d’àrees encara subexplotades (l’esmentada de l’Índic, el Pacífic Central, etc.) bé també coordinant d’una manera efectiva els esforços i les activitats dels països majorment involucrats en l’explotació dels recursos pesquers que ofereixen els oceans, com ja ha fet la CEE. Als Països Catalans la pesca, reputada per la qualitat, ha estat tradicionalment insuficient, per la pobresa ictiològica de la Mediterrània, que s’ha anat incrementant. A la segona meitat del s.XVIII els pescadors catalans introduïren la pesca de bou a Andalusia i a Galícia. Aquestes tècniques han esdevingut artesanals i no poden competir amb les flotes modernes —que, per exigència de la CEE, cal reduir— d’Andalusia i Galícia o del País Basc. Això explica que les captures siguin com més va més insuficients, amb minva de l’11,35% entre el 1975 i el 1984, que amb prou feines superà les 100 000 t. Les estadístiques espanyoles divideixen els Països Catalans en tres regions pesqueres: la balear, la de tramuntana i la de llevant. La de tramuntana s’estén entre els caps de Cervera i de la Nau, és a dir, que comprèn el Principat i el golf de València. L’anomenada de llevant s’estén del cap de la Nau al de Gata (Andalusia). En aquesta regió és on es troba l’única flota dels Països Catalans realment d’altura que opera en aigües de l’Atlàntic: a Santa Pola. Això explica l’increment de captures, enfront de la atonia balear i la decadència de la regió de tramuntana. El valor unitari de les captures, però, és diferent. Així el 1984 hom pagà 205 pessetes per kg de captures a la regió de tramuntana, 237 a la de llevant i 410 a les Balears. Sembla clara la desproporció de preu entre el peix estricte i els mol·luscs i, sobretot, els crustacis (la coneguda llagosta). En exercici de les seves competències en matèria de pesca (compartides amb l’Estat i la Unió Europea), la Generalitat de Catalunya ha regulat legislativament aquesta activitat amb la Llei 2 ⁄ 2010, de 18 de febrer, relativa a la pesca marítima i amb la Llei 22 ⁄ 2009, de 23 de desembre, relativa a la pesca fluvial.
f
Pesca
pesca Peix espasa
© Dep. d'Agricultura / Generalitat de Catalunya
Peix que hom ha pescat.