La pintura pot representar objectes de la vida quotidiana (natura morta), paisatges (paisatge), de marines o retrats de persones determinades (retrat). Rep el nom de pintura de gènere quan representa escenes de la vida quotidiana, camperoles o ciutadanes, de la vida domèstica o escenes purament intimistes, on els personatges són sempre anònims; ha estat conreada des de l’antiguitat, tant a orient com a occident, especialment pels mestres holandesos i flamencs del segle XVII, per J.A. Watteau, A. Renoir, etc. Rep el nom de pintura d’història aquella que representa escenes del passat o també del present, però en aquest cas és també anomenada pintura de crònica. La pintura d’història, bé que havia estat conreada anteriorment, tingué el moment més important durant el segle XIX, representant el vessant de la pintura oficial d’aquest moment, té moltes connotacions amb la pintura pompier i és la més premiada en les exposicions de Belles Arts. El seu origen està en l’amor pel retorn a l’antiguitat d’una manera arqueològica per part del neoclassicisme, en l’exaltació dels valors patriòtics que la Revolució Francesa estengué i en la nostàlgia del passat del Romanticisme i tots els historicismes que això comportà. Les pintures d’història són de grans dimensions, pensades per a ésser presentades a les exposicions de Belles Arts, per a ésser adquirides per elevats estaments, i d’un gran detallisme i un fort sentit de l’escenografia i de la reproducció arqueològica, sempre dins un grandiloqüent sentit de l’efectisme. L’iniciador d’aquest gènere fou J.L. David: El jurament dels Horacis; en fou un altre representant important E. Delacroix: Presa de Constantinoble pels croats, i també E. Rosales: El testament d’Isabel la Catòlica.
La pintura d’història
Als Països Catalans aquest gènere, en el seu concepte més estès, es remunta al preromanticisme d’un J. Aparicio, que sol centrar-se en visions contemporànies. Els natzarens conrearen força el gènere: C. Lorenzale (Guifré el Pelós, El Príncep de Viana), Espalter (La Era Cristiana), Fluixench, etc., i també realistes com R. Martí i Alsina, que representà l’encara propera guerra del Francès. A la mateixa generació pertany el primer gran especialista, Benet Mercadé, temàticament neutre, i, una mica més jove, Antoni Gisbert, que es posà al servei del liberalisme (Comuners al patíbul). Fortuny, que conreà el gènere de molt jove, donà després en la seva gran batalla de Tetuan (1860) una obra mestra del reportatge històric. Si bé catalans del Principat, com R. Tusquets —que evocà sovint temes patriòtics propis— o Casanova i Estorach, foren bons exponents del gènere, aquest fou més conreat per valencians, com E. Sala (Vinatea, 1878), Muñoz-Degrain, J. Benlliure, S. Martínez-Cubells o Josep Garnelo, per esmentar només els que n’obtingueren primeres medalles a Madrid. Un conjunt important a Barcelona és el paranimf de la Universitat, decorat entre el 1883 i el 1885 per D. Baixeras, A. Reynés i els mallorquins R. Ankerman i Joan Bauzà. Noves visions del gènere les donaren R. Casas (Barcelona 1902), que, dins la nova moda de la pintura social de la fi del segle, reprenia la temàtica contemporània, i J.M. Sert, que emprà la història com a motiu espectacular de decoració mural. Les darreres mostres del gènere, ja plenament dins el pompierisme més desfasat, són al conjunt del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya (1927), on participaren els darrers especialistes (Juli Borrell, F. Galofre pare i fill) i altres que deixaren aquí la seva temàtica habitual (Mongrell, A.de Cabanyes, Triadó, entre altres).