Curial, acompanyà a Amèrica monsenyor Muzzi (1823-25); bisbe de Spoleto (1827) i d’Imola (1832), s’hi mostrà obert i modern. Ja papa, la seva actitud moderadament oberta a la reforma dels Estats Pontificis, que el féu aparèixer com un possible cap del moviment d’unitat italiana sota el signe neogüelf, fou estroncada quan, en negar-se a declarar la guerra a Àustria, com li demanava Carles Albert del Piemont, esclatà la revolta a Roma (1848) amb la proclamació de la república romana. En tornar de Gaeta, on s’havia refugiat gràcies a la intervenció armada francesa, el seu pontificat s’endurí. Ocupada Roma (20 de setembre de 1870), es tancà a tota negociació, refusà la llei de garanties i prohibí als catòlics tota intervenció activa en la política italiana. Del seu magisteri cal destacar la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció (1854), el Syllabus (1874) i la convocatòria del concili I del Vaticà (1869-70); la definició del primat contribuí encara més a l’enfortiment del centralisme romà. Tingué una especial atenció a l’aspecte missioner, a l’Església Oriental i a la restauració de la jerarquia a Holanda i a Anglaterra (1853). Fou beatificat per Joan Pau II el setembre de 2000, juntament amb Joan XXIII. La seva beatificació estigué envoltada de polèmica perquè la seva obra es considerà contraposada a la de Joan XXIII i per algunes acusacions referents a aspectes de la seva relació amb jueus i al seu paper en el procés de la unificació d’Itàlia.