L'estoïcisme el considerà panteísticament l’ànima del món, alhora material (ígnia) i eterna; l’ànima humana, emanació del pneuma universal, participava de la seva llum, atenuada només per la matèria corporal. Per als grecs de la koiné indicà la part més alta de l’ànima i per als primers escriptors cristians designava indistintament l’Esperit Sant i l’esperit humà: d’aquí ve la tricotomia πνευμα, ψυκἠ i σϖμα (‘esperit’, ‘ànima’ i ‘cos’) que portà a la distinció gnòstica (gnosticisme) entre home pneumàtic, psíquic i hilètic (pneumàtic).
m
Religió
Filosofia