Fill d’un farmacèutic barceloní, tingué una formació científica, es doctorà en farmàcia, en ciències naturals a Madrid i, després, l’any 1878, en medicina a París.
Cosmopolita —viatjà sovint per diversos països d’Europa, una vegada amb Apel·les Mestres (1874)— i progressista —es vinculà al republicanisme federal durant la revolució del 1868—.
Residí llargues temporades a París, on publicà el seu llibre més famós, La Mort et le Diable (1880), amb pròleg d’Émile Littré, considerada com l’obra més brillant del positivisme català, corrent en què s’inscriu l’autor, i que conegué a través del mateix Littré i de Renan. També cal adscriure en aquest corrent el seu popular opuscle burlesc Los cent consells del Consell de Cent (1891). Des de París, col·laborà en la revista El Porvenir (1876-77), considerada com un dels portaveus més significatius del positivisme, l’evolucionisme i el materialisme de l’època, des d’on s’oposà al conservadorisme del Diario de Barcelona. Fou capdavanter dins la cultura catalana en la difusió de l’evolucionisme d’arrel positivista, radical i optimista.
El 1871, traduí al català l’obra de Ludwig Büchner La teoria darwiniana, publicada dins del diari La Humanitat, portaveu de l’Associació Lliurepensadora de Barcelona. Amb el temps, el seu positivisme evolucionà cap a un vitalisme amb evidents arrels nietzschianes (traduí al castellà la seva obra El Anticristo y la moral ascética, 1903), que es definia en oposició a la moral cristiana i que il·lustrava amb teories sobre les races i les cultures, no sempre coherents i rigoroses. Dins d’aquesta evolució cal entendre obres doctrinals com Herejías (1887), Literaturas malsanas (1894) —que suscità una polèmica amb Clarín— i Amigos y maestros (1898).
A Barcelona, es distingí pel seu catalanisme progressista, que el portà a fundar, juntament amb Jaume Brossa, Eudald Canibell i Josep Lluís Pellicer, l’Associació Catalana d’Artistes i l’Ateneu Lliure de Catalunya, l’any 1877, entitats que destacaren per la seva oposició als criteris ideològics i literaris de la Renaixença i que es poden considerar com una reacció a l’ambient en què vivia l’Ateneu Barcelonès arran del boicot dels conservadors al curs “El positivismo o el sistema de las ciencias experimentales” que havia de donar Pere Estasén i la prohibició dels actes que havien proposat Salvador Sanpere i el mateix Pompeu Gener.
El 1880 participà en el I Congrés Catalanista de Valentí Almirall, en el qual s’alineà juntament amb la gent del Centre Català. Més endavant col·laborà en la revista Ciencia Social (1895-96), de tendència obrerista i anarquista. Participà en la Festa Modernista del Cau Ferrat, que se celebrà a Sitges (1894), en la qual fou un dels valedors de l’obra de Jean Richepin. L’any 1900, escriví en la revista Hispania, sota la direcció artística de Raimon Casellas, articles com “Ruskin, pontífice de la belleza” o “Thomas Carlyle”.
Entre el 1900 i el 1906 formà part de la redacció de la revista Joventut, juntament amb altres autors modernistes com Jeroni Zanné o Jaume Brossa, publicació que mantingué una línia vitalista definida com a ibsenianonietzschiana, regeneradora i de caràcter cosmopolita, que la feien porta d’entrada dels corrents estètics europeus més avançats de l’època, però al mateix temps convivia amb corrents decadentistes. També col·laborà en Catalunya (1903-05), revista dirigida per Josep Carner, on la presència de Pompeu Gener creà certs recels en els sectors més tradicionals i religiosos del catalanisme, tot i que aquesta revista és considerada com de transició cap al noucentisme literari i, per tant, acollí sectors modernistes al costat d’autors més característics del noucentisme, com Jaume Bofill, que llavors encara estava, com el mateix Carner, sota la influència de Torras i Bages.
Col·laborà en nombroses altres publicacions com L’Avenç, Revista Contemporánea, L’Esquella de la Torratxa i, sobretot, Joventut, i publicà uns trenta-cinc títols de molt divers gènere i qualitat, entre els quals es destaquen, a més dels anteriorment citats, Inducciones (1901) i Cosas de España (1903), en la qual es pot trobar, entre altres aspectes, una reinterpretació de les arrels del catalanisme del segle XIX i que hi inclogué la reedició de Herejías. També publicà obres de teatre, com Senyors de paper! (1901-02) i L’agència d’informes comercials (1905), i narracions de tema històric, no exemptes de tesi, com Agna Maria. Llegenda del temps de la guerra dels segadors, 1640-1647 (1904), Dones de cor (1907) i Pasión y muerte de Miguel Servet (1909).
Hàbil periodista, subratllà —amb més voluntat d’audiència que responsabilitat cultural— els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar amb èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes. Aquesta actitud li restà credibilitat en el món de la cultura, que el respectà inicialment pel seu caràcter renovador i li proporcionà una gran popularitat. Amb el temps l’anà reduint, però, a la figura simpàtica i innòcua de la bohèmia barcelonina que tothom reconegué amb l’hipocorístic de Peius.
Pòstumament, ha aparegut també el seu llibre de memòries Mis antepasados y yo. Apuntes para una memorias (2007).
Bibliografia
- Sense autor: “Pompeu Gener”, dins Materials per a l’estudi de la història de la literatura catalana. Barcelona, Ajuntament / Institut Municipal d’Història. 1985, p. 27-36.
- Ainaud de Lasarte, J.: “Salvat-Papasseit i Pompeu Gener”. Sd’O, V / 3, 1963, p. 37-38.
- Domingo, J.M.: “Pròleg”, dins Gener, Pompeu: Mis antepasados y yo. Lleida, Punctum & GELCC / Aula Màrius Torres, 2007, p. 7-13.
- Espinós, J.: “Pompeu Gener i la revista Joventut”, dins Panyella, Ramon (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. (s. l.), Punctum & GELCC, 2007, p. 269-281
- Hina, H.: “Decadencia y modernidad. La polémica entre Clarín y Gener”, dins Castilla y Cataluña en el debate cultural, 1714-1939. Barcelona, Península, 1986, p. 233-236
- Littré, E.: “Pròleg”, dins Gener, Pompeu: La muerte y el diablo. Historia y filosofía de las negaciones supremas. Contribución al estudio de la evolución de las ideas. Barcelona, F. Granada y Cía, editores. 1907, p. 25-31.
- Marfany, J.Ll.: Riquer, Martí de; Comas, Antoni i Molas, Joaquim (dir.): Història de la literatura catalana. Part moderna. Barcelona, Ariel. 1986, vol. 8, p. 152-156.
- Siguán, M.: La recepción de Ibsen y Hauptmann en el Modernismo catalán. Barcelona, PPU, 1990, p. 229-232.