Hom pot trobar la capa aqüífera, de nivell relativament estable, sense haver trobat cap capa impermeable, i el pou és anomenat pou ordinari o pou de primera capa, o bé la pot trobar sota una capa impermeable a la qual hom ha arribat sense trobar aigua, i aleshores és anomenat pou profund o pou de segona capa. Quan els pous profunds són alimentats per aigües corrents en un punt de nivell més alt que la superfície on hom ha excavat el pou, aquest és un pou artesià. Generalment hom pot trobar aigua, sovint potable, en el subsol de qualsevol indret, malgrat que de vegades l’excavació hagi d’ésser molt profunda.
Pou ordinari
© Fototeca.cat
Els pous poc profunds són de secció circular, excavats manualment o amb martells pneumàtics i explosius, i un cop trobada l’aigua hom revesteix l’excavació amb obra de fàbrica, per evitar-ne l’esllavissament i per impedir que hi vagin a parar aigües superficials poc filtrades pel terreny. En els casos en què el terreny és especialment esllavissadís, el recobriment interior del pou és efectuat damunt una corona circular metàl·lica que descendeix pel seu propi pes a mesura que hom avança en l’excavació. Els pous molt profunds són estrets i fets amb perforadores.
Hom treu l’aigua d’un pou, quan no és un pou artesià, mitjançant bombes d’elevada potència. Antigament, l’aigua era treta amb galledes o altres recipients manualment, en tibar la corda que duia penjat el recipient i que passava per una politja; per tracció d’una bèstia, la qual feia girar una roda d’eix vertical, a la qual s’enrotllava i es desenrotllava una corda que per la combinació de dues politges hissava la galleda, etc.