Fill d’un destacat activista per la independència i parlamentari de l’estat de Bengala pel Partit del Congrés, al qual ingressà els anys seixanta, es graduà en dret, ciències polítiques i història a la Universitat de Calcuta.
Després d’uns quants anys a l’administració i d’exercir de professor en un institut d’ensenyament superior, el 1969 fou elegit membre de la cambra territorial pel Partit del Congrés, dins del qual esdevingué un col·laborador de la màxima confiança d’Indira Gandhi com a organitzador i conciliador de les diverses faccions. Reelegit els anys 1975, 1981, 1993 i 1999, l’any 1973 fou nomenat viceministre d’Indústria i en el període 1982-84, ministre de Finances.
Després de l’assassinat de Gandhi (1984), abandonà el partit (1986) i intentà crear-ne un de nou, però reingressà al Congrés el 1988. El 1995, sota Narashima Rao, fou uns quants mesos ministre d’Afers Estrangers (1995-96). Amb l’elecció de Manmohan Singh com a primer ministre, retornà a la primera línia de la política: ocupà la cartera de Defensa (2004-06) i, novament, de Finances el 2009, que abandonà en ser nomenat president de l’Índia en substitució de Pratibha Patil el 2012.
Ocupà el càrrec fins el 2017, que fou succeït per Ram Nath Kovind. Durant el seu mandat mantingué una bona entesa amb el primer ministre Narendra Modi, líder del Bharatiya Janata (BJP), històric rival del Partit del Congrés, i rebutjà una trentena de peticions de clemència de condemnats a mort. Tingué també càrrecs al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial.