Aquest compte és una de les contribucions keynesianes més importants (J.M.Keynes), (keynesianisme), i ha provocat nombroses discussions teòriques i treballs empírics. Segons Keynes, hi ha demanda de diner per tres motius fonamentals: la transacció (dependent del volum de producció i, per tant, de la renda), la precaució (per a contingències no precisables, com malalties o accidents) i l’especulació (o desig de retenir diner en espera de les oscil·lacions del tipus d’interès i, per tant, del preu dels actius financers). Segons ell, els dos primers motius no van lligats a les variacions del tipus d’interès, a diferència del tercer, que hi va lligat de forma molt directa. Per això els keynesians consideren el tipus d’interès com a factor rellevant en la demanda de diner, i la funció de preferència per la liquiditat designa moltes vegades una relació entre la quantitat de diner i el tipus d’interès en clara contradicció amb la formulació quantitativista de la demanda de diner. Més concretament, hom utilitza aquest terme per a designar la hipòtesi que, caeteris paribus, la quantitat de la demanda de diner disminueix o creix si el tipus d’interès puja o baixa. La formulació més clara d’aquest instrument keynesià i la seva utilització per a determinar el tipus d’interès i el nivell de renda d’equilibri es deu a John Hicks. Des dels anys seixanta s’ha revifat la polèmica entre neoquantitativistes i keynesians sobre la funció de la demanda de diner, d’acord amb la hipòtesi del mateix Keynes.
f
Economia