Modernament i als Països Catalans, hom troba antecedents de premsa clandestina l’any 1917 en què, amb motiu de l’Assemblea de Parlamentaris, La Veu de Catalunya edità les Fulles numerades per tal d’informar l’opinió pública. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, els grups independents lligats a Francesc Macià publicaren diversos butlletins. Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, renasqué la premsa clandestina a càrrec d’Estat Català i d’altres partits nacionalistes radicals, així com dels diversos corrents comunistes. La Guerra Civil de 1936-39 i, sobretot, els fets de Maig del 1937, forçaren la seva reaparició, en especial pel que fa al POUM. Amb la victòria feixista, la premsa clandestina abraçà tots els camps: religiós, literari, artístic, informatiu, polític, sindical, social i d’opinió. La dècada dels cinquanta fou pobra en publicacions d’aquesta mena, però al llarg dels seixanta i dels setanta es multiplicaren espectacularment de forma paral·lela a les activitats de l’oposició democràtica: butlletins d’informació i portaveus de partits, de sindicats i d’organitzacions estudiantils, de barri, sectorials, de masses, etc. D’ençà de la fi del franquisme i el retorn de les llibertats democràtiques han aparegut molt poques publicacions clandestines, les quals principalment pertanyen al moviment independentista més radical. La premsa clandestina en català és inexistent a la Catalunya del Nord i gairebé desconeguda a les Illes Balears.
f
Comunicació