És un temps imperfet, en tant que expressa l’acció en el seu transcurs (aspecte, imperfet). Pot tenir usos i significacions diversos, com actual: T’ho dic seriosament; habitual: Treballa a la fàbrica; descriptiu: El seu fill toca molt bé el piano; duratiu: Sempre es queixa; gnòmic: Qui va amb un coix al cap de l’any coixeja; omnitemporal: Els tres angles d’un triangle sumen dos rectes; històric: Al segle XV sorgeix una nova visió de l’home; futur: El mes que ve anem a París; de manament: Tu vens amb mi i prou.
El present es dona en el mode indicatiu i en el subjuntiu. Aquest darrer participa de la relativitat temporal pròpia del mode, on les representacions de present i de futur es poden confondre: No crec que arribin pot referir-se tant a la realització present com futura de l’acció del verb. El present d’indicatiu es forma afegint al radical del verb les desinències següents: primera conjugació, -o, -es, -a, -em, -eu, -en; segona conjugació, -o, -s, -, -em, -eu, -en; tercera conjugació, forma pura: -o, -s, -, -im, -iu, -en; forma incoativa, -eixo, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen. La primera persona és un dels trets distintius dels dialectes catalans: central, canto [u]; occidental, canto [ o]; balear, cant; rossellonès, canti; valencià, cante.
Desinències del present de subjuntiu: primera i segona conjugació, -i, -is, -i, -em, -eu, -in; tercera conjugació, forma pura, -i, -is, -i, -im, -iu, -in; forma incoativa, -eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, eixin.