Ja Calixt I (~220) reivindicà per a ell l’autoritat donada pel Crist a Pere, però als tres primers segles, malgrat algunes mostres d’arbitratge, el primat (“primacia de Roma en la caritat”, segons l’expressió d’Ignasi d’Antioquia) no s’encarnà en una jurisdicció damunt les altres esglésies. Lleó I posà els pilars de la doctrina de la primacia papal a partir de la tradició sòlida dels sepulcres dels apòstols Pere i Pau i de la capitalitat de l’imperi Romà. I els grans pares grecs i Agustí, entre altres, reconeixien a la seu de Pere una plenitud de veritat. Bé que a la llum de l’exegesi i la història recent és insostenible un “episcopat” de Pere a Roma en el sentit actual del mot, la ferma base evangèlica del ministeri de Pere i un conjunt de circumstàncies històriques justifiquen, per damunt de llurs contingències, la fe de l’Església Catòlica que el bisbe de Roma té una missió divina de confirmar en la fe i una autoritat doctrinal i moral. L’exercici del primat augmentà a Occident a partir de l’època carolíngia i de la ruptura amb l’Orient, el 1054 (Cisma d’Orient). Paral·lelament rebé el suport de la teologia i del dret canònic a fi d’afavorir l’acció reformadora de Gregori VII. Amb Bonifaci VIII arribà al punt màxim, ben aviat esfondrat per la crítica per part dels moviments antijeràrquics i el Cisma d’Occident (1378). El conciliarisme nasqué d’aquesta situació i sobrevisqué en el gal·licanisme. La Reforma, amb el seu antagonisme envers Roma i l’exaltació dels sentiments nacionals, afeblí el prestigi dels papes, recuperat altra vegada pel creixement de llur autoritat moral a partir del concili de Trento. Al moment de la pèrdua del poder temporal, el concili I del Vaticà formulà la doctrina del primat universal de jurisdicció sobre els bisbes i de la infallibilitat. Proclamada en unes circumstàncies històriques contingents, aquesta doctrina ha rebut amb el concili II del Vaticà el contrapès necessari gràcies a la de la col·legialitat.
m
Cristianisme