La purificació sostreu els individus als tabús, al miasma. A més del pecat, hi ha nombroses impureses (impuresa legal) que necessiten aquests ritus. Com a mitjans de purificació, a part els diversos ritus d’expiació (sacrifici), cal considerar el foc, molt difós en àmbits culturals ben diversos. Els parsis, per exemple, creien que en el cel els homes són purificats com el metall a la fornal. També a Israel, el foc té una funció catàrtica. L’estoïcisme tardà comprengué el retorn del món al foc primordial diví (ἐκπὐρϖσιέ) com una gran purificació. La prova i la purificació de l’home en el judici final s’esdevé, segons Pau, “Com a través del foc”, i Joan Baptista parla del baptisme de foc que porta el Messies al món. Orígenes comprèn el foc de l’incendi del món com a foc purificador (πύρ καφάρσιον); en el judici final, tot home ha de travessar el corrent de foc, que reté llarg temps els maculats amb pecats greus. Aquest foc és espiritual (πύρ ϕρόνιμον, σωϕρωνοuν), concepció que més tard donà lloc a la doctrina del purgatori.
Altres substàncies purificadores són l’orina i els excrements. En el parsisme, el qui ha d’ésser consagrat sacerdot és purificat amb orina de vaca. Menjar excrements serveix, en l’hinduisme, com a ritu de purificació de les faltes rituals. L’aigua és un dels mitjans de purificació més importants en totes les cultures. El pecat és concebut com a brutícia (en moltes llengües, un mateix mot designa pecat i brutícia). El bany, doncs, és un dels ritus més corrents (ablució), així com el seu substitut, l’aspersió (asperges).